Archive for octubre, 2018

Menorca Pulsar

domingo, octubre 21st, 2018

El gener de l’any 2015 Carles Gomila i Jorge Fernández Alday van ser convidats a participar en el 19è Diàleg de Mongofra, que, sota el títol “El sentit del col·leccionisme avui”, reuní diversos actors del sistema de l’art a Menorca. La casualitat, el destí o la causalitat, com vostès prefereixin, els va unir en un dels projectes artístics més sòlids i internacionals que tenen lloc avui a la nostra illa. Menorca Pulsar celebra aquesta tardor la cinquena edició des que va començar a caminar, ara fa tres anys. Amb discreció i rigor, sense ajuts de cap mena, han consolidat una oferta cultural de primer ordre que atrau públic d’arreu del món.

Durant les tres setmanes vinents, tres pintors mundialment reconeguts pel seu tractament de la figura humana (Hollis Dunlap, Sean Cheetham i Jeremy Mann) conviuran amb alumnes que, atrets per la seva mestria, desitgen perfeccionar la tècnica pictòrica. Procedents d’Austràlia, Noruega, Sud-àfrica, els Estats Units o Grècia, pintors amateurs, professors i pintors professionals participaran en aquests tallers en sessions que van de les sis a les dotze hores diàries de pintura amb models. Aquesta, a diferència de la pintura a partir de fotografia o des de la memòria, obliga l’alumne a posar en joc les seves habilitats per poder traslladar a la tela de forma coherent el dibuix, el color, la llum, l’anatomia i la textura en un temps limitat. Les hores restants, en les estones lliures o durant els àpats, enriquidores converses entre ells i/o amb el pintor convidat els permetran conèixer més a fons els aspectes que siguin del seu interès, i aquí Menorca Pulsar marca la diferència en relació amb la resta de workshops.

Un altre dels grans encerts de Menorca Pulsar és la seva pàgina web (www.menorcapulsar.com). No és només una eina de comunicació rigorosa i d’alta qualitat, és també una font d’informació i coneixement de primer ordre. Les seves 100% Noir interviews, l’art blog o els llibres electrònics disponibles de forma gratuïta ens proveeixen una valuosa informació que ens permet conèixer de primera mà qui són i què en pensen de qüestions tan diverses com què és per a ells la pintura, el valor de la tècnica enfront del concepte, quins són els seus referents, com es mouen en el mercat, etc.

Menorca Pulsar proveeix als interessats allotjament a l’hotel Son Triay de Ferreries, un dels pocs exemples a Menorca d’arquitectura italiana, influïda per Palladio, construïda en temps de la dominació anglesa. Els jardins, italianitzants, i les 126 hectàrees de pastures i boscos, fan d’aquest lloc un espai idíl·lic per a la pràctica artística, la reflexió i el recolliment. El seu atractiu queda palès en l’alt percentatge de repetidors, cinc d’un total de setze en el primer taller d’aquesta edició, a càrrec de Hollis Dunlap.

Entrar a la sala de pintura és també un goig. La il·luminació general simula la llum del dia i és constant, perquè s’han cegat totes les finestres. Dues models d’edats molt diferents seuen envoltades de teles negres i uns focus d’alta qualitat confereixen als seus cossos una llum homogènia que perfila els volums i dona a la seva pell una qualitat cerúlia. Els alumnes, disposats en semicercle, drets o asseguts en un tamboret, pinten en una tela o fusta de petites dimensions instal·lada en un cavallet de campanya proveït per l’organització. Hollis atén les seves inquietuds, dubtes o certeses. Jorge Fernández Alday i Carles Gomila, pintors també, han consolidat un projecte cultural que ja és un referent més enllà de l’illa. Enhorabona!

 

La natura en l’art

domingo, octubre 7th, 2018

Dilluns, 8 d’octubre, celebram els vint-i-cinc anys de Menorca com a reserva de biosfera. Aquesta declaració per part de la UNESCO va ser un reconeixement a la compatibilitat aconseguida a l’illa entre l’activitat humana, la conservació dels recursos naturals i el patrimoni. El medi natural de Menorca segueix gaudint d’una bona salut i el seu paisatge humanitzat ha estat generalment respectuós amb la natura. La recent notícia segons la qual la terra cultivable de Menorca es manté en nivells d’adob químic similars a fa deu anys n’és un exemple.

Tant artistes com poetes i músics han trobat en la natura inspiració i expressió de conceptes com el pintoresc, el sublim, el bell o el terrorífic.

El paisatge idealitzat, classicista, ocupà bona part de la història de l’art amb figures fonamentals com Giorgione, Tiziano, Poussin o Claudio de Lorena. Per a ells la naturalesa tenia un caràcter idíl·lic, bondadós, que era humanitzat per la presència d’arquitectures monumentals o runes de l’antiguitat grega o romana. Però a finals del segle XVIII i principis del XIX apareix el paisatge modern, la fascinació per l’alta muntanya i pels boscos impenetrables. Caspar David Friedrich encarna aquest nou paradigma, en el qual apareix un nou concepte, el sublim, un sentiment plaent i alhora dolorós davant de la grandesa de la natura. Fins llavors, tal com Cennini havia recomanat, per pintar els cims rocallosos hom utilitzava una pedra com a model, mai s’endinsava en la natura feréstega. Amb els romàntics el paisatge esdevé un espai de llibertat, infinit, com en el jove Werther de Goethe, que abans de suïcidar-se, i ple de dolor, surt a l’exterior perquè el seu espai interior el comprimeix, l’ofega. La funció terapèutica del paisatge, com a recurs per a exterioritzar el patiment interior, assolirà amb aquest moviment les més altes cotes. Amb els impressionistes i la pintura plein air el paisatge esdevindrà la celebració de la llum i el color.

La contemplació de la naturalesa com a vehicle per a l’expressió de sensacions i emocions deixarà però d’interessar a partir de la segona meitat del segle XX. Són anys convulsos en els quals l’art com a objecte i els seus espais tradicionals es qüestionen. Amb Joseph Beuys i el Land Art apareix una nova forma de relacionar-se amb la natura, que consisteix a modificar-la i provocar noves lectures de l’espai natural i de la relació amb ell. Les aproximacions sovint tindran implicacions polítiques, socials o antropològiques, com amb Mario Merz o Richard Long. D’una banda el primer reflexionarà sobre la natura des de l’acció de l’habitar a través dels seus iglús. La seva simplicitat apel·la a l’ordre natural de les coses i a la seva fragilitat. D’altra banda, el segon s’interessarà per l’experiència del propi cos quan recorre l’espai i per la resposta dels sentits als estímuls de la matèria, el color, la distribució de l’espai, etc.

En un món urbà i tecnològic com el nostre, l’aproximació de l’art a la natura passa per intervenir-hi i explorar conceptes com espai, temps i acció, o apropiar-se dels processos biològics, físics o químics, així com de la matèria, per a reflexionar sobre el cos, la identitat, el dolor, la memòria, etc.

El nostre progressiu allunyament dels ritmes de la natura i les seves dinàmiques ha donat peu a un ressorgiment del natural com a producte de consum. Aquests, podent ser artificials, són revestits d’una certa aura natural o bé són naturals sotmesos a un procés d’adulteració. Sobre aquesta dicotomia entre el natural i l’artificial reflexionen els artistes que participen en l’exposició “Natural/artificial”, al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. A Encaixa’t, un projecte de caixes d’artista del Centre d’Art La Panera, amb el suport del Banco Santander, Martín Azúa proposa una activitat formativa per a docents i infants amb l’objectiu que reconeguin l’origen natural dels materials de la nostra vida quotidiana.

Al cap i a la fi, som natura en la natura, i estem fets de la mateixa matèria i energia que les plantes, els animals i els minerals.

“Aguja de Mongofre” Coser la tierra, 2012. Nuria Román.

Foto: Montse Bulbena