Archive for Julio, 2017

De llevant a ponent: un estiu d’art

Domingo, Julio 30th, 2017

De llevant a ponent, l’illa de Menorca ens ofereix aquest dies una oferta cultural intensa on l’art és present de forma destacada. La seva presència respon a un dinamisme cultural de llarga tradició i que és motiu d’admiració a altres contrades. Amb una població equivalent a la de Girona, Lugo o Càceres, l’illa és capaç de generar, en aquestes dates i amb pocs recursos, diversos festivals de música, obres de teatre amateur i professional, xerrades i tertúlies a la fresca, visites guiades a llocs d’interès arqueològic o històric, i una desena llarga d’exposicions d’art o de caràcter cultural, a més a més de les festes que es celebren a cada poble. Si ja en s’hivern la coincidència en els dies i les hores fa impossible participar en tota l’oferta programada, en s’estiu les agendes treuen foc.

A Ciutadella es pot gaudir ara de les obres de Cristina Sintes a la sala municipal del Roser. L’escultora presenta un total de deu busts i figures humanes amb fusta emfasitzats pel realisme de la representació de l’anatomia humana. L’exposició, titulada Vides, explora les mirades de diferents personatges, d’entre els quals destaca Senectud, una projecció en el futur de la mateixa escultora, envellida. També a Ciutadella, en aquest cas a la galeria Retxa, Matías Sansaloni mostra les seves últimes creacions en ferro. L’escultor, que es troba en un moment d’extensa producció i visibilitat, també està present a la sala municipal del convent de Sant Diego, a Alaior, i a l’exposició col·lectiva de la galeria Artara de Maó. Però a Ciutadella l’art també surt al carrer: Street Art, una iniciativa de l’associació Ciutadella Antiga, convida diferents pintors a intervenir en la via pública. Els resultats són sorprenents i alteren la nostra percepció de l’espai públic. La fotografia també és present amb una mostra d’Àlex Monfort a l’Espai d’Art Xec Coll, on la descontextualització dels objectes transtorna idees preconcebudes i genera poemes visuals. Al Claustre del Seminari en Francesc Florit Nin ens brinda la oportunitat de contemplar Divinitats humanes, un treball magnífic que ja vàrem tractar. Per últim, cal destacar l’exposició que la galeria Vidrart ha organitzat a Jorge Fernández Alday. La seva pintura, honesta i plena d’ofici, es mou entre la representació i la descomposició de la realitat, conferint a la pinzellada i a la taca de color un gran protagonisme. Ell és, sens dubte, un dels pintors a tenir en compte avui a Menorca.

Entre ponent i llevant podem fer una parada a Alaior per capbussar-nos en les obres de Pacífic Camps i Matías Sansaloni. A la sala d’exposicions del convent de Sant Diego, la pintura i l’escultura dialoguen al voltant de la idea d’illa. Pacífic Camps ens mostra les seves illes desitjades: l’illa dels somnis, l’illa de l’aigua, l’illa de l’home que sembrava arbres, l’illa dels encants. Pintor carregat de misticisme i amb un profund sentit del sublim, Camps combina pintura, paper, teles i objectes, tot creant un univers personal i únic.

Ja a llevant l’oferta artística pren una forta embranzida amb mitja dotzena d’exposicions. La galeria Artara ha organitzat una extensa exposició d’artistes menorquins que omple les tres plantes de l’edifici. Entre les obres exposades, un oli de grans dimensions de Mikel Díez Alaba en tons ocres sorprèn per la seva profunditat i rotunditat. Al Local, un petit espai dirigit per l’artista Nuria Román, hi podem trobar interessants olis de l’autora així com escultures de Bettina Gleiss, amb formes orgàniques brillants i coloristes. Juan Elorduy presenta, a la galeria Kroma, els seus paisatges lluminosos, mentre que al costat, a la galeria Encant, destaquen dues obres de Piers Jackson. De les altres tres exposicions, dues tenen un caràcter institucional i són les grans exposicions de l’estiu: Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), al Museu de Menorca, i Matías Quetglas. La pintura nua, al Centre d’art Ca n’Oliver. Dos segles els separen però ambdós permeten escriure la història de l’art a Menorca amb majúscules.

Una última exposició uneix art amb voluntariat i generositat. La V exposició benèfica Illa del Rei ja forma part dels estius menorquins i permet els ciutadans contribuir a un projecte que ha transcendit l’àmbit nacional. Els prop de doscents voluntaris de diferents nacionalitats que cada diumenge des del 2004 reconstrueixen l’antic hospital naval anglès demostren el poder de la societat civil organitzada. En l’exposició, a la sala de “la Caixa” del carrer Nou, s’ofereixen obres de reconeguts pintors espanyols amb una cuidada presentació i assessorament.

Pascual Calbó i la menorquinitat

Domingo, Julio 16th, 2017

La pintura, les arts en general ens proporcionen una experiència estètica, ens interpel·len, ens emocionen i ens confronten amb nosaltres mateixos i amb la nostra realitat; són també una font de coneixement de la història, els costums, les indumentàries, les modes, les conductes i els hàbits socials. En l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), que poden visitar fins al 21 de gener del 2018 al Museu de Menorca, es fa molt evident aquest llegat que el costumisme de l’època contribueix a visibilitzar encara més. Però l’art acompleix també una funció de caràcter simbòlic, ja que contribueix a reforçar la identitat col·lectiva d’una comunitat.

El Museu de Menorca, que lidera els actes de celebració de l’any Pascual Calbó i Caldés (1752-1817), suma a la seva funció de baluard de la memòria col·lectiva la reinterpretació de la figura d’un pintor cabdal en la història de l’art a Menorca. És en època de Pascual Calbó quan les col·leccions reials esdevenen públiques i es formen els primers grans museus europeus amb l’objectiu de reforçar l’orgull nacional. Els nacionalismes apareguts en el segle xix faran ús dels museus com a espais per a l’estudi, la conservació i la difusió del patrimoni nacional vinculat a la memòria col·lectiva i a una identitat cultural. Serà la burgesia, amb un poder polític creixent, la que imposarà la seva pròpia visió. En les seves estades a Menorca, Pascual Calbó atendrà els encàrrecs d’una poderosa burgesia mercantil maonesa i cosmopolita que ha tingut un paper destacat en la configuració de la identitat menorquina.

La llengua, «La balada d’en Lucas», els glosats, l’arquitectura rural i urbana, la maonesa, la Revista de Menorca, Favàritx, sa Caleta, els ullastres, els talaiots, Sant Joan… constitueixen el patrimoni cultural material i immaterial que defineix la nostra identitat. Segons l’estudi de David Doncel Abad «Construcción de identidades colectivas culturales a través del sistema educativo: comunidades autónomas y Logse», publicat a la Revista española de educación comparada (2008, no. 14, p. 207-241), els trets més importants que defineixen la cultura pròpia d’un grup social són la llengua, la història i l’art. La història de l’art a Menorca, com a la resta d’Espanya, no és una història lineal i coherent, amb un art propi, sinó que té més aviat un caràcter desarticulat en el qual destaquen figures d’importància nacional o internacional adscrites a moviments artístics diversos. Giussepe Chiesa, Pascual Calbó, Joan Font i Vidal, Joan Vives Llull, Josep Torrent, Francesc Hernández Mora, o el grup Menorca, per anomenar-ne només uns quants, responen a una època i a un estil personal, a una forma d’interpretar la realitat que neix d’un bagatge cultural íntimament lligat a la insularitat. Tots ells formen part del nostre inconscient col·lectiu, com deia Carl Gustav Jung, d’unes pautes de pensament que conformen el ser menorquí. L’art, com a constructor d’imatges visuals i de significats culturals, té un valor simbòlic destacat. La familiaritat que es desprèn de la contemplació de les obres d’aquests pintors és la manifestació d’aquests significats inherents a l’obra, que reconeixem immediatament en veure-les. Succeeix el mateix quan parlem de Velázquez, Goya o Zurbarán en relació amb Espanya, encara que en aquest cas les implicacions de caràcter simbòlic i nacionals són molt més evidents.

La coincidència entre l’exposició Pascual Calbó i Caldés (1752-1817) al Museu de Menorca i la que té lloc a Ca n’Oliver, Matías Quetglas. La pintura nua, constaten la funció que té l’art en l’articulació d’un discurs identitari i el valor icònic de les imatges artístiques en la construcció d’un sistema cultural i social que faci sentir-se’n partícips els individus.

Fiol versus Villier

Domingo, Julio 2nd, 2017

La causalitat va voler que Marcel Villier i Paco Fiol es trobessin un capvespre al Centre Internacional de Gravat de Xalubinia i sorgís, de forma espontània, la idea d’exposar junts. Només una setmana més tard, el passat 9 de juny, el visitant ja podia gaudir de l’obra d’aquests dos creadors menorquins, verdaders referents del que ha estat l’art contemporani a Menorca en els últims trenta anys.

Paco Fiol (Es Castell, 1956) ens presenta un total de 16 escultures de pedra, mentre que Marcel Villier (Barcelona, 1948) participa amb 25 obres damunt paper, 8 escultures i petites creacions que s’exhibeixen en una vitrina. Tots dos, de fisonomia semblant –prims, llargaruts, de cara angulosa, cabells llisos i mirada escrutadora– també tenen en comú la seva particular relació amb el món exterior. De fet, en tenen poca, de relació, ja que no són usuaris d’internet i participen poc en la vida social. Això els manté allunyats de les modes i els corrents artístics, i els permet seguir un camí molt personal que s’evidencia en la seva producció, que ha estat, a més a més, el resultat d’una formació autodidacta. Aquesta singularitat defineix l’obra de tots dos, una obra honesta i franca.

Marcel Villier ens confessa la seva recerca insaciable, cosa que l’ha dut a canviar de temàtiques i a experimentar amb la pintura, l’escultura, el linogravat, el llibre d’artista o el disseny de jocs (observin les peces d’escacs de la vitrina). Tal com li succeïa a Pablo Picasso, li agrada canviar d’estils i temàtiques: «Quan ja has fet un bon quadre, la resta és repetició.» De les 25 aquarel·les exposades, 8 són anteriors a l’any 2013 i repassen les temàtiques més conegudes: paisatges de caire oriental, arquitectures, bodegons o figures. Les 17 restants han estat realitzades enguany. Villier ens sorprèn de nou amb unes obres de petit format delicades, pintades amb vi i aquarel·la, en les quals paisatges urbans són representats mitjançant formes geomètriques. A partir d’un traçat de línies entrecreuades, el pintor construeix un paisatge amb gammes monocromàtiques que ens recorden el constructivisme de Joaquín Torres García, pintor uruguaià que es va instal·lar a Barcelona a finals del segle xix i que va donar al moviment universalista constructiu abast internacional. Faro la, Autopista, Petit poble II nocturn, La capital, o ¿Donde está Wally? són obres carregades d’ironia que ens transporten a l’univers de les formes i els colors de Matisse, Paul Klee o Friedensreich Hundertwasser, referents en la seva trajectòria.

L’escultura de Paco Fiol contrasta amb el dinamisme i la lleugeresa de les escultures de Villier, són escultures de marès i pedra viva d’un marcat caràcter volumètric, estàtic, totèmic. Figures abraçades, venus i deesses mediterrànies sorgeixen de la pedra a cop de maça i cisell. «Mostrar el que hi ha dins sa pedra. No tinc una idea de l’escultura al cap. La pedra, segons la seva forma i la seva textura, em diu què hi ha dintre.» Sols treballa amb una idea preconcebuda quan es tracta d’un bloc de marès. Paco Fiol no és un home de concessions, viu per esculpir la pedra i només es val de la maça, el cisell i una pedra de sílex. No empra electricitat ni productes químics. Les seves obres, austeres i d’una bellesa ancestral, primigènia, expressen aquest culte que Fiol professa a la pedra: «Les pedres parlen, i jo també amb elles. Millor que amb ses paraules, jo parlo amb ses pedres.» Madona pedra, Nasofa pedra o Fada pedra, imatges totes elles femenines, d’una sensualitat continguda, silencioses i solemnes, han nascut en terra menorquina, terra de còdols, macs, talaiots i taules.