Archive for septiembre, 2017

Somni o realitat, Giorgio de Chirico

domingo, septiembre 24th, 2017

En el nostre imaginari col·lectiu hi ha autors que, amb la seva obra, ens ajuden a explicar la realitat. Quan parlem d’imatges dalinianes, situacions kafkianes, fets dantescos o espais que semblen un De Chirico, estem fent palès el llegat que aquests creadors ens han deixat i la seva transcendència. Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 1888 – Roma, 1978) és en aquest sentit una figura cabdal que ha anat més enllà del món de l’art per a esdevenir un referent visual del nostre temps. Els seus paisatges solitaris, amb perspectives accelerades, escorços extrems i ombres intenses, constitueixen un món únic en el qual la relació espai-temps desapareix.

L’exposició «El món de Giorgio de Chirico: somni o realitat», que es pot veure al CaixaForum de Barcelona i que després itinerarà a Madrid, Saragossa i Palma , és una extraordinària ocasió per a conèixer millor l’obra d’aquesta figura fonamental del segle xx. Segons els historiadors de l’art, Giorgio de Chirico i Pablo Picasso són els dos pilars sobre els quals s’ha construït l’art modern. L’historiador Maurizio Calvesi descriu amb gran claredat les aportacions de cadascun d’ells: Picasso, el dia, la història, l’aspror, el pare i l’immanent; De Chirico, la nit, la poesia del temps perenne, la dolçor maternal, la metafísica. La influència de De Chirico va més enllà del seu paper com a precursor del surrealisme. La seva petjada és present en moviments artístics com el realisme màgic, el Pop-Art i fins i tot l’art conceptual; perquè si hi ha una constant en l’art del segle xx, és la reflexió entorn de l’inconscient i les manifestacions del somni.

Amb la invenció de la pintura metafísica De Chirico va construir una nova realitat: enigmàtica, melancòlica, somniadora, i en la qual el temps, l’espai, el pensament i l’acció queden suspesos. Va arribar-hi després d’estudiar la filosofia de Nietzche i Schopenhauer, alhora que aprofundia en l’obra d’Arnold Böcklin (Basilea, Suïssa 1827 – Fiesole, Itàlia, 1901), exponent destacat del simbolisme. La seva pintura estaria, doncs, íntimament lligada a la cultura grecollatina i a la mitologia, aquella que evoca el mite de l’home capaç de racionalitzar la seva pròpia experiència i d’aprofundir en la seva espiritualitat. Va ser assegut en un banc de la Santa Croce de Florència, un capvespre de tardor de 1910, quan va tenir una revelació que el va dur a pintar el primer quadre metafísic: L’énigme d’un après-midi d’automne.

L’exposició, de caràcter retrospectiu, ens mostra la seva producció des de 1913 fins a 1976 estructurada en els temes següents: Retrats i autoretrats; Plaça d’Itàlia i maniquins; Interiors metafísics; Banys misteriosos: història i natura, i Món clàssic i gladiadors. Comentarem breument els temes segon i tercer. Plaça d’Itàlia i maniquins és el tema més famós de l’art metafísic. Amb ell l’autor distorsiona la perspectiva renaixentista i col·loca escultures, columnes, xemeneies, trens o torres en un espai buit sense temps. Aviat hi va introduir els maniquins, la imatge més coneguda de la seva obra. Aquests éssers, amb cap ovoidal i cos fet d’elements geomètrics i cartabons de dibuix, han perdut tota semblança amb l’home i s’han alliberat de la seva condició humana, mostrant-se radiants i lluminosos. Interiors metafísics va néixer durant la primera guerra mundial a Ferrara. Accelerant la perspectiva arquitectònica d’una estança, De Chirico incorpora instruments de dibuix i altres elements incoherents, així com finestres o quadres, dins el quadre amb fàbriques, places i paisatges. El resultat és una reflexió sobre el binomi interior-exterior i la cambra entesa com un espai de pensament, una «cambra de pensament».

A la importància de la iconografia de Giorgio De Chirico cal afegir-hi la seva constant dedicació a perfeccionar la tècnica de la pintura. La recerca de la «bella matèria pictòrica» dels mestres antics el va dur a reprendre, en els últims anys, temes ja tractats anteriorment i a incorporar-hi teatralitat per a maximitzar la seva fantasia onírica.

 

La petjada d’en Quetglas

domingo, septiembre 10th, 2017

D’aquí a pocs dies el món d’en Matias Quetglas abandonarà les sales de Ca n’Oliver per a recollir-se de nou en el seu estudi de Madrid. La nuesa de les seves dones, dels homes i els éssers mitològics, monumentals, rotunds i plens d’humanisme, viatjarà pel nostre mar Mediterrani, lluny de l’illa que els va inspirar. Durant els cent setanta-cinc dies que s’han exhibit, primer a la sala del Roser de Ciutadella, i després a Ca n’Oliver, de Maó, milers de menorquins i d’altres visitants hauran pogut redescobrir (o descobrir) un món creat per un menorquí que, des de la llunyania, ha sabut reinterpretar la seva menorquinitat de manera única i personal. Matías Quetglas és avui un dels principals ambaixadors de l’illa arreu del món, i aquests mesos el seu compromís amb Menorca s’ha evidenciat amb les activitats que s’han organitzat al voltant de les exposicions. La seva participació, generosa i altruista, en distintes iniciatives com la donació d’una litografia a la Fundació Hospital Illa del Rei, el cartell de la revista d’Es Diari per a les festes de Gràcia o el mateix cartell oficial de les festes de Gràcia són també expressió d’aquest compromís. Aquests dos ens mostren com, més enllà dels tòpics i de la tradició, però a partir d’ella, la creació artística és capaç de reinterpretar la realitat per a enriquir el nostre patrimoni i injectar-li vida nova.

Mentre això succeeix, la magnífica escultura Gran cap de freixe roman, en un estat de permanent provisionalitat, al vestíbul de la sala municipal El Roser de Ciutadella. Originàriament concebuda per a ser exhibida a Can Saura, sembla que ara pot ser un bon moment per a traslladar-la-hi. La seva instal·lació definitiva al palau, ara ja sí concebut com a centre d’art de referència a Ciutadella, vindria a tancar un capítol que ja fa massa anys que cueja. Matías Quetglas, ciutadellenc de cap a peus, com les seves figures, és en la monumentalitat on millor expressa el seu univers i Gran cap de freixe n’és el millor exemple. Recordem que el bronze d’es be de ses Voltes és una maqueta d’una escultura gegant que s’havia d’instal·lar a la plaça de la Catedral. També el projecte originari del Teatre des Born, elaborat per l’equip d’arquitectes Gomila-Enrich, preveia una escultura seva de Pierrot i Colombina, personatges de la Commedia dell arte, a la façana de dona al port. En els dos casos la idea original no es va poder dur a terme. Gran cap de freixe és una escultura cabdal en la trajectòria de Matías Quetglas. Feta a partir d’un tronc de freixe, arbre conegut també com a estanca-sang, i amb qualitats medicinals contra la picada de serps, ja va ser descrita per Plini. L’autor va crear un cap amb reminiscències mediterrànies que segueix els cànons clàssics, amb una expressió hieràtica. El feliçment gestat Can Saura té ara, doncs, l’oportunitat de lluir dignament una gran obra del seu artista més il·lustre.

Qui ha tingut ocasió de veure alguna de les dues exposicions haurà comprovat que no estam davant d’un pintor acomodatici. En la seva permanent recerca i experimentació, l’autor ens ha sorprès amb uns dibuixos recents a tinta i amb uns vídeos repartits per la sala. Aquests, tot i mostrar el procés creatiu, han estat concebuts també com a peces d’art. Una de les darreres activitats organitzades va consistir a presentar el curt Plomes de voltor. En ell, l’autor, guiat per l’anhel de sintetitzar el seu llenguatge i cercar una bellesa que sempre s’escapa («no sé el que és la bellesa, per açò la cerc»), s’ha endinsat en el món audiovisual amb un resultat carregat de veritat, naturalitat i poesia.

Gran cap de freixe