La quietud de les coses. Josep Vives Campomar

A final del segle XVI el pintor milanès Caravaggio i els pintors flamencs i holandesos inauguren un nou gènere fonamentat en la representació dels objectes quotidians. Fruites, gerros, plats, bòtils, flors i aus esdevenen els protagonistes d’uns quadres que volen deixar constància de la fugacitat del temps, de la caducitat de les coses i de la transitorietat dels plaers. Els seus antecedents es troben en un costum de la Grècia clàssica anomenat xenia: unes ofrenes alimentàries que s’oferien als convidats i hostes. Aquesta mostra d’hospitalitat es va estendre amb èxit fins a passar a formar part de la decoració de la casa en forma de mural en el que avui anomenem rebedor.

El bodegó, conegut als països baixos com a stilleven (still life en anglès), tindrà en el segle XVII una època daurada, que perdrà en el segle posterior, per a recuperar-la amb els impressionistes de mitjan del XIX i amb les avantguardes de principi del XX. L’artista, alliberat de la necessitat d’una narració, pintarà objectes senzills i humils que li permetran aprofundir en la fisicitat de la matèria, les propietats del color i la llum i la subjectivitat en l’expressió plàstica.

Menorca va veure néixer, devers el 1940, un dels màxims exponents del bodegó avui al nostre país. Pintor de culte, admirat per nombrosos pintors de la seva generació i per respectats crítics d’art, Josep Vives Campomar ha estat un pintor a contracorrent i un xic maleït. A diferència d’altres pintors coetanis (Matías Quetglas, Jaume Fedelich, Miquel Vilà, Pere Pons, Pacífic Camps, Mikel Díez Alaba o Dolores Boettcher), en la pintura de Vives Campomar no sembla haver-hi una evolució estilística evident ni una carrera professional extensa. Poc avesat a les exposicions i a la vida social, la seva vida transcorre solitària entre moixos, tubs d’oli, mobles atrotinats, els seus adorats nets a tocar i el port de Maó. Des de s’Altra Banda, Vives Campomar contempla la llum canviant damunt la mar enfora del brogit de la ciutat.

L’artista, entregat a la pintura des de petit, va trobar ben aviat en els bòtils, les pomes eixarreïdes, els pedaços vells o les gerres de vidre un camp de batalla en el qual pintar era ser, penitència i alliberació alhora. Pintant una vegada i una altra objectes semblants, com va fer Giorgio Morandi, Josep Vives estudia, dissecciona, analitza, com la realitat és canviant i com la llum és la que ens permet percebre-la. Quan Vincent Van Gogh pintà la cadira de boga pintà la seva cadira, la que només ell podia veure, no una cadira qualsevol. Magritte anà més lluny i, en un to humorístic, va escriure sota una pipa pintada: “Ceci n’est pas une pipe”.

La pintura de Vives Campomar té una flaire metafísica que l’acosta als pintors de la Itàlia que admira. Malgrat la rotunda materialitat dels objectes i la seva presència irrefutable, la mort i els límits de l’existència, aquella frontera en què les coses perden el seu nom, planegen en la “vida silenciosa” dels objectes representats, com deia Giorgio de Chirico.

Les seves natures en repòs tenen una vocació essencialista, desproveïda d’anècdotes, adjectius i pintoresquisme. Quan pinta una magrana, una ceba tendra o un pot de vidre la pinzellada de color és empastada, directa i expressiva, d’una contundència incontestable que a ulls de l’observador esdevé pura presència.

Vives Campomar no és un pintor de moda, ni ho pretén, no és un pintor transgressor ni avantguardista, categories avui fagocitades pels poders que manegen els fils de l’art, tan sols és un humil pintor que encara creu en la pintura-pintura.

 

Leave a Reply