Archive for agosto, 2017

Quan la tecnologia anul·la el pensament

sábado, agosto 26th, 2017

La majoria de nosaltres mirem el nostre smartphone entre vuitanta i cent deu vegades al dia segons diversos estudis. Sovint no cerquem res en concret, tan sols l’expectativa d’una notificació o d’un “m’agrada” que reforci el nostre ego i que els experts anomenen reforçament aleatori. La nostra ment, ja distreta per si mateixa, s’ha acostumat, amb la tecnologia digital, a saltar d’un lloc a l’altre processant la informació de forma eficient però essent incapaç d’aprofundir en ella. La pèrdua de la capacitat d’anàlisi i reflexió, que requereix temps i silenci, està amenaçant els processos intel·lectuals que han regit l’evolució de la humanitat.

En una recent trobada amb Josep Maria Esquirol, filòsof i professor de la Universitat de Barcelona i premi Nacional d’Assaig 2016 per la seva obra La resistencia íntima: ensayo de una filosofía de la proximidad, vàrem tenir el privilegi d’escoltar les seves idees al voltant de la tecnologia i el pensament. A parer seu, la tècnica, originàriament concebuda com una millora consistent en el temps per a fer les nostres vides més còmodes, ha esdevingut, en l’àmbit de la tecnologia digital, una forma de consum que està adquirint la categoria d’ideologia. Una ideologia centrada en l’evanescent, el superficial i la fascinació tecnològica que ens fa viure en un somni alimentat per l’evasió que aquesta tecnologia promou. Un símptoma d’aquesta evasió consumista, ens recorda Esquirol, és l’abús que es fa de la paraula innovació. En el món de l’educació, de la política, de l’empresa… es fa referència contínuament a la innovació com la recerca d’el que és inèdit, nou. Hi ha implícit un menysteniment dels fonaments sobre els quals hem construït el pensament occidental i que tenen a veure amb la capacitat de pensar el més profund i essencial, i que són la base de la creació i de la generació del pensament intel·lectual. L’humanisme, ocupat en l’anàlisi d’allò que dona sentit a les nostres vides i en com orientar-les a partir d’allò que és realment substancial (pensar, estimar, sentir, agrair, ser generós…) ha perdut la centralitat que tenia en altres temps.

Deia Friedrich Holdërlin en un poema referint-se a Sòcrates: «Qui pensa el més profund estima el més viu.» En conseqüència, patim un empobriment de la societat que facilita l’aparició d’actituds totalitàries no sempre visibles, alhora que la banalització s’estén fins a fer-nos insensibles al mal (Hannah Arendt). Escriu Ponç Pons en un aforisme incorporat a un quadre de Llorenç Garrit: «Les dictadures torturen, les democràcies anestesien.»

Davant d’aquesta apoteosi tecnològica sembla haver-hi, doncs, una certa apocalipsi intel·lectual en la qual els pensadors, que en un altre temps eren guies i referents de la societat, semblen viure en un estat de letargia, resignació o por a expressar-se. Avui, la seva visibilitat en els mitjans de comunicació és quasi nul·la. Com diu Jorge Wagensberg, «una societat intel·lectualment sana és aquella que és generosa amb les idees» (La Vanguardia, 9/4/2017). Les tecnologies digitals regeixen avui les formes de comportament i modulen les percepcions dels ciutadans fins al punt de dificultar la gestió de les pròpies emocions. Això és especialment evident en els joves, constantment inquiets, evadits i fascinats per la tecnologia digital. La realitat, que és la verdadera font d’estimulació, és substituïda per la realitat virtual. L’addicció conductual entre els joves adolescents, especialment al joc, ja afecta entre el deu i el catorze per cent dels joves. Set de cada deu adolescents manifesten desconfort o ansietat quan no tenen connexió a internet. El sistema educatiu està eliminant les humanitats del currículum escolar, impedint així als alumnes reflexionar sobre els veritables problemes de l’existència, formular preguntes i desenvolupar un sentit crític, que és la base de la construcció del nou coneixement. El desenvolupament tecnològic ha promogut la idea (de forma molt eficient, per cert) que podem conèixer i utilitzar-ho tot com si fossin recursos al nostre servei, mentre que ha homogeneïtzat els nostres comportaments i idees empobrint la nostra existència. La tecnologia ha esdevingut així una tecnocràcia, cedint a la màquina i a la ciència tot el protagonisme i el govern de les nostres vides. Earl Wiener, enginyer aeronàutic, ens recorda: «Els dispositius digitals eviten errors petits però preparen el terreny per als grans errors.»

 

Ihalor, 2017

domingo, agosto 13th, 2017

Les darreres produccions de Manel Anoro (Barcelona, 1945) i Llorenç Garrit (Santanyí, 1981) donen alè als dos principals espais expositius d’Alaior: el convent de Sant Diego i el Centre Internacional d’Art i Gravat Xalubínia. Aquests dos espais, en espera que el Pati de Sa Lluna comenci a caminar, estan esdevenint nuclis actius d’activitat cultural a l’illa gràcies al treball de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i dels responsables de Xalubínia. Tots dos, amb més voluntat que mitjans, estan posant Alaior en el mapa de la vida cultural illenca, fet que es correspon amb una ciutat que té govern local propi des del 1439 i la condició de ciutat des del 1924, i que acull una de les seus de la Universitat de les Illes Balears. A Ihalor, 713 anys després de la seva fundació per Jaume II, rei de Mallorca, l’art batega, atrau i commou els seu habitants.

Cada exposició ens proposa una concepció distinta de la pràctica artística amb un fonament ben diferenciat: un art narratiu nascut d’una paleta rica en colors vius i saturats, lúdic i vitalista; i un art compromès i transversal, compendi d’algunes de les derives que ha pres l’art en els últims seixanta anys.

Manel Anoro, nascut a Barcelona el 1945 i renascut a Alaior el 1974, quan en acabar el servei militar descobreix la seva verdadera vocació (mai és tard per descobrir les nostres vocacions amagades!), és hereu de la pintura de Matisse i Joaquim Mir i exponent destacat del corrent neofiguratiu dels anys vuitanta, el qual reivindica un art figuratiu, lliure i espontani en oposició a l’art conceptual i abstracte que domina l’escena des de la Segona Guerra Mundial. Ens diu Anoro: «Primer responc al que crec que deu ser un artista. Crec que ha de ser algú que conti, un narrador de coses, llocs i sentiments o sensacions, com Shakespeare, com Matisse, com un sonero cubà, algú que expliqui allò que els altres no veuen o veuen una mica borrós i malament.» Aquesta exposició arriba trenta-set anys després de la seva primera i quasi darrera exposició a Menorca, a la galeria Antígona de Ciutadella. Trenta-set anys durant els quals l’autor ha desenvolupat una carrera artística marcada per la seva presència en el mercat americà, concretament a la Caldwell Snyder Gallery de San Francisco. El blau, el groc i el vermell, amb els seus atributs emocionals que els són propis, dominen uns i altres quadres de l’artista per tal d’induir l’espectador a un estat d’ànim concret que el tema vol suggerir.

Llorenç Garrit, en canvi, parteix d’una concepció diferent de la pràctica artística. Trenta-cinc anys més jove que Anoro, Garrit fa ús de recursos plàstics contemporanis centrats en el grafiti, la matèria i l’affiche. L’obra ens remet a la llarga història d’amor entre la poesia i la pintura. Quaranta-dos poemes a mode de haiku donen títol i conformen quaranta-dues obres carregades de simbolisme i denúncia social. Segons Leonardo da Vinci, la pintura és poesia muda, i la poesia, pintura cega. L’una es completa amb l’altra i, en alguns casos, la seva fusió ha estat total, com en el cas de William Blake. Quants poetes han exercit la crítica d’art! A Menorca en tenim nombrosos exemples.

Un element destacat de l’obra de Garrit és la presència del mur, llegat del moviment informalista que a casa nostra va liderar Antoni Tàpies: «El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d’unes sessions de pintura en les quals em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l’omplia de tal quantitat d’esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquil·la.» (Fullet de l’exposició Comunicació sobre el mur, Fundació Tàpies, Barcelona, 1992). Aquest mur, en consonància amb el títol de l’exposició Paraules de ciment, esdevé el suport de pamflets o pasquins amb imatges de caire publicitari i micro-poemes que inciten a la reflexió. En un quadre llegim «Sense tempesta no hi ha aventura» (Josep Lluís Aguiló).