Archive for abril, 2019

Educar amb llapis i paper avui

domingo, abril 21st, 2019


N’Andie (sis anys) i en William (tretze anys) van a una escola en la qual no hi ha llibres de text ni ordinadors. Tot el seu aprenentatge el fan amb llapis, papers, pissarres i xocs. Aprenen mitjançant tasques creatives, manuals i físiques en què l’important és fer, sentir i jugar. Els seus pares no són però uns hippies idealistes i alternatius, són executius i programadors d’empreses com Google, Apple, Yahoo, eBay o HP que treballen a Silicon Valley, Califòrnia. No són tampoc una minoria d’ells, sinó una àmplia majoria, convençuts que l’ús de la tecnologia ha de començar quan els nens i nenes han desenvolupat primer habilitats com el pensament creatiu, la capacitat de concentració, la comunicació emocional i la interacció social. En William aviat començarà a utilitzar la tecnologia i el seu pare, n’Alan (cinquanta anys) està ben tranquil, perquè sap que n’aprendrà fàcilment, ja que la seva feina és precisament fer cada cop més fàcil l’ús de les tecnologies. Pensem que les tecnologies d’avui demà quedaran obsoletes.

L’escola a la qual van els seus fills es diu Peninsula i pertany a la xarxa d’escoles Waldorf, un model educatiu estès a noranta països del món amb dues mil escoles. Són escoles no homologades que imparteixen sobretot educació infantil, primària i, en alguns casos, secundària. No fan per tant exàmens i no segueixen el currículum oficial, però els resultats obtinguts en les proves d’accés a les universitats semblen molt satisfactoris. De fet, segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament), els sistemes educatius que han invertit significativament en la introducció d’ordinadors a les aules han obtingut una millora insignificant en els seus resultats de lectura, matemàtiques i ciències al test PISA (Programme for International Student Assessment).

Steiner entenia que l’home està format per cos, ànima i esperit. Mentre que entre les activitats anímiques hi ha pensar, sentir i estimar, les capacitats espirituals estan conformades per la imaginació, la inspiració i la intuïció. El seu desenvolupament té lloc durant la infantesa i adolescència i és per tant en aquest període quan s’han de cultivar. Entenia Steiner que les activitats intel·lectuals i abstractes afectaven negativament al seu desenvolupament i creixement i que primer era necessari assegurar una educació en què el nen/nena desenvolupés les capacitats anteriorment esmentades. La pedagogia Waldorf estableix tres estadis educatius: la primera infància, fins als sis anys, se centra en les activitats pràctiques i els jocs creatius; a primària, fins als dotze anys, s’estimula l’expressió artística i les capacitats socials; a secundària, fins als disset anys, el raonament i l’empatia.

Federico Mayor Zaragoza és de l’opinió que la pedagogia Waldorf es correspon amb els ideals i principis ètics de la UNESCO. Però què és Waldorf? El nom de Waldorf prové d’una indústria de manufactura de cigarretes a Stuttgart (Alemanya) on, el 1919, ara fa cent anys, Rudolf Steiner (1861-1925) implantà un nou concepte educatiu basat en l’antroposofia. Aquest moviment tingué una forta influència en diversos moviments artístics de la primera meitat del segle XX i ens hi hem referit en diverses ocasions, especialment a l’article Societat, educació i estètica, deutor d’aquesta filosofia. El 1919, el mateix any que naixia el moviment Bauhaus, Rudolf Steiner construí Goetheaunum, un edifici a Dornach (Suïssa), fet amb fusta i formes orgàniques, on sovintejaren les conferències sobre art, arquitectura, teatre i ciència espiritual.

Goetheaunum, Dornach (Suïssa),

Malauradament a Menorca no hi ha cap escola Waldorf (si a la Península), però els centres d’interès que nombroses escoles inclouen en el seu currículum van en aquesta direcció.

Max Beckmann

domingo, abril 7th, 2019

Així com l’impressionisme va ser un moviment francès o el cubisme espanyol, l’expressionisme tingué una arrel profundament alemanya. L’arribada de l’impressionisme a Alemanya a final del segle XIX i principi del XX no podia donar resposta a un malestar social que ja feia preveure un desenllaç terrible, la Primera Guerra Mundial. En els cercles intel·lectuals i artístics alemanys l’amargor s’apoderà dels seus membres i amb aquesta la necessitat de cercar noves dimensions a la representació de la realitat i de la imaginació. Enfront del naturalisme i el positivisme que havia envaït l’impressionisme, aquests artistes defensaven un art més personal i intuïtiu, fonamentat en l’expressió en lloc de la impressió, entesa aquesta com la plasmació de la realitat. Tot i que ambdós moviments recorreran a temàtiques semblants (paisatge, nus, escenes urbanes o els plaers de la vida), en aquest nou moviment la subjectivitat estava tenyida del pessimisme i de l’angoixa vital que la industrialització, amb l’alienació i aïllament de l’individu, i l’Alemanya prebèlica dugueren. L’expressionisme influí en manifestacions artístiques diverses, com la música, el teatre, la dansa, la fotografia, la literatura, les arts plàstiques o el cinema. D’aquesta darrera, de la qual cal destacar la gran influència que tingué en tot el cinema posterior, amb els contrapicats, les ombres, etc., ja en parlarem en el seu moment.

Si bé no fou un moviment homogeni i presentà gran diversitat d’estils, com l’expressionisme modernista de Munch, el fauvisme de Rouault, el cubisme i futurisme de Die Brücke, el surrealisme de Klee o l’abstracció de Kandinsky, la seva influència posterior ha estat decisiva. Amb la promoció per part del govern americà de l’expressionisme abstracte els anys cinquanta s’instituí una concepció de l’art que, si bé va tenir la seva contraproposta en el pop art, el minimal i el conceptual, encara avui gaudeix de gran presència en la creació contemporània. Tant és així que nombrosos historiadors de l’art assumeixen l’expressionisme com la lingua franca de l’art contemporani. La nova figuració n’és un exemple evident.

Els argonautes

Al CaixaForum de Barcelona, fins al 29 de maig, teniu ocasió de contemplar una magnífica exposició monogràfica de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950), l’artista alemany més important del segle XX. Quaranta-nou obres, entre pintures, una carpeta de litografies i dues escultures, ens permeten aprofundir en l’obra d’un pintor que desenvolupà una pintura personal de caràcter realista, on la pulsió simbòlica de la tradició alemanya medieval impregna les figures, monumentals i hieràtiques alhora. L’amargor, el sarcasme i la ironia són presents tant en la seva obra anterior a 1937, quan encara viu a Alemanya, com en la posterior, després que el govern nazi l’inclogués en l’exposició d’art degenerat i hagués de fugir, primer a Amsterdam i després a Nova York.  L’experiència de l’exili va tenir un gran impacte en la seva persona i en la seva obra. L’exposició posa en relleu aquest fet mitjançant quatre metàfores que a Max Beckmann li serviren per expressar el dolor d’aquest tràngol: la màscara, la Babilònia elèctrica, el llarg adéu i la mar.

Ser expulsat de la teva pròpia llar és ser privat de les teves arrels i per tant d’un component essencial de la teva identitat. Max Beckmann tractà a partir de 1937 el problema de la identitat mitjançant la idea de màscara. Reiteradament pintà autoretrats o persones emmascarades o disfressades, com en el seu tríptic Mascarada, en què ell i la seva dona participen en una festa de carnaval als Estats Units, en una de les obres més imponents de l’exposició.

A l’Alemanya de començament del segle XX la migració del camp a la ciutat posà en relleu com els vincles naturals i identitaris del món rural s’esvaïen a la ciutat, on el racional i l’utilitari produïen un desarrelament i una manca d’identitat en el ciutadà, ara anònim. La ciutat i el seu estranyament adquiria així les característiques d’un exili, com a la Babilònia descrita a la Bíblia, on els jueus, davant una multitud que adorava falsos deus, veien amenaçada la seva identitat com a poble.

Per Beckmann naixement i mort són les dues cares d’una mateixa realitat, i la nostra ignorància del que ens oferirà el destí, un llarg adéu, un llarg exili. Gran natura morta amb escultura negra pren el caràcter barroc de les vanitas, al·legoria de la mort.

Finalment, Beckmann trobà en la mar un argument al voltant d’un viatge en el qual la vida desemboca i es renova en un moviment perenne. L’exposició acaba amb Els argonautes, una obra en la qual una deïtat assenyala un horitzó que pot ser la conquesta del velló d’or o el destí fatal, aquell que el pintor va trobar el mateix dia que va acabar la pintura, quan va morir d’un atac de cor, un 27 de desembre de 1950 a Nova York.