Archive for enero, 2019

Any de celebracions

domingo, enero 27th, 2019

Els grans artistes, aquells que han viscut l’art com un destí, no com una professió o una feina, han dedicat les seves vides a aprofundir en la condició humana i a analitzar i denunciar l’ordenament social i cultural. És a ells, i als escriptors, músics, filòsofs i científics, a qui els devem el grau de desenvolupament que hem assolit, malgrat les deficiències que posen en qüestió la nostra condició d’éssers humans lliures i emancipats. En temps com els nostres, de crisis ecològiques, polítiques i socials, és bo recordar el seu llegat i la seva determinació i coratge per apropar-se a l’excels. Recordem en aquests moments els aforismes de Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948-2018), catedràtic, investigador, divulgador científic i escriptor, relatius a la creativitat i a la mediocritat. Respecte al primer escrigué: «La creativitat requereix barra lliure amb les idees». De la segona digué: «El mediocre és pitjor que el bo, però també és pitjor que el dolent, perquè la mediocritat no és un grau que pugui millorar o empitjorar, és una actitud».

Cada any celebram aniversaris o centenaris de personatges centrals en el nostre imaginari col·lectiu. Ciutadans que gràcies al seu talent i treball han aportat valor a la història de la nostra civilització i mereixen el nostre reconeixement i admiració. Enguany, museus de tot el món retran homenatge a artistes transcendentals coneguts per molts de nosaltres. Vegem-ne alguns:

Leonardo da Vinci. Va morir fa 500 anys, el 2 de maig de 1519 a Amboise (França) amb seixanta-set anys. A part de l’exposició que encara podem veure a la Biblioteca Nacional de Madrid, on es mostren dos còdexs manuscrits del mestre, seran París, Londres, Milà i Florència les ciutats on se celebraran les exposicions més importants. La de París, al Museu del Louvre, serà la més completa, ja que és el museu que en conserva les millors obres (La Gioconda, Sant Joan Baptista, La Mare de Déu amb l’infant i santa Anna, La Mare de Déu de les roques, La Belle Ferronièr e).

Leonardo da Vinci. La mona lisa, 1503 – 1519. Oli sobre fusta. 77 x 43 cm (detall)

Pieter Brueghel el Vell. Morí el 1569, fa 450 anys. Fou el pintor flamenc més important del segle XVI i revolucionà la pintura de paisatge amb un univers pictòric innovador i original. El Kunsthistorisches Museum de Viena acaba de tancar una gran antològica amb tres quartes parts de la seva producció pictòrica, la meitat dels seus dibuixos i obra gràfica. També hi haurà importants exposicions a Brussel·les i Anvers.

Rembrandt Harmenszoon van Rijn. El 4 d’octubre farà 350 anys que va morir, el 1669, amb seixanta-tres anys. Considerat un dels grans mestres del Barroc i màxim exponent del seu temps a Holanda, aquest país ha programat una gran mostra al Rijksmuseum d’Amsterdam a partir del 15 de febrer, una altra que ja es pot veure al Mauritshuis de la Haia, diverses exposicions a la seva casa museu d’Amsterdam i una altra a Leiden, on va néixer.

Pierre-Auguste Renoir. En el centenari de la seva mort, França organitza diverses exposicions, entre les quals les del Museu de Montmartre, el Musée de la Genouillère, la de la seva casa d’estiu al poble d’Essoyes i a Canha de Mar, on visqué els darrers dotze anys de la seva vida.

Gustave Courbet. El pare del realisme naixia fa 200 anys, un 10 de juny, a Ornans, França. El Gustave Courbet Museum, a Ornans, organitza durant l’any diverses exposicions que permetran conèixer millor el seu llegat.

John Ruskin. També fa 200 anys que va néixer aquest escriptor i crític d’art anglès, proper a les idees dels socialistes utòpics, que preconitzaven un nou ordre social en el qual l’art havia de tenir un paper central mitjançant artistes compromesos.

Finalment, no podem deixar de referir-nos al centenari del naixement de la mítica escola de disseny i arquitectura Bauhaus, a Weimar. Walter Gropius, de la mort del qual també celebram els 50 anys, el 5 de juny de 1969, la va fundar el 1919 i va ser-ne el director fins al 1928. Entre els seus professors hi havia Paul Klee, Wassily Kandinsky, Oskar Schlemmer o László Moholy-Nagy.

En parlarem de tots ells.

Anna-Eva Bergman

domingo, enero 13th, 2019

Anna-Eva Bergman visqué a Menorca entre els darrers mesos de 1932 i la primeria de 1935. Tenia vint-i-dos anys i en feia tres que s’havia casat amb Hans Hartung, pintor també.  La petjada que deixà en ella l’illa va ser fonda, tot i que l’obra que hi pintà no representà la seva vertadera personalitat, una personalitat que apareixia cap al 1950.

De Menorca s’endugué dibuixos, pintures, però també escrits sobre l’illa, que en tornar a Noruega, el seu país d’origen, publicà a diverses revistes, i fins i tot dedicà un capítol sobre Menorca en el llibre Avec Turid en Mediterranée (1942), escrit per Hans Geelmuyden, segons el relat d’Anna-Eva Bergman. Les seves pintures sobre fusta o tela són sobretot vistes dels carrers de Fornells, vistes que ja denoten un interès per la textura, els plans i les superfícies geomètriques, fonaments del llenguatge abstracte que li donarà reconeixement. Són vistes urbanes solitàries, nues, sense elements anecdòtics o superflus, a cavall entre el simbolisme i el realisme metafísic. Els dibuixos, en canvi, tenen un caràcter molt més espontani, lúdic fins i tot. Hi sovintegen retrats i personatges menorquins, en la seva majoria homes, fets amb tinta o aquarel·la, que ens recorden l’expressionisme abstracte alemany d’Otto Dix o Georges Gorsz, si bé els d’ella tenen un caràcter més humorístic, no tan satíric.

Cap al 1949, instal·lada a París després de viure a Oslo i Berlín, Anna-Eva Bergman torna a la pintura i fa un gir cap al’abstracció, alhora que aprofundeix en la geometria i en la textura mitjançant pa d’or i pa de plata. És també el període en què pinta pedres, pedres monumentals i polides ordenades rítmicament dins l’obra. En els anys previs havia desenvolupat una activitat literària i periodística notable, que compaginà amb estudis de filosofia, arquitectura i història de les religions. A partir de1952, quan es retroba amb Hans Hartung, la seva producció s’anirà impregnant d’un sentit transcendent, en el qual el pa d’or o plata se substituirà per fulls de metall, que ocuparan la pràctica totalitat de l’espai.

Anna-Eva Bergman gaudí fins a la seva mort, el1987, d’un gran reconeixement, que la dugué a exposar al Museu d’Art Modern de París i a prestigiosos museus de Suïssa, Alemanya i Noruega. El 2003 el Govern de les Illes Balears, conjuntament amb la Fundació Hartung-Bergman, organitzà “El món i la Menorca d’Anna-Eva Bergman” a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella.  En el període 2009-2018 s’han organitzat vuit exposicions col·lectives amb la seva presència i quatre d’individuals repartides pel Regne Unit, Noruega, Itàlia i França.

Si desitgen aprofundir en la seva obra, ara tenen una molt bona ocasió a la Bombas Gens Centre d’Art, a València. Fins al 5 de maig s’hi presenta “Anna-Eva Bergman. De nord a sud, ritmes”, un recull d’obres produïdes entre 1965 i 1971, en col·laboració amb la Fundació Hartung-Bergman. El títol de l’exposició respon al fet que Anna-Eva viatjà per Espanya en dues ocasions més, una el 1962 per Andalusia i una altra els anys setanta per Castella. A Andalusia descobrí els horitzons, que després reprengué a Noruega. A Castella redescobrí les pedres, que ja havia pintat els anys cinquanta, com ho demostra la sèrie “Piedras de Castilla”.

 Anna-Eva Bergman va ser una dona pintora queno va deixar els pinzells en vida ni va ser oblidada en morir, com ha succeïten altres casos. El seu llegat és viu ifins i tot la seva cotització en el mercat s’ha incrementat notablement en elsdarrers anys.