Archive for enero, 2018

Art i tecnologia. Daniel Canogar

Domingo, enero 28th, 2018

La Sala Alcalá 31, dependent de la Comunitat de Madrid, presenta aquests dies una magnífica mostra de Daniel Canogar, un dels màxims exponents a Espanya de l’art tecnològic. “Fluctuaciones”, organitzada en col·laboració amb el Museu Universitari de Navarra, reflexiona sobre les relacions entre el món virtual i el real transportant-nos a un món oníric construït damunt memòries perdudes i dades que, traduïdes a llum, espai i temps, esdevenen poesia visual. Vivim en una societat amb un excés d’imatges i documents per a registrar la realitat, però, paradoxalment, estam cada cop més mancats de memòria, d’identitat i de capacitat verdadera per a documentar el moment de forma verídica. Daniel Canogar reflexiona doncs sobre la nostra posició en aquesta era interconnectada tecnològicament i sobre l’impacte de les tecnologies en la societat.

També qüestiona els modes de representació de l’obra d’art proposant nous sistemes per a la construcció de la imatge. Defuig del format rectangular del vídeo, perquè entén que aquest format està sotmès a una càrrega ideològica i social que té en el cinema el seu origen. Els nous formats que ell proposa ens obliguen a fer una lectura distinta de l’obra d’art, ja que els continguts s’organitzen en una nova jerarquia, lluny del caràcter literari construït sobre la base d’un guió, propi del cinema.

Daniel Canogar es va iniciar en el món de l’art a través de la fotografia, però amb la irrupció del digital a final dels anys vuitanta la seva manera d’entendre la fotografia canvià radicalment. No estant gaire interessat a crear un art digital dependent d’una interfície (ratolí, palanca de control o el mateix cos en el cas dels sistemes de visió artificial), va mantenir-se proper a l’art contemporani i a l’art interactiu propi dels happenings i de les instal·lacions. El descobriment de la multiprojecció mitjançant la fibra òptica li permeté desenvolupar una obra tant escultòrica com visual que alterna amb la fotografia i la llum.

A Sikka Ingentum, una instal·lació de gran format, l’autor reflexiona sobre el canvi tecnològic i la pèrdua de la memòria personal i col·lectiva. Dues mil quatre-centes pel·lícules en DVD comprades en mercats de tot el món formen un mosaic gegant sobre el qual es projecten fotogrames d’aquest passat cinematogràfic del qual hem perdut el rastre. En una societat hipervisual com la nostra, les imatges, que originàriament ens permetien construir la nostra identitat, han esdevingut obstacles que ens fan viure en un present etern sobre el qual no podem establir memòria, passat.

A Small data, Canogar dona nova vida a tecnologies obsoletes mortes com circuits electrònics, cintes magnetofòniques o tecles d’ordinadors antics trobats a contenidors i centres de reciclatge. A manera de bodegons o vanitas, l’autor projecta zenitalment sobre ells llum en formes i colors variats, amb la qual cosa crea una experiència visual sorprenentment poètica, sublim fins i tot.

M’aturaré finalment a Echo (vegeu fotografia), una sèrie en la qual l’artista transmet en temps real diferents fenòmens naturals i creats per l’home a unes pantalles LED, corbes i amb aparença orgànica. La contaminació atmosfèrica de Madrid, els incendis que tenen lloc al món en aquest moment o l’estat dels 1.627 volcans del planeta en són alguns. Canogar converteix fredes dades en art i poesia per a qüestionar i fer-nos prendre consciència sobre la destrucció del planeta, que és la nostra pròpia autodestrucció.

Daniel Canogar és avui un artista internacional amb presència a Califòrnia, Hong Kong, Xangai, Houston, Düsseldorf, Caracas i Berlín, entre d’altres. Té l’estudi a Madrid i una oficina als Estats Units, on passa la meitat de l’any, perquè malauradament si un artista vol jugar a primera divisió ha de sortir del país, com també ho fan enginyers, esportistes, metges, etc.

Daniel Canogar. Sika Ingentum

Art i tecnologia

Domingo, enero 14th, 2018

L’ús de les tecnologies en l’art ha adquirit en els darrers deu anys un protagonisme extraordinari, que qüestiona la manera com es construeix la imatge, la lectura que en fem i els rols del creador i de l’espectador, així com la difusió i la mateixa funció de l’obra d’art. Quan a la dècada dels anys seixanta del segle passat Nam June Paik (Seül, 1932 – Miami, 2006) inicià les seves investigacions sobre les videoescultures o W. Vostell (Leverkusen, 1932 – Berlín, 1998) proposà les TV-décollages poc podien imaginar que poques dècades després un art generat des del binomi 0/1 (l’art digital) tindria una presència tan generalitzada en la producció artística contemporània. És sens dubte l’any 2007, quan apareixen l’iPhone, Facebook i Twitter (fa només deu anys!), la data que marca un abans i un després en el desenvolupament tecnològic, social i econòmic (la globalització econòmica mundial).

Les relacions entre art i tecnologia no són noves, però. L’artista sempre ha estat amatent a les innovacions tècniques, com ho va estar Leonardo de Vinci o els artistes que van fer seves les tècniques del gravat calcogràfic, la litografia, la serigrafia o la fosa en bronze. Tekne era el nom amb què els grecs anomenaven l’art. Però és la fotografia la que es troba en l’arrel dels dispositius electrònics utilitzats avui per crear art. Els conceptes de temps i llum com a fonament de l’experiència estètica es veuran enriquits pel moviment que el cinema incorpora, situant l’espectador en un nou paradigma on context, imatge i pantalla fan d’ell actor i receptor alhora. Les videoinstal·lacions, amb la interacció que es demana a l’espectador, en són un bon exemple.

Hi ha en les diverses manifestacions de l’art tecnològic —net.art, videoart, vida artificial, art de programari, realitat augmentada (superposició d’elements virtuals sobre l’espai real)— un interès per reflexionar sobre la realitat i sobre les relacions de la tecnologia amb la societat. El virtual, tot i la seva aparença neutral, conté una càrrega emocional i ideològica innegable en la qual projectam somnis i frustracions. A ningú se li escapa que navegar per Internet, fer circular fotografies, publicar a Facebook o Twitter o comprar un nou model de telèfon intel·ligent modelen i expressen la nostra condició psicosocial.

L’art contemporani, expressió de l’esperit del nostre temps, utilitza les eines que la tecnologia posa al nostre abast establint nous models de representació i significació per tal de sacsejar consciències i obrir nous camins en l’experiència estètica. La digitalització de l’art és a més a més un camp fèrtil per al descobriment de nous desenvolupaments tecnològics, atesa la llibertat d’acció i l’absència de preconceptes que s’arrelen en tot art. Sensors òptics, acceleròmetres, GPS, giroscopis, brúixoles d’estat sòlid, pantalles LED, la interfície o l’animació generativa són els pinzells, els pigments, l’oli de trementina o el cisell d’un pintor o escultor.

L’esmentat Nam June Paik i la seva esposa, Shigeko Kubota (Niigata, Corea del Sud, 1937 – Nova York, 2015),  videoartistes i fundadors del grup Fluxus; Paul Fiedlander (Manchester, 1951), creador d’escultures cinètiques lluminoses; videoartistes com Bill Viola (Nova York, 1951), Pierre Huyghe (París, 1962), Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) o Phillipe Parreno (Orà, Argèlia, 1964), són algunes de les figures més destacades internacionalment. Al nostre país Iñigo Manglano-Ovalle (Madrid, 1961) explora mitjançant instal·lacions l’arquitectura, la meteorologia, la ciència i els temes socials des d’una poètica molt personal, com també ho fa Daniel Canogar (Madrid, 1964). La seva extraordinària exposició a la Sala Alcalà 31 de Madrid fins al pròxim 28 de gener bé mereix una reflexió en un proper article.

 

Echo. Daniel Canogar