Art i tecnologia

L’ús de les tecnologies en l’art ha adquirit en els darrers deu anys un protagonisme extraordinari, que qüestiona la manera com es construeix la imatge, la lectura que en fem i els rols del creador i de l’espectador, així com la difusió i la mateixa funció de l’obra d’art. Quan a la dècada dels anys seixanta del segle passat Nam June Paik (Seül, 1932 – Miami, 2006) inicià les seves investigacions sobre les videoescultures o W. Vostell (Leverkusen, 1932 – Berlín, 1998) proposà les TV-décollages poc podien imaginar que poques dècades després un art generat des del binomi 0/1 (l’art digital) tindria una presència tan generalitzada en la producció artística contemporània. És sens dubte l’any 2007, quan apareixen l’iPhone, Facebook i Twitter (fa només deu anys!), la data que marca un abans i un després en el desenvolupament tecnològic, social i econòmic (la globalització econòmica mundial).

Les relacions entre art i tecnologia no són noves, però. L’artista sempre ha estat amatent a les innovacions tècniques, com ho va estar Leonardo de Vinci o els artistes que van fer seves les tècniques del gravat calcogràfic, la litografia, la serigrafia o la fosa en bronze. Tekne era el nom amb què els grecs anomenaven l’art. Però és la fotografia la que es troba en l’arrel dels dispositius electrònics utilitzats avui per crear art. Els conceptes de temps i llum com a fonament de l’experiència estètica es veuran enriquits pel moviment que el cinema incorpora, situant l’espectador en un nou paradigma on context, imatge i pantalla fan d’ell actor i receptor alhora. Les videoinstal·lacions, amb la interacció que es demana a l’espectador, en són un bon exemple.

Hi ha en les diverses manifestacions de l’art tecnològic —net.art, videoart, vida artificial, art de programari, realitat augmentada (superposició d’elements virtuals sobre l’espai real)— un interès per reflexionar sobre la realitat i sobre les relacions de la tecnologia amb la societat. El virtual, tot i la seva aparença neutral, conté una càrrega emocional i ideològica innegable en la qual projectam somnis i frustracions. A ningú se li escapa que navegar per Internet, fer circular fotografies, publicar a Facebook o Twitter o comprar un nou model de telèfon intel·ligent modelen i expressen la nostra condició psicosocial.

L’art contemporani, expressió de l’esperit del nostre temps, utilitza les eines que la tecnologia posa al nostre abast establint nous models de representació i significació per tal de sacsejar consciències i obrir nous camins en l’experiència estètica. La digitalització de l’art és a més a més un camp fèrtil per al descobriment de nous desenvolupaments tecnològics, atesa la llibertat d’acció i l’absència de preconceptes que s’arrelen en tot art. Sensors òptics, acceleròmetres, GPS, giroscopis, brúixoles d’estat sòlid, pantalles LED, la interfície o l’animació generativa són els pinzells, els pigments, l’oli de trementina o el cisell d’un pintor o escultor.

L’esmentat Nam June Paik i la seva esposa, Shigeko Kubota (Niigata, Corea del Sud, 1937 – Nova York, 2015),  videoartistes i fundadors del grup Fluxus; Paul Fiedlander (Manchester, 1951), creador d’escultures cinètiques lluminoses; videoartistes com Bill Viola (Nova York, 1951), Pierre Huyghe (París, 1962), Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) o Phillipe Parreno (Orà, Argèlia, 1964), són algunes de les figures més destacades internacionalment. Al nostre país Iñigo Manglano-Ovalle (Madrid, 1961) explora mitjançant instal·lacions l’arquitectura, la meteorologia, la ciència i els temes socials des d’una poètica molt personal, com també ho fa Daniel Canogar (Madrid, 1964). La seva extraordinària exposició a la Sala Alcalà 31 de Madrid fins al pròxim 28 de gener bé mereix una reflexió en un proper article.

 

Echo. Daniel Canogar

 

Leave a Reply