Archive for julio, 2018

Més enllà del paisatge. Mikel Díez Alaba

domingo, julio 29th, 2018

En el seu llibre La estetización del mundo, Gilles Lipovetsky i Jean Serroy analitzen l’apoteosi de l’estètica que vivim en el nostre sistema econòmic. Els productes de consum, els espais urbans, els negocis o les activitats humanes s’embolcallen d’un estil i d’una estètica que cerca viure una experiència lúdica, divertida i efímera. Així, un plat o una granera esdevenen objectes bells, una desfilada de moda sembla una performance, una oficina bancària sembla el vestíbul d’un hotel, els centres urbans es “disneyitzen” per rebre turistes, els jardiners es converteixen en paisatgistes, els perruquers en estilistes, els cuiners en creadors culinaris o els tatuadors en artistes del tatuatge. Paradoxalment, però, tot i que cada vegada ens envolta més bellesa, les nostres vides no són més harmòniques i la missió emancipadora de l’art queda reduïda al bonic i decoratiu.

En aquest context, hi ha artistes que no se senten còmodes en veure com s’abusa de la paraula artista i es buida de contingut; prefereixen anomenar-se pintors, escultors, gravadors o fotògrafs. És el cas de Mikel Díez Alaba (Bilbao, 1947), que des de 1976, quan arriba a Menorca, exerceix l’ofici de pintor silenciosament, rigorosament. Amb la seva arribada a l’illa inicia un procés d’investigació i reflexió que l’allunya dels corrents artístics majoritaris d’aquell temps, dels quals forma part amb èxit, i inicia un camí propi en què cerca respostes a la pregunta: per què pint?

Una primera resposta la troba “en la necessitat de conèixer-se per així poder ser útil al seu entorn immediat (família, veïns, amics…) i a la societat”. Una segona, i conseqüència de l’anterior, serà la d’estudiar i entendre el procés històric de la pintura: les tècniques, suports, autors, moviments, etc. Després d’un llarg camí Mikel Díez Alaba ha assolit la llibertat que dona el coneixement i la seguretat en el domini tècnic, que li permet pintar amb qualsevol tècnica o instrument, fins i tot amb els dits.

La seva pintura és avui un clam a la vida, a una vida on el petit i el gros, el tot i el buit, la llum i la foscor, l’atzar i la certesa, la geometria i l’informal conviuen harmònicament. Pinzellades subtils o enèrgiques, multidireccionals i plenes de lirisme, omplen de vida paisatges lleugerament esbossats i creen en l’espectador un sentiment de pertinença a un món conegut però alhora estrany. Arcàdies que ens remeten a Giorgione, Claudio de Lorena o John Constable. Una llum interior obtinguda per veladures i plans que ens acosten a una llum metafísica, propera a allò místic, que Mikel ha heretat del barroc i dels romàntics com William Turner. Hi ha en la seva pintura una visió cosmogònica del món en la qual sovint una petita pinzellada, quasi insignificant, adquireix tot el protagonisme en donar-hi vida, com la tradició oriental bé ens ha mostrat. Així, el macrocosmos i el microcosmos coexisteixen en els paisatges de Mikel Díez Alaba, ja siguin obres de gran format o els Mínimos pintats el 2012-2013, petits acrílics sobre paper d’11 x 6 cm. Amb ells l’autor utilitza l’escala per cridar l’atenció sobre la fascinació que el que és petit produeix en ser expressió del tot. Per reforçar aquesta idea Mikel Díez Alaba transfereix aquestes imatges a vinils de gran format mitjançant escàners d’alta resolució. El resultat permet copsar els gruixos de pintura i el gest d’aquestes minúscules pinzellades en una nova dimensió.

Hi ha en la seva pintura un profund sentit de l’estètica. Una estètica però que neix d’uns valors ètics i de compromís, així com d’un coneixement profund i rigorós de la pràctica artística. Un pintura amb fonament.

2016. Acrílico sobre papel, 90×70 cm

Un museu pel segle XXI

domingo, julio 15th, 2018

Dijous que ve, dia 19 de juliol, el Museu de Menorca obrirà les portes per desvelar-nos com entén què és ser museu al segle XXI. Vint anys han passat des que, pels volts de 1998, va ocupar el convent de Sant Francesc, després de passar pel Principal de Guàrdia, on va néixer el 1889, el museu de l’Ateneu i Can Mercadal. El Museo Provincial de Mahón primer, Museo Provincial de Bellas Artes posteriorment i Museu de Menorca finalment esdevingué un custodi, conservador i divulgador del patrimoni historicoartístic de Menorca de primer ordre. Joan Seguí Rodríguez, Maria Lluïsa Serra i Lluís Plantalamor desenvoluparen una important tasca investigadora en l’àmbit arqueològic, que ha permès crear un fons d’aproximadament 250.000 peces, moltes provinents dels prop de 1.200 jaciments existents a l’illa i altres de donacions.

Fins ara el Museu de Menorca responia a una concepció hegemònica de la museografia en la qual es prioritza l’exhibició del fons museístic, encara que aquest inclogui fragments, en el cas de l’arqueologia. Destacava la promoció de l’estudi i la investigació d’entre les seves missions, al mateix temps que custodiava la memòria i procurava l’educació de la ciutadania. Aquesta darrera missió, però, ha estat tradicionalment menystinguda fins que la cultura s’ha convertit en un motor econòmic. En els darrers vint anys els museus han començat a redirigir els seus objectius en veure que les activitats educatives destinades a nens i adults procuraven una major afluència de públic i una major visibilitat. En paral·lel altres serveis s’han anat incorporant: marxandatge, botiga, restaurant, serveis en línia…

Després de sis mesos d’obres el Museu de Menorca reneix amb una nova vocació de museu d’història per deixar enrere el caràcter generalista que l’ha definit des de la seva fundació. Per assolir aquest repte l’empresa Kultura, Idees i Estratègies per al Patrimoni, SL, sota les directrius de la direcció, ha ideat el nou discurs museològic i museogràfic, el qual ha estat executat per Croquis, Dissenys, Muntatges i Realitzacions, SA. Ambdues empreses van ser les encarregades de dissenyar i materialitzar el discurs museogràfic de Ca n’Oliver Col·lecció Hdez. Sanz – Hdez. Mora.

A la primera planta coneixerem la prehistòria (2200-123 aC), l’època romana i la musulmana (290-1287 dC). A la segona ens endinsarem en la conquesta cristiana, els segles XIII i XIV, els Àustries i la Menorca anglesa i francesa del segle XVIII. Els segles XIX i XX seran divulgats a través de l’organització social tradicional, la insularitat i la importància de la mar, i el desenvolupament social, econòmic i cultural, així com la relació entre el medi i les persones a través del paisatge. De les 250.000 peces que componen el fons del museu una selecció de 1.400 tindran la funció d’explicar la història. En el nou Museu de Menorca hi trobarem una nova botiga, un taller de restauració reformat, un nou espai per a la recepció de grups i un nou espai familiar anomenat Sala de Descoberta. Amb aquests espais el museu vol acostar-se especialment al públic menorquí per tal d’incrementar-ne l’assistència (l’any 2015 els menorquins representaven un 28 % dels assistents). Les activitats que es duguin a terme i les exposicions temporals que s’organitzin seran clau per mantenir viu el museu.

 

 

Art i hermetisme

domingo, julio 1st, 2018

El domini de la raó d’ençà de la Il·lustració, a final del segle XVIII, ha estat la manera segons la qual hem entès el món i a nosaltres mateixos. Així, el progrés s’ha fonamentat en la ciència i el racionalisme, que amb la seva llum ha il·luminat la vida negant o ignorant allò que no és visible o mesurable. Malauradament, però, el segle XX va ser ple d’esdeveniments terribles que naixien o es justificaven amb la raó. L’art va tornar a mirar cap a tradicions no racionalistes, les que cerquen un coneixement i una comprensió de la realitat profunds mitjançant nivells de consciència superiors, al marge de la lògica.

“La llum negra”, al CCCB de Barcelona fins al 21 d’octubre, és una exposició que explora la influència de les tradicions esotèriques en l’art contemporani des dels anys cinquanta fins a l’actualitat. Sufisme, càbala, alquímia, màgia, ocultisme, teosofia i psicodèlia van ser i són font d’inspiració i de coneixement per a nombrosos artistes des de la segona meitat del segle passat i encara avui, quan la nostra societat intenta convertir l’art en consum, divertiment i experiència lúdica, enfora de les missions emancipadores, pedagògiques i espirituals de l’art. L’exposició, comissariada per Enrique Juncosa, actua doncs com un revulsiu i una agitadora de consciències, i reivindica l’existència d’un art fonamentat en el misteri i en el coneixement intuïtiu.

En un breu recorregut per l’exposició citarem alguns dels artistes més significatius:

Harry Smith (1923-1991) i Jordan Belson (1926-2011). Amics, cineastes experimentals, pintors i pioners de la psicodèlia, es van inspirar en l’obra de Kandisnky. El primer, ocultista i místic, va tenir un paper rellevant en l’escena beat de Nova York i es va interessar especialment per la música folk, els rituals màgics dels indis Iummi i per les drogues psicodèliques.

Barnett Newman (1905-1970), Ad Reinhardtt (1913-1967), Mark Rothko (1903-1970) i Agnes Martin (1912-2004) van pertànyer al moviment expressionista abstracte i són considerats antecessors del minimalisme. Tots ells es van interessar per la mística i per l’experiència transcendent. Per a assolir-la les seves obres es fonamenten en el color i la llum.

Antoni Tàpies (1923-2012) i Joan Ponç (1927-1984) van iniciar la seva carrera artística en plena postguerra espanyola sota la influència del surrealisme, la psicoanàlisi i l’obra de Paul Klee. Tots dos exploraran mons onírics i visionaris en una primera etapa. Després, Antoni Tàpies desenvolupà el llenguatge informalista que el va fer cèlebre introduint símbols i jeroglífics provinents del budisme zen.

Henri Michaux (1899-1984) va ser un destacat membre de la vida cultural parisenca de la postguerra. Les seves obres ideogràfiques, on línia i signe adquireixen tot el protagonisme, estan influïdes per les cultures orientals que visità en el període 1931-1932 i pels efectes de la mescalina.

Aleister Crowley (1875-1947) va ser una de les figures més destacades de l’ocultisme. Amic de Yeats, Pessoa, Rodin o Man Ray, va fundar un orde hermètic anomenat Thelema i va dissenyar les portades d’àlbums com Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Road (The Beatles), Dark side of the moon (Pink Floyd) o Beggars Banquet (The Rolling Stones).

Joseph Beuys (1921-1986) preconitzava, com Rudolf Steiner (1861-1925), fundador de l’antroposofia, que l’ésser humà havia de tornar a connectar amb les seves emocions i espiritualitat i que la pràctica artística tenia un paper fonamental en els canvis socials i polítics.

En les dècades dels anys vuitanta i noranta artistes com Francesco Clemente (1952), Fred Tomaselli (1956) o Wolfgang Laib (1950) entenen la pràctica artística com un vehicle per a assolir un nivell cognitiu superior.

Abstracció, simbolisme i geometria són també camins per arribar al coneixement profund de les coses en artistes com Matías Krahn (1972) o Lousie Despont (1983).

Aquests són tan sols alguns del artistes presents en aquesta mostra, un viatge per mons ocults i amagats que sovint no acceptam a causa de la influència de l’esmentat racionalisme.