Archive for diciembre, 2017

Radiografia de la cultura. Menorca (i II)

domingo, diciembre 31st, 2017

En l’article anterior ens referíem a les dades recentment publicades per l’Anuario de Estadísticas Culturales 2017, elaborat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. S’hi recullen dades relatives als hàbits culturals, al consum, a l’ensenyament, al turisme i a les empreses culturals a Espanya. Tornam a constatar que la despesa anual en cultura per part del Govern central decau en un 1,4 % (2016) i que és l’Administració local la que sosté la cultura en aquest país, perquè és la responsable del 63 % de la despesa en cultura, enfront del 22 % que correspon a l’Administració autonòmica i del 14 % de l’Administració central.

L’anuari analitza també l’evolució creixent del turisme cultural a Espanya i assenyala que el 16 % del turisme interior té motivacions culturals (14 milions de persones), i que un 12 % dels estrangers que venen al nostre país ho fan pels mateixos motius (8 milions). Menorca, petita, lluminosa i ventada, hi té però un paper, en aquest segment de mercat, ja que presenta unes condicions socioculturals privilegiades enfront de la resta de les illes Balears.

Les dades extretes de l’Enquesta modular d’hàbits socials 2010. Condicions de vida i cohesió social, de l’IBESTAT, i de l’informe Consum cultural a les Illes Balears 2016, publicat per la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports del Govern balear, així com l’observació de la nostra realitat quotidiana, ens permeten establir que el consum cultural és major a Menorca que a la resta de les illes. També es constata que l’illa gaudeix d’una major cohesió social, una piràmide de població més equilibrada i un major benestar. Menorca és doncs un bullidor de cultura que té quelcom a oferir al visitant inquiet i disposat a aprendre. La candidatura de Menorca Talaiòtica a patrimoni mundial potencia sens dubte aquest objectiu.

Dues dades de l’Enquesta modular d’hàbits socials 2010 tenen especial rellevància. La primera és que a Menorca el 60,81 % de la població major de setze anys pertany a una associació, i les esportives, AMPA i les culturals són les majoritàries, per damunt de la resta de les illes. L’associacionisme al conjunt de les Balears és tan sols del 43,11 %. En segon lloc la taxa d’abandonament d’estudis entre els majors de setze anys és a Menorca del 24,11 % en homes (45,52 % a les Balears) i del 19,76 % en dones (43,16 % a les Balears).

L’informe Consum cultural a les Illes Balears 2016 permet concloure que Menorca presenta, en relació amb la resta de les illes, clares diferències en aspectes com la llengua, les pràctiques culturals i l’accés a aquestes. La llengua majoritària a Menorca és el català (menorquí, si s’ho estimen més). El parlen habitualment un 58,4 % dels seus habitants (un 36,2 % a les Illes Balears), tot i que els orígens geogràfics dels seus residents són semblants. Activitats culturals com anar a concerts, a la biblioteca, a espectacles de dansa, visitar exposicions, llocs històrics o runes arqueològiques presenten resultats lleugerament superiors a la resta de les Balears i comparables al consum cultural mitjà de la Unió Europea. L’assistència al cinema és clarament inferior, atesa la poca oferta existent. Pel que fa a les pràctiques culturals, escoltar música, fer-ne, pintar o fer fotografia destaquen també per damunt de la resta de les illes. Sorprenen però els resultats de l’estudi pel que fa als impediments que troba el ciutadà per al consum cultural. S’analitzen l’interès, el temps, el cost econòmic, l’oferta i la informació. De tots aquests l’impediment que presenta diferències significatives en relació amb la resta de les illes és l’oferta, especialment en teatre.

Aquesta dada obliga a fer una reflexió i constata que, tenint en compte que l’oferta és abundosa i que sovint els agents culturals ens trobam amb coincidències d’actes de tota mena que resten públic a un o altre, hi ha quelcom que requereix atenció. Com pot ser que l’oferta destaqui com a impediment per poder participar en activitats culturals? Una possible resposta podria estar en la qualitat de l’oferta, perquè tenim un públic més exigent. També podríem inferir que cal diversificar l’oferta per atreure nous públics. Si bé hi ha un 25 % d’usuaris habituals (els que en el darrer any han assistit a 25 o més actes de caràcter cultural), els ocasionals, un altre 25 %, són públic potencial que possiblement no rep propostes del seu interès.

Les dades anteriors ens dibuixen una Menorca avantatjada pel que fa a l’interès per la cultura dels seus ciutadans, el que obliga a ser curosos en la programació de continguts i en la seva transmissió. Vivim en un món en el qual sovint el consum és més important que la creació, i això pot reduir la cultura a entreteniment.

Radiografia de la cultura I

domingo, diciembre 17th, 2017

El mes de novembre passat es va fer públic l’Anuario de Estadísticas Culturales 2017, elaborat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. S’hi recullen dades relatives als hàbits culturals, al consum, a l’ensenyament, al turisme i a les empreses culturals.

La cultura continua aportant al PIB nacional un 2,8 %, el mateix que l’agricultura, la ramaderia i la pesca. Si tenim en compte però l’activitat generada per les empreses relacionades amb la propietat intel·lectual (entitats de gestió principalment) aquest percentatge arriba al 3,2 %, un percentatge similar, encara que lleugerament inferior, al d’altres països europeus i pràcticament igual que el PIB cultural mundial, un 3 %. El seu impacte en el mercat laboral és tal que la cultura al món genera més llocs de treball que el mercat automobilístic d’Europa, el Japó i els Estats Units junts.

A Espanya 544.000 persones treballen en l’àmbit de la cultura, un 3 % dels llocs de treball. El 53 % disposen d’un contracte indefinit. Pel que fa a les empreses culturals el 63 % les formen autònoms i el 29,4 % tenen menys de cinc treballadors. Aquesta és una dada sorprenent que no té equivalent en cap altre sector econòmic i que posa de manifest formes distintes d’entendre la feina, més properes a l’economia col·laborativa i en xarxa, on la vocació té un paper important, com succeeix també en la medicina o l’educació, per exemple.

El consum de les llars espanyoles en cultura presenta una mitjana de 306,7 € anuals. L’anuari però comptabilitza les quotes de televisió, el tractament de la informació i Internet i els equips de so i audiovisuals com a part d’aquest consum. Si tenim en compte només llibres, instruments de música, publicacions periòdiques, serveis culturals (exposicions, museus, biblioteques…) i llibres el percentatge restant (39,2 %) equivaldria a 120 €.

Pel que fa als hàbits culturals s’observa un augment de les visites a exposicions, museus i biblioteques, així com un augment de l’assistència a teatres, dansa i concerts de música clàssica. Les activitats però més majoritàries són escoltar música, llegir i anar al cinema. Menorca, però, segons l’informe “Consum cultural a les Illes Balears 2016”, publicat per la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports del Govern balear, presenta algunes diferències: si bé les visites a monuments i jaciments i a exposicions i museus registren uns percentatges semblants, fins i tot superiors, el cinema no és una pràctica tan majoritària, com tampoc ho és llegir. Sí, en canvi, que l’assistència a concerts és major a Menorca.

L’anuari també posa en relleu el significatiu augment que experimenta la pràctica d’activitats com la fotografia, el vídeo i les arts plàstiques en el temps lliure. Englobades com a arts visuals representen el 65,9 % de les pràctiques culturals que desenvolupen els ciutadans. Segueixen tocar instruments i l’escriptura, ambdós amb 7,8 %. També el nombre d’alumnes inscrits a centres d’ensenyament artístic no reglat ha augmentat. Destaca especialment la música per sobre de la resta, amb un 83,2 % dels alumnes. A la universitat un 12,6 % dels alumnes es matriculen en ensenyaments relacionats amb professions culturals.

Vull posar l’èmfasi en aquestes últimes dades, ja que la cultura està íntimament lligada a la creació i aquesta ho està també a la felicitat. Diu Cristóbal Gastó, psiquiatra, en un passatge del documental El (sin) sentido, projectat recentment a Menorca: «…entendería la felicidad, para el hombre, cuando no se le priva de su actividad creadora. Y por tanto somos felices no tanto por no poseer aquello que uno desea, como algunos lo han definido, sino por la imposibilidad de tener actividad libre creadora, por pequeña que sea. Por eso siempre se ha dicho que los hombres nos parecemos a los dioses».

 

 

 

 

 

 

L’espoli dels jueus

domingo, diciembre 3rd, 2017

El vint-i-cinquè aniversari de la creació del Museu Thyssen-Bornemisza, museu nacional pertanyent a l’Estat espanyol des de 1993, discorre en paral·lel a la demanda judicial que els hereus de Claude Cassirer han presentat al tribunal d’apel·lacions del Novè Districte de San Francisco en relació amb el quadre Rue Saint Honoré a la tarda. Efecte de pluja (1897), de Camille Pissarro, espoliat pels nazis a Lilly Cassirer Neubauer, àvia de l’esmentat fotògraf. Per poder aconseguir un visat per sortir d’Alemanya, aquesta dona jueva es va veure obligada a vendre’l per 360 dòlars, en marcs alemanys. Després de la guerra Lilly Cassirer va reclamar judicialment l’obra i el Govern federal alemany la va reconèixer com a propietària legal i li va entregar 120.000 marcs com a compensació.

El baró Hans Heindrich Thyssen-Bornemisza la va adquirir el 1976. L’advocat de la família Cassirer, amb el suport del Congrés Jueu Mundial i la Comunitat Jueva de Madrid, així com la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya, al·leguen que “les coses mobles furtades o robades no poden ser prescrites per als que les furtaren o robaren”, tal com estableix l’article 1956 del Codi civil espanyol. D’altra banda, l’Advocacia de l’Estat argumenta que l’aplicació d’aquest article no escau, atès que exigeix que existeixi una sentència condemnatòria contra el que ha estat furtat o robat. La sentència, que es preveu que es faci pública ben aviat, podria jutjar el Museu Thyssen-Bornemisza per “encobridor”, segons les lleis americanes. Anne Webber, presidenta de la Comissió per a l’Art Confiscat a Europa, estima que, segons la catalogació feta per aquesta comissió, hi ha un total de 218 obres d’aquest museu sobre les quals recau la sospita d’art espoliat. Espanya i Itàlia serien, segons ella, els països menys disposats a investigar i tornar les obres als seus propietaris originals. Holanda, Alemanya i Àustria es troben entre els països més proclius a investigar i tornar l’art espoliat, mentre que el Regne Unit es resisteix a tornar-les, encara que sí que investiga els casos denunciats. Després de la Segona Guerra Mundial, França va recuperar unes 60.000 obres i objectes, 45.000 dels quals van tornar als seus propietaris, mentre que va vendre els 15.000 restants.

La majoria dels museus tendeixen a retornar les obres espoliades i només ocasionalment les conserven quan es tracta d’obres rellevants per a la seva col·lecció o perquè no volen admetre que tenen obres que no haurien de tenir. A Espanya un dels exemples més coneguts és el de La família en metamorfosi, d’André Masson, un quadre reclamat per la família del jueu David Weil que va quedar en mans del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia després d’arribar a un acord.

Les 25.000 obres d’art espoliades pels nazis i registrades a www.lostart.de són una petita part de les 600.000 obres i objectes que durant el període 1933-1945 es creu que van ser robades a la comunitat jueva europea. Un bon nombre van passar per Espanya. És el cas de la col·lecció de la família Rosenberg, que en la seva fugida cap als Estats Units van passar per França i Espanya, de manera que tan sols una part de la col·lecció va arribar a la seva destinació.

La Comissió per a l’Art Confiscat a Europa ha denunciat en diverses ocasions la manca de diligència d’Espanya en l’aplicació dels acords internacionals en matèria d’art espoliat. La futura sentència del Tribunal d’Apel·lacions del Novè Districte de San Francisco i les conclusions a les quals arribi el Congrés Jueu Mundial i la Comissió, presidida per Anne Webber, sobre altres obres del Museu Thyssen-Bornemisza seran una bona ocasió perquè Espanya s’alineï amb els països compromesos amb la restitució de l’art robat pels nazis als jueus.

Camille Pissarro. Rue Saint Honoré a la tarda. Efecte de pluja (1897)