“Arte” a l’Orfeó Maonès

El 1994 s’estrenava al Teatre dels Camps Elisis de París l’obra Art, escrita per la dramaturga jueva nascuda a França Yasmina Reza i produïda per Sean Connery. L’èxit va ser absolut i des de llavors s’ha representat a nombrosos escenaris i s’ha traduït a vint-i-cinc idiomes. El 1998 va rebre el premi Tonny Award i l’any 2000 Yasmina Reza va rebre el Gran Premi del Teatre concedit per l’Acadèmia Francesa.

Els pròxims dies 18, 19 i 20 de maig la companyia liderada per Juan Cubas portarà a Menorca aquest text en una gira per l’illa que s’inicia a l’Orfeó Maonès. Javier Espín, Javier García i el mateix Juan Cubas interpreten els tres personatges que veuen perillar la seva amistat a causa d’un quadre. La versió que podrem gaudir a l’Orfeó és la que va dirigir Josep Maria Flotats en la seva estrena a Espanya el 29 de setembre de 1998 al Teatre Marquina de Madrid.

En Sergio (Javier Espín) adquireix un quadre d’un famós autor contemporani que manté clares similituds amb l’obra de Kazimir Malevick (1918) Carré blanc sur fond blanc. És un quadre abstracte blanc amb unes línies blanques d’una altra tonalitat. Les reaccions d’en Marcos (Juan Cubas) i n’Iván (Javier García) generen una discussió, fins i tot violenta, que va més enllà del debat sobre l’art contemporani i acaba posant en evidència les fragilitats de cadascun en la percepció i en la gestió de la realitat així com en el fracàs en les nostres aspiracions. Els tres actors generen una dinàmica en la qual ―com que en fan un gra massa, de les coses― acaben impossibilitant la comunicació i convertint la situació en còmica.

Dels molts diversos aspectes que l’obra tracta el del gust és el que primer ens interpel·la. Com pot ser que a en Sergio li agradi el quadre? Deia el crític d’art Clement Greenberg (Nova York, 1909-1994) que no podem triar si una obra ens agrada o no, com tampoc podem triar si la llimona és àcida o el sucre dolç. Són molts els factors psicològics, culturals i socials que modelen el gust i la seva argumentació té un caràcter totalment subjectiu. Sí que és cert però que les qualitats del gust i el seu judici té en l’expressió “m’agrada – no m’agrada” la seva forma més rudimentària, la que genera més incomprensió, com succeeix a l’obra. La subjectivitat del gust evidenciarà, en descobrir la complexitat psicològica de cada personatge, els rols de cada amic en el grup i les expectatives no satisfetes.

Com es pot haver gastat en Sergio 30.000 € en un quadre?, es demanen en en Marcos i n’Iván. I aquí entram en una nova polèmica relativa al mercat de l’art contemporani, a la relació preu-valor i a l’elevació de l’artista a la categoria de divinitat. No és l’objectiu d’aquest article analitzar aquestes qüestions, algunes de les quals ja han estat comentades en anteriors entregues. Es dona el cas que el recel envers els preus de l’art no té lloc en la música, el teatre o el cinema, on les quantitats milionàries pagades a cantants i actors no desperten tanta malfiança. Arte ens confronta amb la tirania d’un mercat que equipara preu i valor, i amb ciutadans que, moguts per la defensa d’interessos particulars, han renunciat al compromís amb els ideals socials i col·lectius.

L’excel·lent interpretació dels tres actors ens permetrà copsar la complexitat del text tot gaudint de la comicitat amb la qual els diferents personatges són tractats, que posa al descobert les seves contradiccions i circumstàncies.

Foto: Mikel Llambias

 

 

 

 

Leave a Reply