Posthumanisme

Recentment hem sabut que ja són quatre mil les persones que duen implantat un microxip a Suècia. El duen sota la pell del dors de la mà i amb ell poden accedir al gimnàs, a la feina, al transport públic i pagar com amb una targeta sense contacte. Aviat es començaran a implantar uns nous dispositius que permetran no tan sols facilitar la lectura d’informació per altres dispositius sinó també llegir informació, com un telèfon intel·ligent. Així, apropant la mà, compartirem amb una altra persona el perfil de Linkedin, l’adreça, el telèfon, etc. Els suecs estan acostumats a compartir informació personal i a Internet es troba fàcilment, fins i tot els sous. Aquest ús de les tecnologies que fa millorar la vida de les persones va més enllà i té com a objectiu millorar els individus, l’espècie i de retruc la societat. És un moviment que es coneix amb el nom de transhumanisme, i el seu estereotip són els cíborg, híbrids entre home i màquina. La nanotecnologia, la clonació, l’enginyeria genètica, la biotecnologia, la intel·ligència artificial i les tecnologies informàtiques són alguns dels camps d’investigació d’aquest nou coneixement, també anomenat transhumanisme. És l’apoteosi de la ciència, la ciència com a únic vehicle capaç d’apropar-nos a la bellesa, a la felicitat i a la immortalitat.

Sorgeixen però qüestions ètiques que venen donades per aquesta sobreexposició. Ja Walter Benjamin va alertar de la diferència entre els edificis de vidre, sense aura, transparents, i les cases amb finestres, on hi ha una certa intimitat i protecció. Un excés de connectivitat i exposició comporta una alienació, en el sentit que en mostrar-nos perdem el control de la informació i esdevenim subjectes passius.

El coneixement que la ciència ha explorat, i que darrerament sembla donar bons resultats, gira entorn de dues categories que també són pròpies de l’art: la vida i la mort. Ciència i art han intentat respondre al perquè de la vida i al perquè de la mort. La primera mitjançant lleis universals, la segona mitjançant el coneixement intuïtiu de la realitat concreta. Si bé la ciència és capaç d’entendre sense necessitat d’intuir, l’art és capaç d’intuir sense entendre. L’art ens qüestiona, ens interpel·la, necessita un receptor per materialitzar el coneixement. Perquè aquest es produeixi, a un primer estadi de solitud i silenci en segueix un altre de reflexió i pensament sobre l’experiència estètica. El creador, a diferència del científic, és present en l’objecte de coneixement, hi participa i el pateix. El científic cerca l’objectivitat i la universalitat.

Amb el posthumanisme la mateixa condició humana i la seva finitud es posa en qüestió. A principi d’estiu, en una trobada sobre transhumanisme celebrada a Nova York sota el títol Global Future 2045 s’exhibia un eslògan que deia «És un dret humà. La gent té dret a viure i no morir». El filòsof Josep Maria Esquirol deia en una ocasió: «No és possible dir que la mort representa el sense sentit de la vida, perquè així es pressuposaria que la immortalitat hi dona sentit i no és el cas. Ni una vida mortal, ni una vida immortal són pensables com quelcom que de forma evident tenguin sentit. Ens trobam doncs a la intempèrie, aspirant i esperant alguna cosa que la ciència tampoc podrà resoldre». Com deia Kant aquest és el destí tràgic de la raó humana.

2 Responses to “Posthumanisme”

  1. manumenorca dice:

    … el destino trágico de la razón humana es ser tan inteligentes que hemos llegado a comprender al fin de que somos como las cucarachas, que nacemos, crecemos, nos relacionamos, nos reproducimos, y con Cucal, morimos y desaparecemos… y ya está… otra cosa es que queramos asumirlo o no, pero a los más preparados, los que tienen un mínimo de inteligencia emocional, se centrarán en disfrutar de esta pequeña ventana de existencia llamada vida y se dejarán de tonterías tales como otras vidas post mortem

    • Eduard dice:

      Interessant….peró massa imaginació sobre les “essències” humanes…l’art etc. Provi a escoltar alguna de les 5000 composicions d’en Cope, David fetes via inteligència artificial

      VOLIA COMENTAR A C JIMÉNEZ, no a manumenorca, dusculpa

Leave a Reply