El Reina Sofia i els nous relats

El 19 d’octubre passat, Manolo Borja-Villel, director del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, va inaugurar el curs 2018-2019 de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Amb gran expectació, el públic va esperar pacientment l’arribada tardana del vol que duia el conferenciant a l’illa. La seva convidada cal situar-la en un moment clau per al futur de l’oferta cultural a Menorca, la internacionalització de la qual, de la mà de la galeria Cayón i de la previsible instal·lació de la galeria Hauser&Wirth, vindrà a complementar la ja llarga i consolidada trajectòria de galeries com Encant, Argos (abans Artara), Kroma, Retxa i Vidrart, plenament instaurades entre la població i fars de la producció artística menorquina.

Sota el títol “Art, turisme i malenconia” Borja-Villel va defensar la necessitat de preservar el museu com a espai d’experiència i coneixement, ja que és en aquest on el temps s’atura, qualitat aquesta imprescindible per a la reflexió i la contemplació. A la nostra societat, veloç, sobreexposada a les imatges visuals, que tendeix a quantificar-ho tot i a deslligar l’estètica de l’ètica, el temps és sovint un luxe, quan en realitat és una necessitat.

És per això que en l’anomenada indústria cultural Borja-Villel troba a faltar un interès real per la cultura quan aquella es desenvolupa a partir d’un turisme extractiu, com és el cas de Venècia. Així l’art esdevé una marca comercial, quan no una moda. Cal doncs estar alerta davant el desenvolupament d’un turisme cultural que acabi empobrint la creació artística per manca de plataformes adequades.

Aquesta malenconia derivada de la usurpació que l’art pateix quant a espai de resistència i interpel·lació cal combatre-la aturant el temps, rellegint la història, redefinint les institucions i generant relats que siguin comprensibles pel públic.

“Dadá ruso 1914-1924” és una de les exposicions que hem pogut veure al Reina Sofia fins al 22 d’octubre passat i que exemplifica aquest discurs. Partint de les crítiques que Filippo Tommaso Marinetti va llençar el 1914 contra els artistes russos acusant-los de “falsos futuristes” i d’unes declaracions en què Hans Arp (un dels fundadors del dadaisme) reconeix que aquest moviment va fer la seva primera aparició a Rússia, l’exposició elabora un nou relat en el qual posa de manifest les importants aportacions que els russos van fer al moviment, fundat oficialment al Cabaret Voltaire de Zuric el 1916.

Aquests avantguardistes russos, a diferència dels futuristes, defensaven el món rural enfront de la ciutat i cercaven una creativitat fora de la lògica, parodiant els valors socials i artístics tradicionals, en especial la destresa tècnica. Amb les seves creacions col·lectives, fonamentades en els ready-made i la reproducció mecànica d’imatges, van capgirar els conceptes d’autoria i originalitat, que avui són motiu d’intensos debats per les conseqüències que han originat (recordem la recent destrucció d’una obra de Bansky a Sotheby’s un cop adjudicada per 1 milió d’euros).

Entre 1914, l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i 1924, la mort de Lenin, aquests artistes practicaren el teatre de l’absurd, el cinema paròdic i propagandista i l’art des d’una posició marcadament antibel·licista i revolucionària que interessà especialment els alemanys. De fet, abans de la seva mort Lenin visità el Cabaret Voltaire freqüentment.

Per il·lustrar aquest moviment l’exposició creà un interessant relat en el qual juntament amb les obres d’art es presentaven llargmetratges, films documentals, obres musicals, recitals de poesia i material imprès. En sortir de l’exposició hom s’adonava que el temps havia quedat suspès.

 

Leave a Reply