Archive for octubre, 2017

L’art al rescat de l’humanisme. La Biennal de Venècia (I)

domingo, octubre 8th, 2017

La Biennal de Venècia d’enguany és una bona ocasió per a prendre el pols a la creació artística contemporània. A diferència de les fires, d’un marcat caràcter comercial, les biennals tenen un caràcter més proper a la investigació i prospecció de nous continguts i llenguatges artístics. Si visitar Venècia ja és donar-se un bany de bellesa que estarrufa la pell, passejar pels pavellons d’Arsenale i Giardini hi afegeix grapats de sensacions visuals i emocions que fan del viatge un viatge que té quelcom d’iniciàtic.

Aquesta 57a edició confirma de nou l’interès que l’espai Arsenale té com a fòrum per establir enriquidors diàlegs entre artistes i entre artistes i públic. Va ser el crític d’art Achile Bonito Oliva el que, els anys vuitanta, va concebre aquesta nova manera de donar veu als artistes al marge dels pavellons nacionals, sovint polititzats o moguts per interessos aliens a l’art. La comissària d’aquesta edició, Christine Macel, ha concebut la mostra inspirant-se en l’humanisme, un humanisme en què l’acte creatiu esdevé un acte de responsabilitat, compromís, alliberació i generositat. La pressió que els poders que ens governen exerceixen sobre nosaltres posa en perill aquesta dimensió humana que té en la cultura el seu valor fonamental. I l’art n’és l’últim bastió, cultiu de la reflexió, l’expressió individual, la llibertat i les principals qüestions de l’ésser. La manera en què Christine Macel articula el discurs expositiu que formen els cent vint artistes presents (cent tres d’ells s’estrenen a la biennal) neix de la idea de viatge, mètode amb què molts humanistes han aprofundit en l’existència humana.

En aquest viatge, dividit en nou capítols, els artistes dialoguen al voltant de les raons i les formes d’art, les relacions entre l’artista i la seva pròpia experiència emocional i sensorial, les formes en les quals es construeix la comunitat, el planeta i el medi ambient, el diàleg entre el passat i el present, l’artista com a xaman, el cos i la sexualitat femenina, l’emocionalitat dels colors i finalment la impermanència i les mutacions resultants del pas del temps. Diversos artistes han cridat la nostra atenció per la qualitat i originalitat de les seves propostes, alguns ja coneguts com a John Waters (Baltimore, 1946), Raymond Hains (Dinard, França, 1926 – París, 2005), Franz West (Viena, 1947) o Kiki Smith (Nuremberg, 1954).

D’entre els joves Nevin Aladag (Van, Turquia, 1972) mereix un breu comentari. Aquesta artista va emigrar amb els seus pares a Alemanya amb pocs mesos de vida. En el pavelló dedicat a la dona (Dionysian Pavilion) Nevin reflexiona al voltant de la reapropiació de l’espai públic i de la creació de sons. En una pantalla de grans dimensions diversos instruments són tocats pel vent i per distints mobiliaris urbans (https://www.youtube.com/watch?v=nb8F97I6Qtw). Els sons produïts pels instruments es converteixen així en les veus d’uns ciutadans absents.

 

Ja en els Giardini, on alguns països disposen d’un pavelló mentre d’altres allotgen els seus artistes en palaus i esglésies repartides per la ciutat, criden especialment l’atenció els pavellons de la Gran Bretanya, Austràlia, Corea i el Líban. En el primer Phyllida Barlow (Newcastle upon Tyne, 1944) presenta Folly, una ambiciosa instal·lació escultòrica que convida el visitant a explorar la seva pròpia comprensió i experiència sobre l’escultura. Utilitzant materials de construcció com plaques de guix laminat, ciment, paper, cartró o malles modela formes amb les quals provoca una experiència amb un marcat caràcter físic (https://www.youtube.com/watch?v=ptfFn1Ia41o).

A Austràlia Tracey Moffatt (Brisbane, 1960) participa amb My Horizon, fotografies de gran format en les quals construeix escenaris teatrals amb constants referències al cinema, a l’art i a la història de la fotografia (https://www.youtube.com/watch?v=2Xf39Ynb4SM).

En un proper article ens referirem a aquests altres pavellons. També a altres sorpreses que Venècia ens té preparades, inclosa l’exposició del sempre polèmic Damien Hirst al Palazzo Grassi.

John Waters (Baltimore, 1946) Study Art Sign. 2007.

Acrílic sobre fusta i alumini