Archive for septiembre, 2018

Polítiques culturals II

domingo, septiembre 23rd, 2018

En un article recent vàrem comentar el nou Pla de Cultura que el Govern de les Illes Balears té previst aprovar d’aquí a poc temps amb l’objectiu de definir les polítiques que han de regir la cultura en els anys vinents. Des d’una concepció participativa, democràtica i oberta es defineixen els principis generals que han de regir l’organització de les institucions culturals, els plans d’actuació i les bones pràctiques en la gestió cultural.

En el seu procés d’elaboració es van tenir en compte les aportacions que diversos professionals de la cultura van fer al llarg de cinc jornades professionals celebrades a Palma. Així mateix, es va realitzar una jornada a Menorca i una altra a Eivissa en les quals es va informar de les conclusions de les de Palma i es van recollir les inquietuds dels assistents.

Que la cultura arrossega certa feblesa a les illes (i a la resta de l’Estat) i que calen polítiques públiques de suport per dignificar-la i professionalitzar-la té avui un ampli consens entre els actors polítics i socials. Que les Illes Balears són un conjunt d’illes amb idiosincràsies diferents, models econòmics diferents, cultures diferents i competències legislatives i executives diferenciades, també. És per això que una política cultural a Menorca presenta unes particularitats diferents de les d’Eivissa o Mallorca. Com deia Carles Molinet en una de les jornades del Pla de Cultura, la seva aplicació dependrà de la voluntat dels consells insulars, perquè són els que tenen les competències en cultura transferides. És cabdal doncs que el nou pla de cultura tengui en compte aquest fet i que permeti iniciar una nova etapa en la qual la reciprocitat i la cooperació entre illes regeixi les accions dels polítics i tècnics de les administracions públiques.

La cultura produïda a Menorca ha donat mostres de gran vitalitat i qualitat. Sabut és que l’ús de la llengua catalana és superior que a les altres illes, que la taxa d’abandonament escolar entre els majors de setze anys és vint punts percentuals inferior que la resta i que l’associacionisme està per damunt en quasi vint punts (Enquesta modular d’hàbits socials de les Illes Balears 2010). Les inversions en creació i promoció cultural del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, base de tota política cultural i un dels pilars del Pla de Cultura, s’han duplicat des del 2013. Les recents línies d’ajuda a entitats culturals, foment de l’ús del català, suport a autors literaris, foment de la música i el teatre, i la creació audiovisual, amb un pressupost total de 517.000 €, en són una constatació.

D’entre les iniciatives dutes a terme és important també destacar el compromís del Departament de Cultura amb l’articulació d’unes noves formes de relació amb els agents de la cultura, anomenades bones pràctiques i fonamentades en el respecte a la creació artística, la professionalització en la gestió dels equipaments culturals, unes quotes de representació equitatives en les comissions assessores i avaluadores de programes i unes dotacions pressupostàries suficients per poder minvar la precarització que afecta tots els agents de la cultura. La signatura del conveni de bones pràctiques amb l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears és un valent pas endavant, que obre el camí a consensuar-ne en el futur un de més ampli i multilateral amb tots els altres actors del sistema de l’art (crítics d’art, galeristes, gestors culturals, comissaris, institucions, fundacions, centres d’art, museus…).

Encara queda camí per continuar fent d’aquesta illa un espai de coneixement, sensibilitat i convivència, però passat i present indiquen que Menorca avança amb bona passa i que darrere les accions que en el camp de la cultura es duen a terme hi ha una política cultural que també és desitjable en tot equipament i organització dedicada a la cultura i l’art.

 

 

El jardí de les delícies del segle XXI

domingo, septiembre 9th, 2018

Mentre en el Guggenheim de Bilbao multituds deambulen entre l’espectacularitat kitsch de les obres de Joana Vasconcelos i les obres occidentalitzades dels artistes xinesos actuals, cinc-cents metres enllà la quietud regna a les sales del Museu de Belles Arts. La institució celebra els cent deu anys del seu naixement amb una selecció de cent deu obres mestres de la col·lecció permanent. El conjunt és tot un viatge per la història de l’art, des del romànic fins al segle XX. Però en pujar les escales cap al tercer pis el viatge adquireix unes dimensions fantàstiques. A les quatre parets, i en una de central, d’una sala fosca de grans dimensions es projecten unes imatges extretes del quadre del Bosch El jardí de les delícies. Es tracta d’una videoinstal·lació d’Álvaro Perdices (Madrid, 1971) i Andrés Sanz (Madrid, 1969) amb música de Javier Adán (Madrid, 1975) i Santiago Rapallo (Madrid, 1974). El projecte va ser produït pel Museu Nacional del Prado, on es va presentar per primera vegada el 2016, amb motiu del cinc-cents aniversari de la mort de Jheronimus Bosch (1450-1516).

El jardí de les delícies va ser pintat entre 1490 i 1500 per encàrrec d’Engelbert II de Nassau. Se’n desconeix el títol original i quan el 1593 entrà a formar part de la col·lecció de Felip II a El Escorial se l’anomenà “La pintura del madroño”. No va ser però fins al 1939 que es va exhibir públicament al Museu del Prado. Està format per tres plafons: l’esquerre, dedicat al paradís terrenal; un de central, que dona nom al tríptic, poblat per un gran nombre de figures humanes, animals i vegetals que al·ludeixen al caràcter efímer de les delícies de les quals gaudim, i el dret, en el qual tots els pecats capitals reben el seu càstig. Els personatges que l’habiten són camperols que personifiquen la niciesa i els vicis mitjançant escenes quotidianes i fantàstiques, una temàtica demandada per la incipient burgesia d’aquell temps. El grotesc, el simbòlic i l’escatològic ens inquieta al mateix temps que ens fascina.

Jardín infinito. A propósito del Bosco és una multiprojecció audiovisual formada per setze canals de vídeo i deu pistes de so on aquesta obra mestra és reinterpretada i reelaborada, amb la qual cosa es produeix una immersió sensorial d’un efecte extraordinari. Deia Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) que el detall és la petitesa important que et porta al món i que t’aïlla del món. En la videoinstal·lació multitud de detalls són aïllats, disseccionats, retallats i acoblats per crear una nova narrativitat oberta i sense fi, propera al somni. La magnificació de les miniatures que componen el quadre ens produeix un astorament i un estranyament que ens transporten a mons desconeguts i qüestionen la nostra percepció del real/imaginari, somni/vigília, dolor/plaer, vida/mort.

El clivellat del quadre es fa omnipresent i ens recorda la materialitat de l’obra, la seva fisicitat, el poder evocador de la pintura. Un poder que mitjançant imatges digitals d’alta resolució es veu magnificat sensorialment, ja que abasta tot el nostre camp visual. La música, envoltant, transita entre l’harmònic i l’estrident per accentuar l’ambigüitat i el misteri de les figures que apareixen i desapareixen en aquest viatge per les grandeses i misèries de l’home.

Miguel Zugaza, director del Museu del Prado i promotor del projecte, valorava Jardín infinito. A propósito del Bosco com una nova obra d’art que havia superat totes les expectatives. Sabut és que el gran art no és passat, és present, i més quan comprovam que les seves lectures no s’esgoten utilitzant els llenguatges de la contemporaneïtat.