Archive for junio, 2018

La mediterraneïtat de Mona Hatoum

domingo, junio 17th, 2018

“Tota generositat cap al futur consisteix a donar-ho tot en el present”, Albert Camus

Al Mare Nostrum, bressol de grans civilitzacions, conviuen formes i estils de vida molt diversos, una diversitat única al món. Però aquest mosaic de cultures ha generat al llarg de la història conflictes que encara avui persisteixen i que tenen l’arrel en la desigualtat i la por del desconegut. Albert Camus va ser un pensador que, en la seva curta vida, entengué que si no coneixes l’altre difícilment podràs entendre el món. Es rebel·là contra la injustícia, la desigualtat i el totalitarisme que veié a Argèlia i que avui també ens envolta. Davant de l’absurd d’aquesta vida (què fem aquí?) i del pessimisme que ens pot aclaparar, promogué la mobilització, l’acció per a trobar satisfacció i felicitat.

És aquest compromís social i polític el que el Premi Trobades Albert Camus vol reconèixer enguany en l’obra de Mona Hatoum (Beirut, 1952). En ella, com en Camus, vida i obra són inseparables, tan per la seva condició de palestina i libanesa com per la seva obra, carregada de contingut polític mitjançant l’ús de la paradoxa i la contradicció.

Va ser l’exposició “Sensations”, organitzada per Charles Saatchi el 1997, la que la donà a conèixer definitivament. Les seves exposicions arreu són habituals (Centre Pompidou, París, 2007; Fundació Miró, Barcelona, 2012; Tate Modern, Londres, 2016). Arribà a Londres a mitjans dels anys seixanta fugint de la guerra civil libanesa i a partir dels seus estudis a la Slade School of Art desenvolupà un art fonamentat en les idees de gènere i raça, política i individu, a través de la performance. A final dels vuitanta, en veure que la performance s’havia formalitzat en excés, teatralitzant-se i perdent la improvisació que l’havia caracteritzada, començà a fer instal·lacions i escultures de gran format.

Amb aquestes o bé denuncia el control social mitjançant estructures geomètriques basades en la quadrícula, o cerca provocar en l’observador emocions contradictòries (desig-repulsió o por-fascinació) sobredimensionant objectes quotidians. Uns ratlladors de formatge gegants convertits en un paravent o objectes de cuina electrificats són utilitzats com a metàfores del privat i públic i esdevenen coses perilloses i amenaçants.

Entre els seus referents trobam el minimalisme i el surrealisme. Li interessa l’art minimalista, en especial Sol Lewitt (Connecticut, 1928 – Nova York, 2007), per la seva puresa formal, que ella transforma afegint continguts aliens i creant una paradoxa que l’acosta al surrealisme. Ja de petita va quedar fascinada per aquest moviment i el seu primer llibre d’art va ser un de Magritte. Amb ell es va adonar que les coses no són com semblen i que cal mirar per sota de la superfície. Problemes com la inestabilitat, l’enfrontament, les contradiccions, la distància, la reclusió i el sinistre sorgeixen de la idea de trauma procedent de la psicoanàlisi i determinen la nostra manera d’interpretar el que ens envolta.

Les seves són obres creades per a ser visualment atractives, per a fer reflexionar i per a provocar una reacció física i emocional.

El primer Premi Trobades Albert Camus recau així en una dona rebel que dibuixa el contingut de les trobades de l’abril de l’any vinent: els camins de la rebel·lia. També és dona l’autora del guardó entregat a Mona Hatoum: Nuria Román. Una pedra sostinguda per tres punts a una estructura quadrada metàl·lica sintetitza la idea d’origen. La Mediterrània com a bressol i espai comú sobre el qual construir una comunitat fonamentada en el respecte, la igualtat i el diàleg.

La quietud de les coses. Josep Vives Campomar

domingo, junio 3rd, 2018

A final del segle XVI el pintor milanès Caravaggio i els pintors flamencs i holandesos inauguren un nou gènere fonamentat en la representació dels objectes quotidians. Fruites, gerros, plats, bòtils, flors i aus esdevenen els protagonistes d’uns quadres que volen deixar constància de la fugacitat del temps, de la caducitat de les coses i de la transitorietat dels plaers. Els seus antecedents es troben en un costum de la Grècia clàssica anomenat xenia: unes ofrenes alimentàries que s’oferien als convidats i hostes. Aquesta mostra d’hospitalitat es va estendre amb èxit fins a passar a formar part de la decoració de la casa en forma de mural en el que avui anomenem rebedor.

El bodegó, conegut als països baixos com a stilleven (still life en anglès), tindrà en el segle XVII una època daurada, que perdrà en el segle posterior, per a recuperar-la amb els impressionistes de mitjan del XIX i amb les avantguardes de principi del XX. L’artista, alliberat de la necessitat d’una narració, pintarà objectes senzills i humils que li permetran aprofundir en la fisicitat de la matèria, les propietats del color i la llum i la subjectivitat en l’expressió plàstica.

Menorca va veure néixer, devers el 1940, un dels màxims exponents del bodegó avui al nostre país. Pintor de culte, admirat per nombrosos pintors de la seva generació i per respectats crítics d’art, Josep Vives Campomar ha estat un pintor a contracorrent i un xic maleït. A diferència d’altres pintors coetanis (Matías Quetglas, Jaume Fedelich, Miquel Vilà, Pere Pons, Pacífic Camps, Mikel Díez Alaba o Dolores Boettcher), en la pintura de Vives Campomar no sembla haver-hi una evolució estilística evident ni una carrera professional extensa. Poc avesat a les exposicions i a la vida social, la seva vida transcorre solitària entre moixos, tubs d’oli, mobles atrotinats, els seus adorats nets a tocar i el port de Maó. Des de s’Altra Banda, Vives Campomar contempla la llum canviant damunt la mar enfora del brogit de la ciutat.

L’artista, entregat a la pintura des de petit, va trobar ben aviat en els bòtils, les pomes eixarreïdes, els pedaços vells o les gerres de vidre un camp de batalla en el qual pintar era ser, penitència i alliberació alhora. Pintant una vegada i una altra objectes semblants, com va fer Giorgio Morandi, Josep Vives estudia, dissecciona, analitza, com la realitat és canviant i com la llum és la que ens permet percebre-la. Quan Vincent Van Gogh pintà la cadira de boga pintà la seva cadira, la que només ell podia veure, no una cadira qualsevol. Magritte anà més lluny i, en un to humorístic, va escriure sota una pipa pintada: “Ceci n’est pas une pipe”.

La pintura de Vives Campomar té una flaire metafísica que l’acosta als pintors de la Itàlia que admira. Malgrat la rotunda materialitat dels objectes i la seva presència irrefutable, la mort i els límits de l’existència, aquella frontera en què les coses perden el seu nom, planegen en la “vida silenciosa” dels objectes representats, com deia Giorgio de Chirico.

Les seves natures en repòs tenen una vocació essencialista, desproveïda d’anècdotes, adjectius i pintoresquisme. Quan pinta una magrana, una ceba tendra o un pot de vidre la pinzellada de color és empastada, directa i expressiva, d’una contundència incontestable que a ulls de l’observador esdevé pura presència.

Vives Campomar no és un pintor de moda, ni ho pretén, no és un pintor transgressor ni avantguardista, categories avui fagocitades pels poders que manegen els fils de l’art, tan sols és un humil pintor que encara creu en la pintura-pintura.