Archive for noviembre, 2018

Posthumanisme

domingo, noviembre 18th, 2018

Recentment hem sabut que ja són quatre mil les persones que duen implantat un microxip a Suècia. El duen sota la pell del dors de la mà i amb ell poden accedir al gimnàs, a la feina, al transport públic i pagar com amb una targeta sense contacte. Aviat es començaran a implantar uns nous dispositius que permetran no tan sols facilitar la lectura d’informació per altres dispositius sinó també llegir informació, com un telèfon intel·ligent. Així, apropant la mà, compartirem amb una altra persona el perfil de Linkedin, l’adreça, el telèfon, etc. Els suecs estan acostumats a compartir informació personal i a Internet es troba fàcilment, fins i tot els sous. Aquest ús de les tecnologies que fa millorar la vida de les persones va més enllà i té com a objectiu millorar els individus, l’espècie i de retruc la societat. És un moviment que es coneix amb el nom de transhumanisme, i el seu estereotip són els cíborg, híbrids entre home i màquina. La nanotecnologia, la clonació, l’enginyeria genètica, la biotecnologia, la intel·ligència artificial i les tecnologies informàtiques són alguns dels camps d’investigació d’aquest nou coneixement, també anomenat transhumanisme. És l’apoteosi de la ciència, la ciència com a únic vehicle capaç d’apropar-nos a la bellesa, a la felicitat i a la immortalitat.

Sorgeixen però qüestions ètiques que venen donades per aquesta sobreexposició. Ja Walter Benjamin va alertar de la diferència entre els edificis de vidre, sense aura, transparents, i les cases amb finestres, on hi ha una certa intimitat i protecció. Un excés de connectivitat i exposició comporta una alienació, en el sentit que en mostrar-nos perdem el control de la informació i esdevenim subjectes passius.

El coneixement que la ciència ha explorat, i que darrerament sembla donar bons resultats, gira entorn de dues categories que també són pròpies de l’art: la vida i la mort. Ciència i art han intentat respondre al perquè de la vida i al perquè de la mort. La primera mitjançant lleis universals, la segona mitjançant el coneixement intuïtiu de la realitat concreta. Si bé la ciència és capaç d’entendre sense necessitat d’intuir, l’art és capaç d’intuir sense entendre. L’art ens qüestiona, ens interpel·la, necessita un receptor per materialitzar el coneixement. Perquè aquest es produeixi, a un primer estadi de solitud i silenci en segueix un altre de reflexió i pensament sobre l’experiència estètica. El creador, a diferència del científic, és present en l’objecte de coneixement, hi participa i el pateix. El científic cerca l’objectivitat i la universalitat.

Amb el posthumanisme la mateixa condició humana i la seva finitud es posa en qüestió. A principi d’estiu, en una trobada sobre transhumanisme celebrada a Nova York sota el títol Global Future 2045 s’exhibia un eslògan que deia «És un dret humà. La gent té dret a viure i no morir». El filòsof Josep Maria Esquirol deia en una ocasió: «No és possible dir que la mort representa el sense sentit de la vida, perquè així es pressuposaria que la immortalitat hi dona sentit i no és el cas. Ni una vida mortal, ni una vida immortal són pensables com quelcom que de forma evident tenguin sentit. Ens trobam doncs a la intempèrie, aspirant i esperant alguna cosa que la ciència tampoc podrà resoldre». Com deia Kant aquest és el destí tràgic de la raó humana.

El Reina Sofia i els nous relats

domingo, noviembre 4th, 2018

El 19 d’octubre passat, Manolo Borja-Villel, director del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, va inaugurar el curs 2018-2019 de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Amb gran expectació, el públic va esperar pacientment l’arribada tardana del vol que duia el conferenciant a l’illa. La seva convidada cal situar-la en un moment clau per al futur de l’oferta cultural a Menorca, la internacionalització de la qual, de la mà de la galeria Cayón i de la previsible instal·lació de la galeria Hauser&Wirth, vindrà a complementar la ja llarga i consolidada trajectòria de galeries com Encant, Argos (abans Artara), Kroma, Retxa i Vidrart, plenament instaurades entre la població i fars de la producció artística menorquina.

Sota el títol “Art, turisme i malenconia” Borja-Villel va defensar la necessitat de preservar el museu com a espai d’experiència i coneixement, ja que és en aquest on el temps s’atura, qualitat aquesta imprescindible per a la reflexió i la contemplació. A la nostra societat, veloç, sobreexposada a les imatges visuals, que tendeix a quantificar-ho tot i a deslligar l’estètica de l’ètica, el temps és sovint un luxe, quan en realitat és una necessitat.

És per això que en l’anomenada indústria cultural Borja-Villel troba a faltar un interès real per la cultura quan aquella es desenvolupa a partir d’un turisme extractiu, com és el cas de Venècia. Així l’art esdevé una marca comercial, quan no una moda. Cal doncs estar alerta davant el desenvolupament d’un turisme cultural que acabi empobrint la creació artística per manca de plataformes adequades.

Aquesta malenconia derivada de la usurpació que l’art pateix quant a espai de resistència i interpel·lació cal combatre-la aturant el temps, rellegint la història, redefinint les institucions i generant relats que siguin comprensibles pel públic.

“Dadá ruso 1914-1924” és una de les exposicions que hem pogut veure al Reina Sofia fins al 22 d’octubre passat i que exemplifica aquest discurs. Partint de les crítiques que Filippo Tommaso Marinetti va llençar el 1914 contra els artistes russos acusant-los de “falsos futuristes” i d’unes declaracions en què Hans Arp (un dels fundadors del dadaisme) reconeix que aquest moviment va fer la seva primera aparició a Rússia, l’exposició elabora un nou relat en el qual posa de manifest les importants aportacions que els russos van fer al moviment, fundat oficialment al Cabaret Voltaire de Zuric el 1916.

Aquests avantguardistes russos, a diferència dels futuristes, defensaven el món rural enfront de la ciutat i cercaven una creativitat fora de la lògica, parodiant els valors socials i artístics tradicionals, en especial la destresa tècnica. Amb les seves creacions col·lectives, fonamentades en els ready-made i la reproducció mecànica d’imatges, van capgirar els conceptes d’autoria i originalitat, que avui són motiu d’intensos debats per les conseqüències que han originat (recordem la recent destrucció d’una obra de Bansky a Sotheby’s un cop adjudicada per 1 milió d’euros).

Entre 1914, l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i 1924, la mort de Lenin, aquests artistes practicaren el teatre de l’absurd, el cinema paròdic i propagandista i l’art des d’una posició marcadament antibel·licista i revolucionària que interessà especialment els alemanys. De fet, abans de la seva mort Lenin visità el Cabaret Voltaire freqüentment.

Per il·lustrar aquest moviment l’exposició creà un interessant relat en el qual juntament amb les obres d’art es presentaven llargmetratges, films documentals, obres musicals, recitals de poesia i material imprès. En sortir de l’exposició hom s’adonava que el temps havia quedat suspès.