Archive for marzo, 2018

Un pioner a Menorca (I)

domingo, marzo 25th, 2018

“INÈDIT. Francesc Hernández Mora” presenta el gruix de la donació realitzada per Antoni Seguí Parpal l’any 2005 a l’Ajuntament de Maó. Un total de 121 obres ens permeten aprofundir en el primer pintor abstracte menorquí del segle XX després de les exposicions de l’any 2003 a l’Ateneu de Maó, l’any 2005 al Claustre del Carme i l’any 2007 al Museu de Menorca.

Francesc Hernández Mora inicia un fructífer camí d’investigació en l’art abstracte a partir dels anys seixanta, quan, conscientment o inconscientment (no se li coneixen contactes freqüents amb les avantguardes internacionals), fa seus els principis del nou art. Aquest art que resulta de la Segona Guerra Mundial està fortament influït per l’existencialisme: l’home, amb la seva fragilitat, és llençat a un món ple de problemàtiques i situacions absurdes que requereixen un art fonamentat en la puresa del llenguatge, la simplificació de la forma i l’èmfasi en la superficialitat de les coses.

Dos corrents artístics coexisteixen en aquell temps tot i l’alternança cíclica en la història de l’art: el lineal i el pictòric. El primer corrent el representà el minimalisme, el segon l’expressionisme abstracte. També Eugeni d’Ors es va referir a la història de l’art com a cicles on la línia recta i la corba se succeïen alternativament (“les línies que volen” va dir referint-se al Barroc).

Francesc Hernández Mora, aliè als corrents predominats en la Menorca dels anys seixanta, conservadors i clarament figurativistes, propers a l’impressionisme, experimentà amb ambdues tendències i ens deixà un llegat artístic d’una gran riquesa plàstica: els seus monotips i figures antropomorfes, lligades al pictòric i al matèric, i els seus dibuixos modulars i lineals, lligats al gest i al traç.

Aquesta aproximació al llenguatge abstracte té però els seus antecedents en els treballs que Francesc Hernández Mora va desenvolupar prèviament en l’escultura, la xilografia i el disseny de joies. Les escultures en fang ja ens anuncien un interès pel volum, l’art primitiu i la síntesi de l’expressió que veurem en els seus dibuixos de figures, amb un marcat caràcter al·legòric i simbòlic. Les xilografies de temes menorquins dels anys trenta i quaranta, d’extraordinària qualitat i capacitat expressiva, denoten un marcat interès per la línia i el traç, un traç que confereix densitat i que esdevindrà cabdal en les sèries que anomenam “Trames”. Tot i el caràcter popular de la xilografia enfront del gravat calcogràfic, de caràcter culte, la seva potència plàstica ja havia estat subratllada per les avantguardes de principi del segle XX, en especial pel noucentisme català.

En tota l’obra d’ Francesc Hernández Mora observam dues constants que ens ajuden a comprendre el seu univers: el format vertical de les obres i la seriació. Tota l’obra exposada, papers i cartolines de petit i mitjà format, va ser realitzada en format vertical. La verticalitat té una relació directa amb la percepció de les proporcions i respon a un interès de l’artista per la geometria i l’espai. Genera un moviment ascendent que s’accentua amb la direcció de les línies, predominantment verticals. Està lligada també a la tensió, màxima, que representa la vida, en oposició a l’horitzontalitat (mort, repòs).

Tot i que cadascun dels dibuixos tenen entitat pròpia, Hernández Mora estudia les variacions rítmiques d’una composició desenvolupant una seqüència que recorda el moviment estroboscòpic dels futuristes italians (Giacomo Balla o Gino Severini) o a la multiplicitat de figures de Marcel Duchamp a Nu baixant l’escala (1912). L’autor crea així sèries en les quals cada unitat és la continuació d’una de suggerida anteriorment, de forma que totes es complementen i l’obra final és el conjunt de totes les variacions.

 

 

Censura i autocensura

domingo, marzo 11th, 2018

Vivim temps en els quals un nou puritanisme s’estén per museus, universitats, xarxes socials i governs posant en perill les llibertats de les democràcies occidentals. En la banalització de la cultura i la seva reducció a entreteniment, desposseint-la de significat i profunditat intel·lectual, paraula per cert també desprestigiada, hi ha un interès per reduir el nivell cultural de la població i fer-la més manejable i submisa. La censura institucional no persegueix cap altra cosa que l’autocensura dels creadors, i amb aquesta el final de la capacitat crítica de l’ésser humà, aquella que ens ha fet evolucionar i ser millors persones.

En el darrer any són nombrosos els casos de censura en les arts visuals que han transcendit: el Brasil, la Xina, Hongria, Polònia, Rússia, Sèrbia, Turquia, els Emirats Àrabs, els Estats Units, Alemanya, etc. Qüestions de gènere, crítiques al sistema polític o econòmic, denúncies al creixent control governamental sobre els ciutadans, als símbols nacionals o als seus representants polítics o continguts sexuals considerats immorals són alguns dels continguts censurats. Sobre aquest darrer aspecte dos exemples molt il·lustratius criden poderosament l’atenció: Facebook va clausurar el compte d’un mestre d’escola francès per haver penjat una imatge de L’origen del món, de Gustave Coubet, exposat en públic des de 1951 al Museu d’Orsay de París; un professor de Utah (EUA) va ser acomiadat fa un parell de mesos per mostrar fotografies de Jean-Auguste Dominique Ingres, Amedeo Modigliani i d’altres mestres de la pintura universal en les quals hi havia nus.

Els censors, des de la seva ignorància, confonen la realitat amb l’art (la literatura o el cinema) sense entendre que l’espectador que contempla una creació artística contempla una reflexió sobre aspectes de la vida des del camp de l’estètica. Si l’art té com a funció qüestionar la nostra experiència i el nostre lloc en el món, indefectiblement la transgressió és consubstancial a l’art. “Tot art és un delicte no comès” va dir Theodor Adorno, el filòsof.

La transgressió però no és vàlida per si mateixa. Ha de néixer d’una pulsió de llibertat i coneixement i després d’un llarg tracte amb l’essència del sagrat, com deia George Bataille. I és aquí on cal exigir als artistes contemporanis responsabilitat. La transgressió en l’art només tindrà sentit quan neixi d’una reflexió profunda generadora de nous significats i d’una proposta estètica renovadora. La banalització en l’art deixa sense arguments els defensors de la llibertat d’expressió.

El judici estètic no és un judici moral. L’obra d’art es deu primer de tot a l’estètica, que ens proporciona goig, plaer i emoció. Es fa doncs difícil concebre una gran obra d’art com quelcom censurable moralment si és contemplat des de la perspectiva estètica. No s’ha demostrat que la contemplació d’una obra d’art inciti a una conducta immoral, més aviat té un caràcter catàrtic. Però suposant que així fos ens podem demanar si són els censors millors guardians de la moral del poble al qual diuen protegir. Millora l’estatura moral dels ciutadans impedir-los fer una elecció, fins i tot una mala elecció? No és cert que els censors actuen segons els seus prejudicis individuals oblidant els desitjos dels que els van nomenar?

La galerista Helga de Alvear va retirar del seu estand, en la darrera edició d’ARCO, una obra de Santiago Sierra titulada Presos políticos a petició del director de la fira i a instàncies del president d’IFEMA. La decisió de la galerista responia al seu desig de ser present a la propera edició. Autocensurant-se Helga de Alvear posa de manifest el qüestionament que els agents de la cultura i els artistes pateixen avui, no tan sols a Espanya sinó al món sencer.

Santiago Sierra. Presos políticos