Anna-Eva Bergman

Anna-Eva Bergman visqué a Menorca entre els darrers mesos de 1932 i la primeria de 1935. Tenia vint-i-dos anys i en feia tres que s’havia casat amb Hans Hartung, pintor també.  La petjada que deixà en ella l’illa va ser fonda, tot i que l’obra que hi pintà no representà la seva vertadera personalitat, una personalitat que apareixia cap al 1950.

De Menorca s’endugué dibuixos, pintures, però també escrits sobre l’illa, que en tornar a Noruega, el seu país d’origen, publicà a diverses revistes, i fins i tot dedicà un capítol sobre Menorca en el llibre Avec Turid en Mediterranée (1942), escrit per Hans Geelmuyden, segons el relat d’Anna-Eva Bergman. Les seves pintures sobre fusta o tela són sobretot vistes dels carrers de Fornells, vistes que ja denoten un interès per la textura, els plans i les superfícies geomètriques, fonaments del llenguatge abstracte que li donarà reconeixement. Són vistes urbanes solitàries, nues, sense elements anecdòtics o superflus, a cavall entre el simbolisme i el realisme metafísic. Els dibuixos, en canvi, tenen un caràcter molt més espontani, lúdic fins i tot. Hi sovintegen retrats i personatges menorquins, en la seva majoria homes, fets amb tinta o aquarel·la, que ens recorden l’expressionisme abstracte alemany d’Otto Dix o Georges Gorsz, si bé els d’ella tenen un caràcter més humorístic, no tan satíric.

Cap al 1949, instal·lada a París després de viure a Oslo i Berlín, Anna-Eva Bergman torna a la pintura i fa un gir cap al’abstracció, alhora que aprofundeix en la geometria i en la textura mitjançant pa d’or i pa de plata. És també el període en què pinta pedres, pedres monumentals i polides ordenades rítmicament dins l’obra. En els anys previs havia desenvolupat una activitat literària i periodística notable, que compaginà amb estudis de filosofia, arquitectura i història de les religions. A partir de1952, quan es retroba amb Hans Hartung, la seva producció s’anirà impregnant d’un sentit transcendent, en el qual el pa d’or o plata se substituirà per fulls de metall, que ocuparan la pràctica totalitat de l’espai.

Anna-Eva Bergman gaudí fins a la seva mort, el1987, d’un gran reconeixement, que la dugué a exposar al Museu d’Art Modern de París i a prestigiosos museus de Suïssa, Alemanya i Noruega. El 2003 el Govern de les Illes Balears, conjuntament amb la Fundació Hartung-Bergman, organitzà «El món i la Menorca d’Anna-Eva Bergman» a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella.  En el període 2009-2018 s’han organitzat vuit exposicions col·lectives amb la seva presència i quatre d’individuals repartides pel Regne Unit, Noruega, Itàlia i França.

Si desitgen aprofundir en la seva obra, ara tenen una molt bona ocasió a la Bombas Gens Centre d’Art, a València. Fins al 5 de maig s’hi presenta «Anna-Eva Bergman. De nord a sud, ritmes», un recull d’obres produïdes entre 1965 i 1971, en col·laboració amb la Fundació Hartung-Bergman. El títol de l’exposició respon al fet que Anna-Eva viatjà per Espanya en dues ocasions més, una el 1962 per Andalusia i una altra els anys setanta per Castella. A Andalusia descobrí els horitzons, que després reprengué a Noruega. A Castella redescobrí les pedres, que ja havia pintat els anys cinquanta, com ho demostra la sèrie «Piedras de Castilla».

 Anna-Eva Bergman va ser una dona pintora queno va deixar els pinzells en vida ni va ser oblidada en morir, com ha succeïten altres casos. El seu llegat és viu ifins i tot la seva cotització en el mercat s’ha incrementat notablement en elsdarrers anys.

2 Responses to “Anna-Eva Bergman”

  1. Fabián Isamat dice:

    Un escrit força intreressant i, per a mi, molt instructiu. Les peripecies de Bergman i Hartung a Menorca sembla que van ser èpiques. Enhorabona.

  2. sol fornals dice:

    molt interessant, sorpresa i encantada, m’agradaria veure mes obra seva..

Leave a Reply