Archive for abril, 2018

Las Meninas, l’obra mestra

domingo, abril 22nd, 2018

Magnum opus és un terme originari de l’edat mitjana referit a l’obra que els aprenents artesans havien de crear per poder ser considerats mestres i poder establir el seu propi taller. La creació artística de l’home assoleix en la chef-d’oeuvre (‘obra mestra’) les quotes més elevades de perfecció tècnica, transcendència, capacitat comunicativa i complexitat formal i iconogràfica.

Dues obres mestres concebudes al segle XVII, en ple barroc, són encara avui admirades i reconegudes com les més extraordinàries creacions de l’home: una novel·la, Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, i un quadre, Las Meninas, de Diego Velázquez.

On rau la seva excel·lència? Què en fa unes obres revolucionàries, atemporals i difícilment superables? Don Quijote de la Mancha és de fet una novel·la sobre la novel·la, com Las Meninas és una pintura sobre la pintura. Ambdues són narracions complexes que contenen diferents nivells de significació i arguments que s’entrellacen. La seva lectura esdevé així oberta, susceptible de ser interpretada des de diferents angles i resta sempre inacabada. Tant l’una com l’altra ens proposen una visió integral del món trencant les barreres entre realitat, ficció i somni, entre actors, autor i espectador. D’aquesta manera hom se sent partícip i interpel·lat; s’obren molts interrogants, alhora que s’obtenen poques respostes. Un fort magnetisme també ens farà sentir-nos-hi atrets, és l’anomenat fet transcendent.

Las Meninas (1656) és una pura paradoxa. Si bé es tracta d’un retrat reial, els reis en són absents, tan sols el seu reflex en un mirall els representa de manera indirecta. Velázquez trenca així amb la tradició del retrat reial i crea una escena en la qual forma i contingut es troben en clara contradicció. Què fan els diferents personatges? Per què s’ha format el grup? Per què miren cap a nosaltres? La literatura existent al voltant d’aquesta paradoxa i les seves interpretacions és inacabable, fins al punt que l’historiador Jonathan Brown anomena síndrome de Las Meninas l’esgotament que l’estudi de l’obra produeix. No és casual que el pintor Luca Giordano (Nàpols, 1634-1705) qualifiqués el quadre com “la teologia de la pintura”.

Tots els personatges del quadre excepte tres dirigeixen la mirada cap a nosaltres, que suposadament ocupam la posició dels reis. Així esdevenim model i espectador al mateix temps, de manera que ens demanam: ens veuen o veim? Construint aquest joc de mirades Velázquez ens obliga a formar part del quadre alhora que ens hi assigna un lloc privilegiat. Es posa en evidència que mirar un quadre no és només entendre el què, el com, el quan i el qui, sinó també deixar-se mirar per l’obra, entendre què fa el quadre amb nosaltres.

Las Meninas és també un prodigi de la tècnica pictòrica. Velázquez, en la recerca per establir una connexió entre l’art i la realitat, fonamenta el seu art en la llum i el color. Les pinzellades, soltes i empastades, al·ludeixen al motiu més que no pas el descriuen dibuixant-lo. És per això que Edouard Manet (Paris, 1832-1882) el va qualificar com el primer pintor impressionista. Pel que fa a l’estructura del quadre, la composició, el mestre Velázquez fusiona magistralment la perspectiva geomètrica amb l’aèria. Mitjançant l’alternança d’espais il·luminats i en penombra, i la degradació progressiva dels contorns, aconsegueix el que mai més ha estat possible: pintar l’aire.

En una ocasió a Salvador Dalí li van demanar què salvaria del Museu del Prado en cas d’incendi. Sense dubtar-ho va respondre que s’enduria l’aire i especialment l’aire contingut a Las Meninas, que és l’aire de millor qualitat que existeix.

Un pioner a Menorca (i II)

domingo, abril 8th, 2018

Francesc Hernández Mora era un home disciplinat i constant. Treballava cada dia a la seva casa de Ciutadella dibuixant i exercitant el braó. La seva agilitat li permeté fer front al paper blanc (o negre) amb la seguretat de qui sap que la tècnica està al servei del creador. Camilo José Cela va dir en una ocasió: “Aunque no se me ocurra nada no me levanto de la silla. Es el trabajo de cada día, cuando llega la inspiración que me encuentre trabajando”. Tal com deia Carl Jung la creativitat és la curiositat i la recerca del sentit de l’existència. Hernández Mora, aïllat de l’entorn i solitari, cercà amb la seva obstinació i insistència la creació d’un món plàstic que aflorava del seu inconscient. La seva nombrosa producció, quasi tota damunt paper, posa de manifest la rellevància d’aquest suport com a vehicle per a l’expressió espontània, empremta unívoca de l’artista.

Francesc Hernández Mora és, com ja vam dir en l’article anterior, el primer artista menorquí que abraça l’abstracció com a llenguatge artístic. L’experimentació que va dur a terme, i que es pot contemplar a l’exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó a Ca n’Oliver, comprèn tres àmbits diferenciats: “Figures”, “Monotips” i “Trames”.

Unes figures, totes fetes amb tinta negra sobre paper blanc, que tenen un marcat caràcter pictòric en què la línia és absent i és la pinzellada la que defineix les formes. Els ombreigs, les qualitats matèriques de la tinta, els degradats i l’expressió del gest formen figures amb una forta càrrega simbòlica i al·legòrica. Sovint contenen formes antropomòrfiques que podríem relacionar amb les escultures primitivistes en fang que l’autor va elaborar els anys quaranta i cinquanta. Unes altres, fetes amb llapis, tenen un fort caràcter volumètric i, lluny de tenir una intencionalitat representativa, desenvolupen estructures geomètriques abstractes a l’espai.

Francesc Hernández Mora es va interessar també per les qualitats expressives del color i la taca mitjançant els monotips, obres úniques resultants de l’empremta d’una matriu de vidre en la qual s’aplica la pintura. A diferència de les altres dues vies d’investigació (“Figures” i “Trames”), en “Monotips” l’atzar té tot el protagonisme. L’ordre i l’equilibri és substituït per l’inesperat, el sorprenent, al marge de tota narrativitat. Són obres que s’inscriuen en el corrent informalista que en aquells anys iniciaran un fructífer camí cap a la dissolució de la forma prioritzant les qualitats plàstiques del color, la textura i la matèria. L’artista ens va deixar una bona quantitat de producció sobre paper que l’exposició “INÈDIT. Francesc Hernández Mora” recull a bastament.

Una tercera línia de treball ens ha deixat el nombre més gran de dibuixos, que constitueixen la donació que l’any 2005 va fer Antoni Seguí Parpal a l’Ajuntament de Maó. L’exposició en presenta setanta-nou. Són petites obres sobre paper fetes amb tinta sèpia, tinta negra i retolador, en les quals l’artista construeix, a partir del concepte de trama, estructures dinàmiques que tenen l’origen en la natura. La línia d’un llamp, l’espiral, les formes radials, les formes modulars o les explosions magmàtiques contenen les forces dinàmiques que són origen i manifestació de les formes. En totes hi ha continguda una tensió que l’autor plasma en línies i traços vigorosos multidireccionals mitjançant una composició oberta, centrífuga.

Aquest dinamisme, proper a l’art cinètic, genera un moviment que adquireix profunditat i tridimensionalitat gràcies a les trames que, essent protagonistes o subjacents, construeixen la composició. Aquestes trames, línies creuades horitzontals i verticals, no són línies rectes, ans al contrari, són corbes i obliqües, així trenquen el repòs de la línia recta i produeixen una sensació de moviment, inestabilitat, gràcia i ritme que les fan extraordinàriament suggeridores.

Deia Heràclit que la vida tan sols és possible gràcies a la lluita de contraris: l’arbre no existiria sense l’oposició entre la llavor i la terra; la llum, el dia, no existiria sense la nit, la foscor. La tensió és, per tant, l’enfrontament entre forces oposades, un desequilibri, una vibració que neix del que és engendrat pel que no és.

Francesc Hernández Mora, des del seu exili interior a la Menorca dels anys seixanta, va saber copsar aquestes forces primigènies i les traslladà al paper per crear unes obres d’art úniques i pioneres en l’art menorquí del segle XX. La contemporaneïtat del seu art es fa palesa amb el vídeo que clou l’exposició, obra de Macià Florit amb música d’Alan Florit. La seva magnífica reinterpretació ens obre els ulls i la ment a noves dimensions.

No vull acabar sense recordar que ha estat gràcies a l’empenta i determinació d’Ángeles Hernández que avui podem gaudir d’aquest llegat. Gràcies Ángeles!