Pascual Calbó i la menorquinitat

La pintura, les arts en general ens proporcionen una experiència estètica, ens interpel·len, ens emocionen i ens confronten amb nosaltres mateixos i amb la nostra realitat; són també una font de coneixement de la història, els costums, les indumentàries, les modes, les conductes i els hàbits socials. En l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), que poden visitar fins al 21 de gener del 2018 al Museu de Menorca, es fa molt evident aquest llegat que el costumisme de l’època contribueix a visibilitzar encara més. Però l’art acompleix també una funció de caràcter simbòlic, ja que contribueix a reforçar la identitat col·lectiva d’una comunitat.

El Museu de Menorca, que lidera els actes de celebració de l’any Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), suma a la seva funció de baluard de la memòria col·lectiva la reinterpretació de la figura d’un pintor cabdal en la història de l’art a Menorca. És en època de Pascual Calbó quan les col·leccions reials esdevenen públiques i es formen els primers grans museus europeus amb l’objectiu de reforçar l’orgull nacional. Els nacionalismes apareguts en el segle xix faran ús dels museus com a espais per a l’estudi, la conservació i la difusió del patrimoni nacional vinculat a la memòria col·lectiva i a una identitat cultural. Serà la burgesia, amb un poder polític creixent, la que imposarà la seva pròpia visió. En les seves estades a Menorca, Pascual Calbó atendrà els encàrrecs d’una poderosa burgesia mercantil maonesa i cosmopolita que ha tingut un paper destacat en la configuració de la identitat menorquina.

La llengua, «La balada d’en Lucas», els glosats, l’arquitectura rural i urbana, la maonesa, la Revista de Menorca, Favàritx, sa Caleta, els ullastres, els talaiots, Sant Joan… constitueixen el patrimoni cultural material i immaterial que defineix la nostra identitat. Segons l’estudi de David Doncel Abad «Construcción de identidades colectivas culturales a través del sistema educativo: comunidades autónomas y Logse», publicat a la Revista española de educación comparada (2008, no. 14, p. 207-241), els trets més importants que defineixen la cultura pròpia d’un grup social són la llengua, la història i l’art. La història de l’art a Menorca, com a la resta d’Espanya, no és una història lineal i coherent, amb un art propi, sinó que té més aviat un caràcter desarticulat en el qual destaquen figures d’importància nacional o internacional adscrites a moviments artístics diversos. Giussepe Chiesa, Pascual Calbó, Joan Font i Vidal, Joan Vives Llull, Josep Torrent, Francesc Hernández Mora, o el grup Menorca, per anomenar-ne només uns quants, responen a una època i a un estil personal, a una forma d’interpretar la realitat que neix d’un bagatge cultural íntimament lligat a la insularitat. Tots ells formen part del nostre inconscient col·lectiu, com deia Carl Gustav Jung, d’unes pautes de pensament que conformen el ser menorquí. L’art, com a constructor d’imatges visuals i de significats culturals, té un valor simbòlic destacat. La familiaritat que es desprèn de la contemplació de les obres d’aquests pintors és la manifestació d’aquests significats inherents a l’obra, que reconeixem immediatament en veure-les. Succeeix el mateix quan parlem de Velázquez, Goya o Zurbarán en relació amb Espanya, encara que en aquest cas les implicacions de caràcter simbòlic i nacionals són molt més evidents.

La coincidència entre l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817) al Museu de Menorca i la que té lloc a Ca n’Oliver, Matías Quetglas. La pintura nua, constaten la funció que té l’art en l’articulació d’un discurs identitari i el valor icònic de les imatges artístiques en la construcció d’un sistema cultural i social que faci sentir-se’n partícips els individus.

2 Responses to “Pascual Calbó i la menorquinitat”

  1. Carles: Molt bo el teu article d’avui. De fet, no sabia que es podia participar fent comentaris.
    Hi ha un detall que m’ha cridat l’atenció: la referència a “La balada d’en Lucas” com a part del patrimoni cultural immaterial de Menorca.Açò li hagués fet molta gràcia a José Luis Ortega Monasterio, autor de la lletra i la música d’aquesta cançò (també es podria haver citat “Na Nena”, o “Escolta es vent”, musicades també pel mestre). José Luis, amb qui vaig mantenir una relació personal intensa, deia que quan una obra, fos musical o no, passava de l’autor al poble, difuminan-se l’autoria, llavors merexia la qualificació d’obra rodona. En realitat, en Lucas era, pel que puc recordar, de Palamós i “la caseta vora el mar”no podia estar ubicada a Menorca, però…

Leave a Reply