Archive for marzo, 2019

Bauhaus. L’arquitectura moderna

domingo, marzo 24th, 2019

Bauhaus. L’arquitectura moderna

Si hi ha un moviment que ha sabut donar resposta a les necessitats de la societat del seu temps, aquest ha estat sens dubte el moviment de la Bauhaus. Amb ell l’arquitectura revolucionà les condicions de vida dels ciutadans a unes ciutats cada cop més poblades a causa de la industrialització, i aquesta mateixa industrialització proveí l’arquitectura de nous materials com el formigó i el vidre. Per primera vegada els habitatges foren projectats tal com els coneixem avui, sota la màxima de la funcionalitat i el disseny. La necessitat de crear objectes bells assequibles per al conjunt de la població ja es trobava en els fonaments del moviment Arts & Crafts, que fundà William Morris a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX, del qual ja vàrem parlar en el seu moment, però la influència de la Bauhaus ha estat absoluta. Amb ella s’establiren les bases normatives i els patrons del disseny gràfic i industrial tal com el coneixem avui.

El pròxim dilluns dia 1 d’abril se celebrarà el centenari del naixement d’aquesta escola a Weimar (Alemanya). Fundada per Walter Gropius (1883-1969) el 1919 com una escola d’art i arts decoratives l’anomenà Bauhaus (‘casa de construcció’) alterant l’ordre de la paraula alemanya Hausbau (‘construcció d’una casa’). En ella Gropius promogué l’aprenentatge de l’art i de les arts decoratives amb l’objectiu de crear objectes estètics i funcionals per a ser produïts en massa. Entre el professorat de les distintes assignatures hi havia destacats artistes del segle XX: Wassily Kandinsky (pintura mural); Paul Klee (vitralls i pintura); Lyonnel Feninger (arts gràfiques); Oskar Schlemmer (teatre i escultura); Herbert Bayer (tipografia i publicitat); Gerhard Marcks (ceràmica), i Georg Muche (teixits). Sota el principi de «menys és més» es dissenyaren multitud d’objectes que encara avui empram: la cadira Cantilever de Marcel Breuer, amb tubs d’acer, n’és un exemple. L’impacte que tingué en la publicitat també ha estat definitiu. Els senyals de trànsit d’avui nasqueren llavors i responen als criteris de la Bauhuas: economia de mitjans, geometria, disseny i austeritat.

Un any abans que Gropius renunciés a la direcció de la Bauhaus i el substituís Hans Meyer, s’inaugurà el departament d’arquitectura, l’any 1927. Amb ell nasqué l’estandardització en la construcció d’habitatges seguint una metodologia científica en el disseny i l’execució. El racionalisme s’imposà en l’arquitectura amb el disseny d’estructures cúbiques blanques de formigó i ferro connectades amb l’exterior mitjançant vidre. La línia recta desterrà la línia corba i nasqué l’arquitectura moderna, capaç de construir habitatge social eficient, econòmic i funcional. L’any 1933, quan el govern nacionalsocialista de Hitler tancà l’escola, molts dels seus professors i directors —el darrer fou Mies Van der Rohe— s’exiliaren als Estats Units, on ocuparen càrrecs importants a diverses universitats i van dur a terme carreres artístiques i professionals d’èxit.

Del caràcter seminal de l’arquitectura de la Bauhaus i la seva repercussió en la història contemporània sembla parlar-nos Juan José Suárez Losada en una de les seves Diagonales:

«Aquesta casa que plantares fa anys i que va anar creixent…»

Imaginar

domingo, marzo 10th, 2019

Melancolia I (1514) és un dels setanta gravats d’Albrecht Dürer que s’exposen al Reial Cercle Artístic de Barcelona fins al 26 de maig. Considerat un dels autors més influents en l’establiment dels cànons estètics posteriors, aquesta és una de les obres més enigmàtiques de la història de l’art. El gravat conté nombrosos símbols que són atributs comuns en els tractats alquímics. Així, la roda de molí condueix a la perfecció de l’obra magna, el rellotge d’arena i la balança són atributs de Saturn, l’encarnació del temps, la terra és representada per un poliedre, l’aigua per la mar del fons, el foc per un artefacte entre la mar i el poliedre, i l’escala de set graons simbolitza les passes que l’iniciat ha de fer per recollir els fruits de l’arbre hermètic.

Els símbols, imatges que la imaginació ha dotat d’energia psíquica i que produeixen en nosaltres emocions profundes, estan continguts en la mitologia i les arts, però també en les narracions populars, en el cinema i a la televisió. De fet, la manera en la qual modelam la realitat té una estreta relació amb la imaginació, puix que sobre aquesta s’han construït els mites i la mitologia. Alguns estudiosos afirmen fins i tot que els mites de diferents cultures tenen nombrosos elements en comú, cosa que fa pensar que comparteixen una imaginació humana comuna, una ànima col·lectiva, com deien els neoplatònics i més tard Carl Jung.

La imaginació és doncs un acte voluntari en la creació d’imatges que parteix de la realitat física i la connecta amb una realitat psíquica. Serveix per donar sentit i estructurar les nostres percepcions mitjançant el pensament. Per això els alquimistes deien que la imaginació és un vehicle per al coneixement, un vehicle que els artistes han utilitzat sovint i que es diferencia de la fantasia en el fet que en aquesta les imatges són creades involuntàriament en el subconscient, un somiar despert.

Els artistes s’han mogut còmodament en l’àmbit de la imaginació al llarg de la història. Com diu l’arqueòleg Ian Hodder, la creativitat és l’espai que existeix entre la realitat material i la nostra imaginació. Present des de les manifestacions artístiques més antigues, com l’art rupestre, l’egipci o el minoic, la imaginació va tenir un paper destacat en el Renaixement (amb Leonardo da Vinci, Brueghel o El Bosco especialment), en el moviment romàntic alemany i en pintors com Kandinsky, Mondrian, Miró o Klee.

Albert Dürer (1514). Melancolia I. 24 x 18,8 cm

També avui nombrosos artistes recorren a la imaginació per despertar en l’observador maneres distintes de comprendre la realitat. Ho fan amb imatges que formen part del nostre imaginari col·lectiu i que ens connecten uns amb els altres i amb la naturalesa. El progrés racionalista que ens domina des de la Il·lustració, amb la seva visió antropomorfista, ha posat l’èmfasi en el fet que som a la terra en lloc de formar-ne part. El desenvolupament tecnològic i digital ens ha facilitat indubtablement un major benestar material, però al mateix temps el nostre cervell s’ha tornat incapaç d’elaborar la complexitat d’aquest univers i s’ha devaluat el valor de la nostra experiència directa i immediata de la realitat. La imaginació, quan la pantalla és l’instrument, està sotmesa a les regles imposades per la màquina i per tant no és lliure.

Els grans avenços de la humanitat nasqueren fruit de la imaginació i de la creativitat. Cal doncs que, com cantà John Lennon, imaginem un món millor.