Un pioner a Menorca (I)

“INÈDIT. Francesc Hernández Mora” presenta el gruix de la donació realitzada per Antoni Seguí Parpal l’any 2005 a l’Ajuntament de Maó. Un total de 121 obres ens permeten aprofundir en el primer pintor abstracte menorquí del segle XX després de les exposicions de l’any 2003 a l’Ateneu de Maó, l’any 2005 al Claustre del Carme i l’any 2007 al Museu de Menorca.

Francesc Hernández Mora inicia un fructífer camí d’investigació en l’art abstracte a partir dels anys seixanta, quan, conscientment o inconscientment (no se li coneixen contactes freqüents amb les avantguardes internacionals), fa seus els principis del nou art. Aquest art que resulta de la Segona Guerra Mundial està fortament influït per l’existencialisme: l’home, amb la seva fragilitat, és llençat a un món ple de problemàtiques i situacions absurdes que requereixen un art fonamentat en la puresa del llenguatge, la simplificació de la forma i l’èmfasi en la superficialitat de les coses.

Dos corrents artístics coexisteixen en aquell temps tot i l’alternança cíclica en la història de l’art: el lineal i el pictòric. El primer corrent el representà el minimalisme, el segon l’expressionisme abstracte. També Eugeni d’Ors es va referir a la història de l’art com a cicles on la línia recta i la corba se succeïen alternativament (“les línies que volen” va dir referint-se al Barroc).

Francesc Hernández Mora, aliè als corrents predominats en la Menorca dels anys seixanta, conservadors i clarament figurativistes, propers a l’impressionisme, experimentà amb ambdues tendències i ens deixà un llegat artístic d’una gran riquesa plàstica: els seus monotips i figures antropomorfes, lligades al pictòric i al matèric, i els seus dibuixos modulars i lineals, lligats al gest i al traç.

Aquesta aproximació al llenguatge abstracte té però els seus antecedents en els treballs que Francesc Hernández Mora va desenvolupar prèviament en l’escultura, la xilografia i el disseny de joies. Les escultures en fang ja ens anuncien un interès pel volum, l’art primitiu i la síntesi de l’expressió que veurem en els seus dibuixos de figures, amb un marcat caràcter al·legòric i simbòlic. Les xilografies de temes menorquins dels anys trenta i quaranta, d’extraordinària qualitat i capacitat expressiva, denoten un marcat interès per la línia i el traç, un traç que confereix densitat i que esdevindrà cabdal en les sèries que anomenam “Trames”. Tot i el caràcter popular de la xilografia enfront del gravat calcogràfic, de caràcter culte, la seva potència plàstica ja havia estat subratllada per les avantguardes de principi del segle XX, en especial pel noucentisme català.

En tota l’obra d’ Francesc Hernández Mora observam dues constants que ens ajuden a comprendre el seu univers: el format vertical de les obres i la seriació. Tota l’obra exposada, papers i cartolines de petit i mitjà format, va ser realitzada en format vertical. La verticalitat té una relació directa amb la percepció de les proporcions i respon a un interès de l’artista per la geometria i l’espai. Genera un moviment ascendent que s’accentua amb la direcció de les línies, predominantment verticals. Està lligada també a la tensió, màxima, que representa la vida, en oposició a l’horitzontalitat (mort, repòs).

Tot i que cadascun dels dibuixos tenen entitat pròpia, Hernández Mora estudia les variacions rítmiques d’una composició desenvolupant una seqüència que recorda el moviment estroboscòpic dels futuristes italians (Giacomo Balla o Gino Severini) o a la multiplicitat de figures de Marcel Duchamp a Nu baixant l’escala (1912). L’autor crea així sèries en les quals cada unitat és la continuació d’una de suggerida anteriorment, de forma que totes es complementen i l’obra final és el conjunt de totes les variacions.

 

 

Leave a Reply