Archive for mayo, 2019

Ut pictura poesis

domingo, mayo 19th, 2019

Francesc Calvet (Barcelona, 1947 – Es Castell, 2004) fou més que pintor i poeta. La seva tasca com a escenògraf, il·lustrador i cartellista feren d’ell un home polièdric que també destacà com a activista cultural, que participà en diferents col·lectius, com Els Mussols, i organitzà trobades, conferències i tertúlies d’art. El 1976, dos anys després de la seva arribada a l’illa, fundà el taller d’art Xoc, a Maó, i el 1984 inicià la seva tasca com a professor i coordinador de l’aula de dibuix i pintura de l’Ateneu Municipal des Castell. La seva obra pictòrica també deixa entreveure aquest caràcter rebel i d’exploració contínua pels camins de l’art. Anarquista convençut i pacifista, la seva personalitat, excessiva i entranyable alhora, en feren un homenot, tal com el qualificaria Josep Pla.

Francesc Calvet

La poesia però ocupà un espai central, que el dugué a fundar els Encontres de Poesia dels Països Catalans (Països Catalans entesos com a terres de parla catalana i en conseqüència culturalment afins). La seva primera edició tingué lloc l’any 2000. Aquelles primeres trobades se celebraren al voltant d’una paella poètica al lloc de Mongofra, sota l’auspici de la Fundació Rubió i Tudurí. Fa tres setmanes tingué lloc la dotzena edició dels Encontres, la qual cosa posa de manifest la salut de la qual gaudeix la iniciativa i el pes que la poesia té a Menorca, juntament amb la música i l’art. Tant en aquests encontres com a Illanvers, nascut l’any 2004 i en el qual Francesc Calvet tingué molt a veure, el maridatge entre poesia i pintura es fa evident.

La metàfora d’Horaci que encapçala aquest article («La pintura és poesia») devia ressonar sovint en el cap de Francesc Calvet. Per a Calvet l’art era un joc en el qual poesia i pintura entraven en comunió, amb les seves pròpies regles. L’espectador participava d’aquest joc deixant-se endur pel seu moviment, pel seu caràcter lúdic. Pensem que pel filòsof Gadamer l’origen antropològic de l’art està en el joc. En l’art de Calvet els elements plàstics del quadre tenen sovint un contingut simbòlic que ens remet a l’abstracció, mentre que el significat de les paraules en suggereix sensacions físiques i sensitives. Com digué Simònides de Ceos, «la pintura és poesia muda, la poesia és pintura que parla».

Les relacions entre poesia i pintura han format part de la història d’una manera fraternal i complementària. Així com molts creadors plàstics s’inspiraren en poemes, molts poetes escriviren poemes inspirant-se en obres plàstiques, els anomenats ècfrasis. D’entre els primers trobam els calligrammes d’Apollinaire, que donaren lloc a la poesia visual, de la qual Joan Brossa és un referent de primer ordre. D’entre els segons destaca la descripció d’Homer en el cant XVIII de la Ilíada, en què l’autor uneix la creació d’un escut a un acte sagrat, mitològic.

Ambdues manifestacions artístiques també han estat produïdes en moltes ocasions per la mateixa mà. Pintors i poetes foren o són William Blake, Max Ernst, Jean Arp, Henry Michaux, Albert Ràfols Casamada, Narcís Comadira, Perejaume o, a Menorca, Francesc Florit Nin. En altres casos a la pintura i la poesia s’hi ha afegit la música, com és el cas de Luis Eduardo Aute o Leonard Cohen. El diàleg entre les arts tingué en Francesc Calvet un sentit que anà més enllà del camp de l’estètica, amb ell cercà fer a la societat partícip i beneficiària de les virtuts que les diferents arts contenen.

Isabel Muñoz i els límits del cos

domingo, mayo 5th, 2019

Deia Albert Camus: «L’art ens haurà d’oferir l’última perspectiva en relació amb el contingut de la rebel·lió». Aquella rebel·lió que comença amb l’home que diu «no» i que viu en societats com la nostra, on una igualtat teòrica amaga grans desigualtats reals. Les II Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus, celebrades a Sant Lluís recentment, han donat veu a homes i dones que des de l’art, el pensament i l’activisme social constaten la necessitat d’esperonar l’esperit rebel per a fer homes lliures. «La llibertat és tan sols una oportunitat per a ser millor» i «l’única manera de bregar amb aquest món sense llibertat és tornar-te tan absolutament lliure que la teva mera presència sigui un acte de rebel·lió», ens recorda Camus.

L’antropologia dels sentiments fou una exposició de fotografies d’Isabel Muñoz que va acompanyar aquestes trobades i que, en col·laboració amb l’Ajuntament de Maó, es va celebrar a la Sala de Cultura Sa Nostra de s’Arraval de Maó. Comissariada per Audrey Hoareau i François Cheval, presentava una vintena del centenar d’obres exposades a Tabacalera (Madrid) ara fa un any. Isabel Muñoz (Barcelona, 1951) viu a Madrid des de l’any 1970 i és una de les més destacades fotògrafes del panorama espanyol juntament amb Chema Madoz i García-Alix. Va ser Premi Nacional de Fotografia 2016 i les seves exposicions han estat nombroses a Europa, Sud-amèrica, Centreamèrica i els Estats Units.

La seva és una constant reflexió sobre l’ésser humà des d’una perspectiva antropològica, una recerca obsessiva sobre qui som, d’on venim i a on anam. A través de les fotografies d’homes i dones provinents d’altres cultures denuncia injustícies, impunitats i manca de llibertats al mateix temps que estudia la seva relació amb el patiment, el dolor, el plaer, la sensualitat, la dignitat i l’experiència mística. Aquesta darrera, practicada per shaolins, hijras, butoh i d’altres ètnies o sectes, ens confronta amb el dolor i els límits del cos com a vehicles per a assolir el paradís en aquest món, tal com diu l’artista.

Les seves fotografies, tot i acostar-nos sovint als inferns, desprenen una llum i una dignitat que, com en una ocasió va definir Audrey Hoareau, co-comissària, tenen un caràcter pal·liatiu, el caràcter terapèutic què és propi de l’art. La pell dels cossos fotografiats, travessada per espases, flagel·lada, utilitzada com a suport de cossos suspesos a l’aire, produeix en nosaltres una emoció contradictòria, que transita entre el fàstic, el dolor aliè, l’autopunició, el càstig i l’alliberació, la transmutació del dolor en plaer, del dolor en poder, el domini del propi cos, rebel·lia al cap i a la fi.

El nostre cos és un reflex del que som, un llibre obert que exposa obertament com hem viscut i com ho hem viscut. Isabel Muñoz ha sabut cartografiar amb sensibilitat, respecte i dignitat la vida d’homes i dones d’aquest món que des de posicions radicals o extremes han cercat la llibertat emancipant-se de la nostra condició de serfs, com Albert Camus denuncià.