Ihalor, 2017

Les darreres produccions de Manel Anoro (Barcelona, 1945) i Llorenç Garrit (Santanyí, 1981) donen alè als dos principals espais expositius d’Alaior: el convent de Sant Diego i el Centre Internacional d’Art i Gravat Xalubínia. Aquests dos espais, en espera que el Pati de Sa Lluna comenci a caminar, estan esdevenint nuclis actius d’activitat cultural a l’illa gràcies al treball de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i dels responsables de Xalubínia. Tots dos, amb més voluntat que mitjans, estan posant Alaior en el mapa de la vida cultural illenca, fet que es correspon amb una ciutat que té govern local propi des del 1439 i la condició de ciutat des del 1924, i que acull una de les seus de la Universitat de les Illes Balears. A Ihalor, 713 anys després de la seva fundació per Jaume II, rei de Mallorca, l’art batega, atrau i commou els seu habitants.

Cada exposició ens proposa una concepció distinta de la pràctica artística amb un fonament ben diferenciat: un art narratiu nascut d’una paleta rica en colors vius i saturats, lúdic i vitalista; i un art compromès i transversal, compendi d’algunes de les derives que ha pres l’art en els últims seixanta anys.

Manel Anoro, nascut a Barcelona el 1945 i renascut a Alaior el 1974, quan en acabar el servei militar descobreix la seva verdadera vocació (mai és tard per descobrir les nostres vocacions amagades!), és hereu de la pintura de Matisse i Joaquim Mir i exponent destacat del corrent neofiguratiu dels anys vuitanta, el qual reivindica un art figuratiu, lliure i espontani en oposició a l’art conceptual i abstracte que domina l’escena des de la Segona Guerra Mundial. Ens diu Anoro: «Primer responc al que crec que deu ser un artista. Crec que ha de ser algú que conti, un narrador de coses, llocs i sentiments o sensacions, com Shakespeare, com Matisse, com un sonero cubà, algú que expliqui allò que els altres no veuen o veuen una mica borrós i malament.» Aquesta exposició arriba trenta-set anys després de la seva primera i quasi darrera exposició a Menorca, a la galeria Antígona de Ciutadella. Trenta-set anys durant els quals l’autor ha desenvolupat una carrera artística marcada per la seva presència en el mercat americà, concretament a la Caldwell Snyder Gallery de San Francisco. El blau, el groc i el vermell, amb els seus atributs emocionals que els són propis, dominen uns i altres quadres de l’artista per tal d’induir l’espectador a un estat d’ànim concret que el tema vol suggerir.

Llorenç Garrit, en canvi, parteix d’una concepció diferent de la pràctica artística. Trenta-cinc anys més jove que Anoro, Garrit fa ús de recursos plàstics contemporanis centrats en el grafiti, la matèria i l’affiche. L’obra ens remet a la llarga història d’amor entre la poesia i la pintura. Quaranta-dos poemes a mode de haiku donen títol i conformen quaranta-dues obres carregades de simbolisme i denúncia social. Segons Leonardo da Vinci, la pintura és poesia muda, i la poesia, pintura cega. L’una es completa amb l’altra i, en alguns casos, la seva fusió ha estat total, com en el cas de William Blake. Quants poetes han exercit la crítica d’art! A Menorca en tenim nombrosos exemples.

Un element destacat de l’obra de Garrit és la presència del mur, llegat del moviment informalista que a casa nostra va liderar Antoni Tàpies: «El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d’unes sessions de pintura en les quals em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l’omplia de tal quantitat d’esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquil·la.» (Fullet de l’exposició Comunicació sobre el mur, Fundació Tàpies, Barcelona, 1992). Aquest mur, en consonància amb el títol de l’exposició Paraules de ciment, esdevé el suport de pamflets o pasquins amb imatges de caire publicitari i micro-poemes que inciten a la reflexió. En un quadre llegim «Sense tempesta no hi ha aventura» (Josep Lluís Aguiló).

Leave a Reply