Archive for agosto, 2018

Polítiques culturals

lunes, agosto 27th, 2018

Ara fa un mes, el Govern de les Illes Balears va penjar a Internet el Pla de Cultura de les Illes Balears, alhora que obria una fase d’aportacions i suggeriments de la ciutadania abans d’iniciar-ne el tràmit parlamentari. És un pla que té com a objectiu dissenyar les polítiques culturals a les Illes Balears en el decenni vinent. En ell es defineixen els principis generals que han de regir les polítiques culturals; els plans d’actuació a curt, mitjà i llarg termini; les mancances que presenta el teixit cultural avui; els programes de participació en el disseny de les polítiques culturals, i les bones pràctiques desitjables en la governança dels equipaments públics, la creació de comissions de valoració i la contractació de professionals, altres treballadors i artistes.

«En els últims temps es parla sovint d’economia del bé comú i de sistemes financers alternatius, es parla de democràcia oberta i participativa, de noves formes de governança, de corresponsabilitat entre les institucions i la ciutadania en la presa de decisions, de la cultura com a dret i de la cultura com a bé comú.» (PdeC de les Illes Balears, segon document, gener 2018, pàg. 12). Aquestes paraules semblen indicar que ens trobam davant d’un canvi de paradigma pel que fa a les polítiques culturals, en les quals el repte rau a resoldre un dels problemes més fonamentals de la contemporaneïtat i que Jürgen Habermas (Düsseldorf, 1929) definia com la contradicció estructural entre el capitalisme (la propietat, el benefici i l’individu) i la democràcia (el col·lectiu, el bé comú).

Les polítiques culturals al nostre país s’han caracteritzat, d’una banda, per l’ús de la cultura com a imatge de país mitjançant grans museus, fires o centres d’art mancats de contingut. Per l’altre, l’estat, les administracions autonòmiques, i les locals, han exercit una excessiva fiscalització dels centres d’art i dels programes culturals, dificultant així la tasca dels professionals de la cultura i perjudicant el teixit cultural. A més a més, hi ha hagut una manca de suport a la producció cultural i una interpretació de la cultura com a “valor afegit”, producte facilitador de l’economia turística.

Aquesta mercantilització de la cultura, resultant del discurs neoliberal, ha centrat les polítiques culturals dels darrers trenta anys en aspectes com la racionalització econòmica, la gestió empresarial o la priorització dels resultats en lloc de posar l’èmfasi en els processos. Una cultura centrada a satisfer el mercat està condemnada a ser avaluada en termes principalment econòmics i condueix a una aproximació de baix perfil pel que fa a la producció cultural. Les anomenades indústries culturals o creatives no tenen caràcter comercial, com tantes vegades insistí Alvin H. Reiss (Nova York, 1930 – 2013), pioner de la gestió cultural els anys seixanta i sota la direcció del qual vaig tenir la fortuna de seguir els estudis d’Arts Management a la Nova York de 1990. La professionalització de la gestió cultural no hauria d’oblidar els principis que hi ha darrere de tota política cultural: benestar i cohesió social, excel·lència artística i accés del ciutadà a la cultura.

John Maynard Keynes, un dels pares de l’economia moderna, ja va preveure als anys vint del segle passat que «l’art representa un dels principis civilitzadors de la societat i, com a tal, ha de ser enfortit i recolzat per l’estat». La UNESCO mateixa ha advertit que les polítiques culturals han de convertir la cultura en un dels pilars de la sostenibilitat. Al nostre país són les administracions autonòmiques i locals les que suporten la cultura amb un 90 % de les inversions en aquest sector.

En una de les jornades professionals organitzades al voltant del Pla de Cultura es van posar en relleu les línies d’actuació que un futur Institut de les Indústries Culturals de les Illes Balears (IICIB) hauria de desenvolupar en el suport a les empreses culturals, sovint unipersonals i precàries. Es proposaven les següents: formació, assessorament empresarial, potenciació de la cultura digital, internacionalització, recerca i línies de crèdit. Aquesta última, la més substancial, és la que ha de permetre enfortir el teixit cultural a les Illes mitjançant aportacions reintegrables (ajuts econòmics en forma de subvencions i préstecs), préstecs a la inversió i préstecs participatius per a empreses emergents.

És, doncs, mitjançant la recuperació de la inversió en cultura en l’àmbit públic que aquesta podrà escometre la seva missió civilitzadora. Com diu Meritxell Esquirol, analista cultural i professora de la UOC: «La cultura tant pot ser una eina de control social (instrucció) com una plataforma de promoció social (inclusió); és en aquest equilibri i aquesta dualitat que s’ha de trobar el camí que volem.»

 

La joie de vivre. Els Moscardó

domingo, agosto 12th, 2018

A la Barcelona dels anys vuitanta, dinàmica, creativa, ambiciosa i preolímpica, una sèrie de pintors s’aferraren al pinzell i als tubs d’oli per a seguir pintant la quotidianitat, la vida en la seva dimensió més lúdica. Se’ls va incloure en un moviment anomenat neofiguratiu que reivindicava la tornada a la representació de la realitat en veure com l’abstracció esdevenia un camí sense sortida que podia dur a la supressió de la mateixa obra d’art.

La seva pintura, a diferència dels realistes o impressionistes, s’apropava a l’expressionisme, definit per l’espontaneïtat expressiva de la pinzellada, un cromatisme vigorós, violent fins i tot, temàtiques eminentment urbanes i un caràcter lúdic i vitalista. Els germans Josep i Ramon Moscardó acabaven d’exposar a la sala Parés de Barcelona (1978) i de seguida van trobar què pintar, com pintar i per a qui pintar. Havien estudiat a l’escola superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, sota el mestratge de pintors com Ramon Sanvicens (Barcelona, 1917-1987), Jaume Muxart (Martorell, 1922) o Josep Puigdengolas (Barcelona, 1906-1978). Diu en Josep: «El professor ha de ser un bon pintor, si no només t’ensenya teoria». Arran d’això, em ve a la memòria que en el pla d’estudis de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el dibuix no hi és com a assignatura.

Els germans Moscardó són bessons univitel·lins nascuts l’any 1953, i per això són molt semblants físicament, tot i que no idèntics. La seva pintura també és molt semblant, però no idèntica. Sí que és idèntica, però, la seva motivació per pintar el que té de bonic la vida. Les seves obres són cants a la llum, al color i a les vides de tots nosaltres, dels cans i els moixos, les ciutats i el camp, el mar i el paisatge. «Pinto les parts maques de Maó, les lletges no les pinto», diu en Ramon. «Hem de cuinar el que ens mengem, no cuinaràs una cosa que no et menjaràs», afegeix en Josep.

L’església de Sant Diego d’Alaior acull de l’1 al 31 d’agost una cinquantena d’obres d’en Josep i d’en Ramon sota el títol Estiu, estiu. Per a en Josep no és la primera vegada que exposa a Menorca, ho ha fet nombroses vegades, tant a Ciutadella com a Maó. Entrar a Sant Diego és, aquest mes d’agost, una festa en la qual ens reconeixem en els temes pintats i hi participam. «Si la gent hi va, s’ho passarà bé», assegura en Josep. Alguns dels quadres exposats són de gran format i representen el port de Maó (Josep) o Cadaqués (Ramon). Hi sovintegen les vistes urbanes i panoràmiques de Ciutadella, Maó i Fornells, així com marines en les quals no hi falten el llaüt, la tèquina i els banyistes.

La pintura dels germans Moscardó té un marcat component costumista que confereix a l’obra una forta narrativitat. Són obres que expliquen fets i situacions, descriuen llocs i racons que ens són familiars. Amb el seu domini de la perspectiva, les panoràmiques van fins i tot més enllà del nostre camp visual, produint-se la immersió de l’espectador en el que hi ha representat. La vibració cromàtica, la lluminositat i la vivesa de tot el que representa estan, en el cas d’en Josep, íntimament lligades al fet que encara avui pinta del natural, una pràctica ja quasi en desús malauradament.

Especialment interessants són també les dues grans teles d’interiors d’en Ramon Moscardó, un gènere en el qual s’ha mogut còmodament pintant escenes familiars i cafès a tall de cronista.

La conversa amb en Josep i en Ramon és com la seva pintura: amena, divertida, sorprenent i plena d’esquitxos de llum. En acabar, un d’ells declara: «El pintor figuratiu és un pintor domèstic, bona persona». Voilà!