El sincretisme segons Dai Bih-In

La permeabilitat d’Occident pel que fa a l’art oriental va ser comentada en un article anterior en el qual acabàvem esmentant l’obra de Dai Bih-In, un taiwanès nascut el 1946 que va arribar a Espanya el 1970. A partir del diàleg entre aquestes dues cultures va desenvolupar una obra molt personal que ha despertat molt interès entre els col·leccionistes d’arreu.

Si acceptem que l’art modern no hauria estat el que va ser sense l’art que el va precedir, a Europa i a la resta del món (recordem l’influència de l’art africà en Picasso), convindrem que avui, en aquest món en xarxa, l’art beu de fonts i cultures molt diverses. Sovint, l’artista d’avui també fa seu un llenguatge o unes tècniques que li són alienes per a expressar idees o emocions que estan íntimament lligades al seu origen i a la seva cultura. És per això que en la originalitat està contingut l’origen, com és el cas de Joan Miró.

Però la globalització també s’acompanya d’una uniformització que està suposant un obstacle per a la pràctica artística en certs països. L’art contemporani a la Xina n’és un exemple. Si bé Ai Weiwei, Cai Guo-Qiang, Yangyongliang, entre d’altres, han estat capaços d’integrar les avantguardes contemporànies d’Occident mantenint les seves arrels, en molts d’altres artistes, en canvi, no és així. El pop o el surrealisme pop, com a reinterpretació del realisme socialista, poc tenen a veure amb l’art tradicional xinés. Com diu John Dewey, quan una obra d’art perd la seva connexió amb el lloc d’origen (genius loci) esdevé una mercaderia i perd la seva dimensió estètica. En aquest sentit, ens hem de referir inevitablement a un concepte de bellesa que té una forta presència en l’art contemporani: el bell com a manifestació d’allò polit, complaent, exempt de negativitat, de reflexió, desmitificat i consumible. Han sentit parlar d’un tal Jeff Koons? Ell n’és la màxima expressió.

L’obra de Dai Bih-In recull els dos aspectes més tradicionals de la pintura xinesa: la cal·ligrafia i el paisatge. La cal·ligrafia, en la seva gestualitat, subtil de vegades, violenta d’altres, configura un paisatge en el qual la vacuïtat és un concepte determinant.

Tota l’obra d’aquest artista parteix de la confrontació entre els oposats –nit-dia, blanc-negre, alt-baix, positiu-negatiu…– amb l’objectiu de transcendir-los. Quan va arribar a Europa, Dai Bih-In va constatar que la civilització occidental ha posat tradicionalment l’èmfasi en allò físic, material, en l’execució. L’Orient, però, s’ha interessat més pels aspectes immaterials de l’art, en especial per la seva espiritualitat. L’ús del paper, lleuger i fràgil, en oposició a la tela o la fusta, pròpia d’Occident, il·lustren aquestes dues concepcions de la pràctica artística.

El seu contacte amb l’informalisme, corrent artístic d’arrel europea interessat en la pobresa dels materials i en l’economia de recursos, va dur l’artista a iniciar un procés d’investigació al voltant de les relacions entre vacuïtat i matèria que va donar lloc a un treball de gran profunditat. Si bé l’informalisme i la cal·ligrafia oriental poden coincidir en les formes per mitjà de la gestualitat, conceptualment no diuen el mateix. És per això que davant una obra de Dai Bih-In sentim una certa ambigüitat: formalment sabem que és una obra informalista però conceptualment sabem que no ho és. I és aquí on rau el goig de la seva lectura o contemplació. Dues cultures, dues tradicions artístiques fusionades en un sincretisme que ens enriqueix culturalment.

Dai Bih-In. Sense títol. Tècnica mixta sobre paper. 60 x 50 cm

 

Leave a Reply