Archive for febrero, 2019

Pessebres napolitans

domingo, febrero 24th, 2019


A la Via San Gregorio Armeno, a Nàpols, els amants dels pessebres tenen el seu paradís particular. Desenes de petites botigues i tallers ofereixen tota mena de personatges, animals, objectes, estructures arquitectòniques i ornaments. És al cor de la ciutat, allà on grecs i romans adoraren Ceres, deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat, en un temple avui desaparegut. A dues passes es troben la Cappella Sansevero i el Pio Monte della Misericordia, màximes expressions del Barroc, en escultura i arquitectura la primera, i en pintura (un extraordinari Caravaggio) la segona.

Els ordes religiosos de les clarisses i els franciscans estengueren la tradició dels pessebres al voltant del segle XII. Està documentat que a la catedral de Barcelona n’hi havia un l’any 1300 i a l’església de Santa Clara de Nàpols un altre el 1330. Sembla que a partir de llavors l’adoració al Bon Jesús sortí de les esglésies i la noblesa començà a instal·lar betlems a les seves capelles privades. Un poc més tard ho feren la burgesia i la classe menestral. Però és amb el Barroc quan la tradició pren un fort impuls i esdevé una manifestació artística i cultural amb entitat pròpia. Hi intervé el fet que l’escultura gaudeix de gran reconeixement, que en el teatre sorgeixen nous conceptes escenogràfics i que el naturalisme paisatgístic del Barroc és incorporat als pessebres i es creen escenes de valls, rius, arbres, muntanyes…

A partir del segle XVII, i especialment del XVIII, la tradició del pessebrisme arrelà a tot l’arc mediterrani, entre Nàpols i Múrcia. Però dues figures destaquen per damunt de la resta: Francisco Salzillo, a Múrcia, i Guiseppe Sanmartino, a Nàpols. El darrer és també l’autor del Crist Vetllat de la Cappella Sansevero, una colpidora escultura en marbre blanc de Crist mort. Amb Sanmartino el pessebrisme napolità esdevindrà una escola reconeguda arreu per la seva originalitat i qualitat. Ja en el segle anterior, en el XVII, les figures, originàriament fetes de fang o fusta, van ser substituïdes per figures de fusta articulades i policromades que permetien més mobilitat. La gran innovació arribà un poc després, quan començaren a utilitzar estopa al voltant d’un esquelet de fil de ferro per fer els cossos i mantingueren les extremitats, des del colze i des del genoll, de fang o fusta.

A partir del segle XVIII els napolitans estandarditzaren les mides de les figures a trenta-cinc o quaranta centímetres i van substituir els caps de fusta per caps de fang. Els pessebres napolitans no destaquen només per l’expressió dels rostres i el seu realisme, també per la riquesa dels teixits emprats en les indumentàries (llana, cotó, vellut, seda…), pels materials amb els quals els ornaments, objectes i animals són modelats (cuir, plata, corall, fusta, vímet, escorça…) i per la gran diversitat d’escenes i representacions de la vida quotidiana.

Fins i tot els reis van viure la fascinació pel pessebre. Carles III de Borbó, rei de les dues Sicílies, va ser un destacat promotor del pessebre napolità, creador de la fàbrica de ceràmica Capodimonte, competidora amb l’alemanya Meissem. Intervenia personalment en el disseny dels pessebres i l’any 1760 en realitzà un de dotze metres de llarg, per deu d’ample i per quatre d’alt, on hi havia més de cinc-centes figures humanes i dues-centes d’animals.

La influència del pessebre napolità també és present a Menorca. La trobam en els pessebres de les monges de Santa Clara i del Seminari, en els diorames dels pessebristes de Maó o en els de les cases i cotxeries obertes d’Alaior. Si no tenen ocasió de visitar el museu Sanmartino de Nàpols, molt a prop d’aquí, a la Fundació Bartolomé March de Palma, hi ha extraordinaris pessebres napolitans oberts al públic.

Nag Arnoldi. Stallone

domingo, febrero 10th, 2019


Avui diumenge fa dos anys que va morir Nag Arnoldi. Arribà a Menorca l’any 1995 i passà llargues temporades a Torre-solí, on la família encara continua venint. Recentment l’Ajuntament d’Alaior va inaugurar la remodelació del carrer des Banyer, a la zona adjacent al convent de Sant Diego, i hi va incorporar una escultura donada per la família. L’obra, un cavall de bronze, tenia una especial relació amb l’autor, perquè d’ençà de la seva creació, l’any 1993, l’havia acompanyat en el jardí de casa seva. 

De metre i mig d’alçada, damunt una peanya de metre vint, el cavall es manifesta en tota la monumentalitat que és pròpia en l’escultura de Nag Arnoldi, i que també es fa patent en Tri cavalli, l’altra escultura donada per l’autor a la ciutat de Maó. Amb Stallone, el nom de l’escultura d’Alaior, ja són tres els cavalls que a les tres principals poblacions de Menorca evidencien el valor icònic que aquest animal té a l’illa. Menorca és el lloc d’Europa, juntament amb Alemanya, en el qual la ràtio cavall-home és major. Així no és estrany que Arnoldi, l’escultor de cavalls per excel·lència, nascut a Locarno, la suïssa italiana, trobés a Menorca una gran font d’inspiració.

La instal·lació d’una escultura a l’espai públic és sempre un motiu d’alegria en tant que facilita l’accés del ciutadà a l’art. Però també l’art a l’espai públic té un paper important en la cohesió i participació del ciutadà en la vida pública. Confrontar el ciutadà amb l’art és sempre arriscat, ja que sovint no hi ha acord, però cal pensar que l’art és precisament això, provocar en l’observador una reacció. El nombre d’escultures que en el seu moment van crear polèmica és extens, però avui ja formen part de l’imaginari col·lectiu i han esdevingut icones, referències en el paisatge urbà.

Les escultures públiques d’Arnoldi, presents a gran nombre de ciutats del món, són d’una gran monumentalitat, amb un missatge clar, contundent i monolític. Aquesta monumentalitat s’explicita de forma absoluta en el cavall. Els seus cavalls expressen la lluita entre l’home i l’animal, entre l’instint i la raó, el caos i la història, la salvació i la perdició, la vida i la mort. L’autor, hereu de l’art italià del Renaixement i de la cultura bizantina, fou un admirador del refinament i l’equilibri de Florència i Venècia, on visqué i treballà. Tingué en La batalla de Sant Romà, de Paolo Uccello, un referent de primer ordre, síntesi d’oposició, contradicció, batalla. En tota l’obra de Nag Arnoldi hi ha contingut un anhel de llibertat, revolta i rebel·lió.

El cavall ha tingut al llarg de la història un paper destacat com a símbol. Virtuts com la bellesa, la gràcia, l’elegància, el vigor, la velocitat, la noblesa, la intel·ligència o el coratge han conferit al cavall un valor metafòric de l’experiència humana, sigui per celebrar-la o sigui com un lament. En el cavall hi ha l’ideal poètic de la superació de les limitacions, fins i tot de l’espai i el temps. Cavalls al galop, cavalls alats i batalles amb cavalls ens confronten amb imatges de poder, dignitat i orgull que són presents en la història i en la col·lectivitat.

En els bronzes de Nag Arnoldi hi ha un joc permanent entre el buit i el ple, la presència i l’absència, la rugositat i la finesa, que l’autor utilitza per remetre’ns a l’home com a creador de la història (temps) i a totes les vides humanes en cohabitació (espai), independentment de la ideologia, la cultura o la geografia.