Archive for octubre, 2017

Mongofra. La col·lecció de les meravelles

domingo, octubre 22nd, 2017

“Mongofra. La col·lecció de les meravelles” clausurarà, el pròxim dia set de gener, els actes commemoratius del trentè aniversari de la Fundació Rubió. Més de setanta actes s’hauran celebrat sota la presidència d’Albert Moragues. El seu coratge, determinació i entusiasme han estat clau per a dur a terme aquesta extraordinària profusió d’actes, diversos, transversals i inclusius. El Fernando Rubió i Tudurí mecenes de ben segur hauria aplaudit la tasca realitzada sota la seva presidència. Contagiat també pel seu dinamisme i vehemència vaig endinsar-me en el món del Fernando Rubió col·leccionista, una altra cara d’aquest personatge polièdric i complex. En aquesta immersió vaig comptar també amb un cicerone d’excepció, l’Emili de Balanzó, profund coneixedor dels tresors que s’hi amaguen i valuós actiu de la fundació.

Ser col·leccionista és una manera d’estar en el món, d’entendre’l i d’enriquir l’esperit mitjançant la bellesa dels objectes creats per l’home o per la natura. Va ser Francesc Cambó qui el va iniciar en aquest camí, allà als anys trenta del segle passat. La curiositat i l’interès del nostre apotecari de poble no va però centrar-se en les obres d’art només. La seva afició als viatges i el seu afany acumulatiu el van dur a interessar-se per una gran diversitat d’objectes que fan de la seva col·lecció una cambra de les meravelles.

Les cambres de les meravelles, també anomenades wunderkammer, sorgeixen a finals del segle XVI a Europa coincidint amb els descobriments dels nous mons. D’aquests arribaven objectes rars o extraordinaris que eren col·leccionats i exposats per tal d’evidenciar l’admiració cap a les produccions de la natura i l’home. Dues categories aglutinaven aquests objectes: naturalia (els tres regnes de la natura) i artificialia (les creacions de l’home). El gabinet de les meravelles venia a ser la destil·lació d’un macrocosmos en un microcosmos, que permetia a l’individu prendre consciència del món. Naixia així també un gust per l’acumulació, tret indissociable del col·leccionisme. Les urpes d’aus exòtiques, mòmies, llibres antics, artefactes estranys, closques de tortuga, cossos dissecats de suposats éssers extints, minerals, flors exòtiques…, conformaven una enciclopèdia vivent.

Ja al segle XVIII les wunderkammer van evolucionar cap al gabinet de les curiositats o gabinets il·lustrats. El projecte enciclopedista i les noves exploracions científiques van posar el focus no tant en les qualitats singulars o rares de l’objecte, sinó en l’objecte com a parcel·la de coneixement. Aquest model derivaria aviat cap a la reordenació de les col·leccions en àmbits específics i propiciaria l’aparició dels museus tal com els coneixem avui. És en el segle XIX quan apareixen els museus d’arqueologia, ciències, etnografia, les pinacoteques…

Quina actualitat tenen avui les wunderkammer? Com s’encabeix la col·lecció de Fernando Rubió en el nostre segle XXI? S’adiu amb la nostra visió del món?

El 1986 la quaranta-dosena edició de la Biennal de Venècia duia per títol “Wunderkammer”. Inspirats en aquest concepte, els artistes, majoritàriament adscrits a l’arte povera, van reflexionar sobre aquest fenomen. Des de llavors, tant artistes com centres d’art han cercat en les cambres de les meravelles discursos que el positivisme i el “cub blanc” imposat des de la creació del MOMA de Nova York, el 1929, havien negat. Ja els surrealistes i els dadaistes, els anys vint, havien explorat les juxtaposicions d’obres i objectes diversos, especialment arran del readymade. A partir de l’acumulació varen crear microcosmos creatius com a vehicle d’expressió. Encara avui l’antic, l’exòtic, el pintoresc, continua provocant la nostra fascinació i constitueix una categoria estètica de primer ordre. Davant de l’especialització en disciplines d’avui i de l’inabastable del coneixement l’única manera d’aproximar-nos a l’enteniment del món és mitjançant discursos transversals i relacionals. El mateix món virtual esdevé una cambra de les meravelles on la informació és posada en relació per a oferir-nos una visió ordenada i tranquil·litzadora del món.

 

L’art al rescat de l’humanisme. La Biennal de Venècia (I)

domingo, octubre 8th, 2017

La Biennal de Venècia d’enguany és una bona ocasió per a prendre el pols a la creació artística contemporània. A diferència de les fires, d’un marcat caràcter comercial, les biennals tenen un caràcter més proper a la investigació i prospecció de nous continguts i llenguatges artístics. Si visitar Venècia ja és donar-se un bany de bellesa que estarrufa la pell, passejar pels pavellons d’Arsenale i Giardini hi afegeix grapats de sensacions visuals i emocions que fan del viatge un viatge que té quelcom d’iniciàtic.

Aquesta 57a edició confirma de nou l’interès que l’espai Arsenale té com a fòrum per establir enriquidors diàlegs entre artistes i entre artistes i públic. Va ser el crític d’art Achile Bonito Oliva el que, els anys vuitanta, va concebre aquesta nova manera de donar veu als artistes al marge dels pavellons nacionals, sovint polititzats o moguts per interessos aliens a l’art. La comissària d’aquesta edició, Christine Macel, ha concebut la mostra inspirant-se en l’humanisme, un humanisme en què l’acte creatiu esdevé un acte de responsabilitat, compromís, alliberació i generositat. La pressió que els poders que ens governen exerceixen sobre nosaltres posa en perill aquesta dimensió humana que té en la cultura el seu valor fonamental. I l’art n’és l’últim bastió, cultiu de la reflexió, l’expressió individual, la llibertat i les principals qüestions de l’ésser. La manera en què Christine Macel articula el discurs expositiu que formen els cent vint artistes presents (cent tres d’ells s’estrenen a la biennal) neix de la idea de viatge, mètode amb què molts humanistes han aprofundit en l’existència humana.

En aquest viatge, dividit en nou capítols, els artistes dialoguen al voltant de les raons i les formes d’art, les relacions entre l’artista i la seva pròpia experiència emocional i sensorial, les formes en les quals es construeix la comunitat, el planeta i el medi ambient, el diàleg entre el passat i el present, l’artista com a xaman, el cos i la sexualitat femenina, l’emocionalitat dels colors i finalment la impermanència i les mutacions resultants del pas del temps. Diversos artistes han cridat la nostra atenció per la qualitat i originalitat de les seves propostes, alguns ja coneguts com a John Waters (Baltimore, 1946), Raymond Hains (Dinard, França, 1926 – París, 2005), Franz West (Viena, 1947) o Kiki Smith (Nuremberg, 1954).

D’entre els joves Nevin Aladag (Van, Turquia, 1972) mereix un breu comentari. Aquesta artista va emigrar amb els seus pares a Alemanya amb pocs mesos de vida. En el pavelló dedicat a la dona (Dionysian Pavilion) Nevin reflexiona al voltant de la reapropiació de l’espai públic i de la creació de sons. En una pantalla de grans dimensions diversos instruments són tocats pel vent i per distints mobiliaris urbans (https://www.youtube.com/watch?v=nb8F97I6Qtw). Els sons produïts pels instruments es converteixen així en les veus d’uns ciutadans absents.

 

Ja en els Giardini, on alguns països disposen d’un pavelló mentre d’altres allotgen els seus artistes en palaus i esglésies repartides per la ciutat, criden especialment l’atenció els pavellons de la Gran Bretanya, Austràlia, Corea i el Líban. En el primer Phyllida Barlow (Newcastle upon Tyne, 1944) presenta Folly, una ambiciosa instal·lació escultòrica que convida el visitant a explorar la seva pròpia comprensió i experiència sobre l’escultura. Utilitzant materials de construcció com plaques de guix laminat, ciment, paper, cartró o malles modela formes amb les quals provoca una experiència amb un marcat caràcter físic (https://www.youtube.com/watch?v=ptfFn1Ia41o).

A Austràlia Tracey Moffatt (Brisbane, 1960) participa amb My Horizon, fotografies de gran format en les quals construeix escenaris teatrals amb constants referències al cinema, a l’art i a la història de la fotografia (https://www.youtube.com/watch?v=2Xf39Ynb4SM).

En un proper article ens referirem a aquests altres pavellons. També a altres sorpreses que Venècia ens té preparades, inclosa l’exposició del sempre polèmic Damien Hirst al Palazzo Grassi.

John Waters (Baltimore, 1946) Study Art Sign. 2007.

Acrílic sobre fusta i alumini