Archive for diciembre, 2018

Surrealisme en femení

sábado, diciembre 29th, 2018

L’any 2018 arriba a la seva fi amb una presència destacada de pintores surrealistes a diversos museus: Remedios Varo al Museo de Arte Moderno de Méjico; Dorotea Tanning al Museo Centro de Arte Reina Sofia; i Lee Miller a la Fundació Miró de Barcelona. Aquest interès pel surrealisme no ens ha de sorprendre doncs sempre ha estat present en els museus. La presència de tres dones pintores té en canvi un significat especial i forma part d’un procés global a occident en el qual la qüestió del gènere ha esdevingut un factor determinant en la programació i l’estudi de la història de l’art.

En el període 2003-2013 tan sols el 9,4% de les exposicions individuals als museus i centres d’art de l’estat espanyol van estar dedicades a dones artistes. Al Museo del Prado la primera exposició dedicada a una dona artista va ser el 2016 amb Clara Peeters. Fa dos anys també, a la Galeria dels Uffizi de Florencia, el seu nou director va anunciar que donaria visibilitat a l’obra de les pintores que formen part del fons del museu, la col·lecció més gran al món de dones artistes anteriors al segle XIX, fins ara ocultes. Plautilla Neri (1524-1588) l’any passat, i Elisabetta Sirani (1638-1665) la primavera passada, són l’inici d’aquesta nova política. També la Clark Art Institution, a Massachusetts, acaba de clausurar Women Artists in Paris 1850-1890, on s’examinava l’obra d’una trentena d’artistes simbolistes, realistes i impressionistes, desconegudes en la seva majoria.

En les biografies de totes elles hi ha una aferrissada lluita per desenvolupar una trajectòria professional al marge de l’àmbit domèstic, al que tradicionalment van estar reduïdes. La formació ja suposava per a elles un primer obstacle, ja que tenien l’accés vetat a les acadèmies, on posaven models nuus. Algunes van tenir èxit en un període de la seva vida, com és el cas de Lotte Lasertein (1898-1993) amb els seus retrats a la república de Weimar, per després caure en l’oblit, quan, per la seva condició de jueva, va fugir a Suècia. D’altres, s’autocensuraren, com Hilma af Klint (1862-1944), artista sueca que el 1906, abans que Kandinsky, ja pintava obres abstractes, però va deixar escrit que no es mostressin fins passats vint anys des de la seva mort. Unes poques formen part de la història de l’art, escrita per homes: Berthe Morisot (1841-1895); Artemisa Gentileschi (1593-c.1656); Sofonisba Angissola (1532-1625); Angelica Kauffman (1741-1807); Georgia O’Keeffe (1887-1986); o Mary Cassat (1844-1926).

Si bé és cert que el moviment surrealista va ser un moviment conduït per homes, la presència de les dones en ell és per primera vegada substancial i deixa empremta en la història de l’art. Dorotea Tanning, Leonor Fini, Remedios Varo, Teeny Duchamp, Eileen Agar, Lee Miller, Leonora Carrington, Frida Khalo, Dora Maar, i Maruja Mallo van ser membres actives d’aquest moviment, van ser respectades i apreciades pel seu treball, i van influir tant en l’art posterior com en altres àmbits (disseny, moda, etc.).

Dorotea Tanning (1910-2012) va ser una figura clau en el moviment surrealista nord-americà, especialment a partir dels anys quaranta, quan molts artistes arriben als Estats Units fugint d’Europa. De l’exposició que ara poden veure al Reina Sofia voldria destacar les seves escultures toves dels anys seixanta, fetes amb teixit i llana, on, des de l’erotisme, expressa el plaer ocult, la intimitat i l’alliberació en una època dominada per la guerra freda i l’anonimat que el consum de masses implica.

Lee Miller (1907-1977) va ser una figura cabdal en el moviment surrealista britànic. S’inicià com a model per després ser fotògrafa: «prefereixo fer fotografia que ser una fotografia», va dir el 1932. Els seus cossos fragmentats, les seves juxtaposicions insòlites i la seva mirada radical és l’avantsala de la fusió de l’alta cultura i la cultura de masses que caracteritzarà el pop art britànic.

També Remedios Varo (1908-1963) va ser una de les primeres dones que va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, el que li va valdre el sobrenom de la leona de Madrid. Tingué un paper destacat en el moviment surrealista a Barcelona (anomenat Logicofobista) i després a Mèxic, on es va exiliar. La seva pintura, carregada d’ironia catalana (va néixer a Anglès, Girona) i mordacitat mexicana transita entre l’ocultisme, el misticisme i una crítica ferotge al cientifisme que dominava l’antropologia i l’arqueologia a Mèxic.

Es Far cultural

domingo, diciembre 16th, 2018

Aviat farà sis anys que Cristian i Iara Coll, mercadalencs, van decidir tornar a Menorca i dedicar els seus coneixements a la seva passió: la cultura. Convençuts del seu poder de transformació social iniciaren un projecte pioner a l’illa anomenat Es Far Cultural, on FAR respon a l’acrònim de formació, art i recerca. Mitjançant l’establiment de sinergies entre creació, tradició i nous llenguatges artístics, duen a terme diversos projectes que, malgrat la precarietat de recursos, es troben entre els més interessants de l’illa.

A ells els devem el primer centre de creació contemporània a Menorca, un espai de residència d’artistes provinents de les arts visuals i escèniques que sota el nom Illes d’Art ha celebrat ja la tercera edició en col·laboració amb Illenc, organització dependent del Govern de les Illes Balears. Tot i que des de l’any 2017 es troben a les Cases de Montpalau (es Mercadal), un lloc estratègicament ubicat al camí de Tramuntana, el centre es gestà a l’espai de coworking que l’Ajuntament des Mercadal gestiona i que ara l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears explora com a ubicació preferent d’un centre de recursos per a artistes amb funcions similars a les d’Es Far.

Les cases de Montpalau foren en el seu origen terres pertanyents a Ferrer de Montpalau, cavaller del segle XIV que, sota el regnat de Jaume III, fou conegut per les seves justes cavalleresques a Ciutadella, on els joglars en cantaren les gestes. En Cristian i na Iara, moguts ara per altres ideals, han habilitat els espais del lloc perquè la convivència entre creadors de diferents llenguatges i disciplines germini en propostes noves sota l’omnipresent muntanya del Toro, que a poca distància observa i inspira. La casa disposa de biblioteca, espai de despatx, laboratori fotogràfic, sala d’assaigs, taller, cuina, sala i dormitoris per a quatre o cinc residents. No són pocs els artistes que han repetit experiència, a títol personal de vegades, ateses les bones condicions que hi troben per a la reflexió i l’experimentació.

Un altre àmbit en el qual Es Far ha sobreeixit és en el cicle de música i arts escèniques celebrat enguany sota el nom Arts al Nord. Per tal d’enriquir i diversificar l’oferta cultural de l’estiu desplaçant l’epicentre del municipi a la costa nord, han recuperat el teatre de Fornells, en desús, i hi han organitzat diversos espectacles que s’alternaven amb d’altres duts a terme al far de Cavalleria.

Especial menció cal fer dels projectes “La nit del viatger” o “El dia més curt”, petits festivals dedicats al cinema documental i al curtmetratge respectivament que van organitzar aquest estiu al teatre de Fornells. La nit solidària, documental de Cristian Coll al voltant del poble saharauí, o La gran travessa, de Martí Riera, van permetre’ns endinsar-nos en un gènere que cada cop guanya més adeptes i que, com diu el mateix Cristian, és una poderosa eina d’aprenentatge.

Es Far cultural ha aportat a Menorca en la seva curta vida una nova visió que enriqueix l’oferta cultural i un espai del tot necessari per als joves creadors. La seva viabilitat econòmica està però compromesa i es fa necessària una reconversió. En Cristian i na Iara acumulen una experiència com a gestors d’un centre de creació contemporània que és bo tenir en compte, puix que la salut cultural d’una comunitat passa inexorablement per la protecció dels espais de creació de les joves generacions.

Crear des dels marges

domingo, diciembre 2nd, 2018

La història de l’art estableix que amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial el centre de l’art es va desplaçar de París a Nova York, on l’expressionisme abstracte s’havia de convertir en una mena d’esperanto. El Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia va inaugurar el 21 de novembre passat una exposició en la qual reivindica París com un poderós centre de producció artística en els anys posteriors a 1944 gràcies, entre altres motius, als artistes que fugien d’uns Estats Units conservadors, racistes i censors sota la bota del senador Joseph McCarthy. Aquesta relectura de la història per part del Reina Sofia ja va ser comentada en un article anterior i posa de manifest la creixent importància que ha tingut l’art de la perifèria i la marginalitat en l’art oficial o socialment acceptat.

Ben mirat, difícilment hi pot haver art original i autèntic si no és creat des d’un espai marginal, en els marges de la societat, de les convencions i de la moral. Aquells anomenats artistes que creen des del mainstream (corrents dominants) difícilment podran prendre la distància necessària per qüestionar l’status quo i oferir noves visions de la realitat.

Dos dies després de la inauguració al Reina Sofia s’inaugurava a la sala El Roser de Ciutadella l’exposició d’un pintor marginal menorquí: Josep Vives Campomar. Des d’un autoexili voluntari Pepe Vives va decidir mantenir-se allunyat de la vida pública fent una vida solitària i austera per entregar-se en cos i ànima al misteri de la creació. Amb aquesta exposició, el Consell Insular de Menorca, organitzador de la mostra, reconeix una trajectòria atípica a Menorca i un art que no ha format part dels corrents artístics majoritaris a l’illa en la història contemporània. Quan els gustos majoritaris de la població giraven al voltant del postimpressionisme, el realisme i més endavant la neofiguració, Pepe Vives seguia un camí solitari pintant bodegons, que l’apropava més a la pintura expressionista castellana i que amb els anys ha anat guanyant en color i llum fent-se més vibrant, més mediterrània.

La seva és una reflexió profunda sobre la representació de la realitat, la materialitat dels objectes i la seva presència. És una reivindicació de l’humil, el quotidià i el senzill. És també una reflexió sobre la vida i la mort: el procés de descomposició de les prunes, cebes i objectes pintats per salvar-los de l’oblit. La seva és la pintura del silenci, de les «vides silencioses» a les quals es referia Giorgio de Chirico.

L’exposició «Josep Vives Campomar. La quietud de les coses» vol facilitar el gaudi de les obres disposant-les de manera que la contemplació sigui més íntima i pausada. Per fer palesa la mirada pictòrica de l’autor els objectes utilitzats com a models acompanyen, en alguns casos, els quadres on són representats. Sovint l’embrió d’una composició es troba en un coup de foudre (enamorament) cap a un objecte, ja sigui una xocolatera de coure, un corn marí o un bol de vidre.

Assegut a una cadira atrotinada Pepe Vives lluita dia a dia, pinzell en mà, per expressar de la manera més simple i reveladora la realitat. Un procés lent i ple d’inseguretats, perquè, com deia Samuel Beckett, «ser artista és fracassar com ningú s’atreveix a fracassar». Tres bodegons que als nostres ulls podrien donar-se per finalitzats duen una cartel·la que ens adverteix: «En procés».

La marginalitat en què Pepe Vives ha viscut els seus setanta-vuit anys de vida i la seva dedicació total i absoluta a la pintura fan difícil establir on comença el pintor i on comença l’home. El vídeo que acompanya l’exposició posa de manifest aquests i altres aspectes de la seva vida en la veu de Guillem Frontera, Miquel Vilà, Josep Serra Llimona, Xavier Serra de Rivera i Emili de Balanzó. N’Emili i en Guillem, amics i valedors del pintor, han estat sovint el lligam que el manté en contacte amb el món habitat i en aquesta ocasió el seu impuls ha estat decisiu perquè l’exposició sigui una realitat.