Archive for Junio, 2017

El sincretisme segons Dai Bih-In

Lunes, Junio 26th, 2017

La permeabilitat d’Occident pel que fa a l’art oriental va ser comentada en un article anterior en el qual acabàvem esmentant l’obra de Dai Bih-In, un taiwanès nascut el 1946 que va arribar a Espanya el 1970. A partir del diàleg entre aquestes dues cultures va desenvolupar una obra molt personal que ha despertat molt interès entre els col·leccionistes d’arreu.

Si acceptem que l’art modern no hauria estat el que va ser sense l’art que el va precedir, a Europa i a la resta del món (recordem l’influència de l’art africà en Picasso), convindrem que avui, en aquest món en xarxa, l’art beu de fonts i cultures molt diverses. Sovint, l’artista d’avui també fa seu un llenguatge o unes tècniques que li són alienes per a expressar idees o emocions que estan íntimament lligades al seu origen i a la seva cultura. És per això que en la originalitat està contingut l’origen, com és el cas de Joan Miró.

Però la globalització també s’acompanya d’una uniformització que està suposant un obstacle per a la pràctica artística en certs països. L’art contemporani a la Xina n’és un exemple. Si bé Ai Weiwei, Cai Guo-Qiang, Yangyongliang, entre d’altres, han estat capaços d’integrar les avantguardes contemporànies d’Occident mantenint les seves arrels, en molts d’altres artistes, en canvi, no és així. El pop o el surrealisme pop, com a reinterpretació del realisme socialista, poc tenen a veure amb l’art tradicional xinés. Com diu John Dewey, quan una obra d’art perd la seva connexió amb el lloc d’origen (genius loci) esdevé una mercaderia i perd la seva dimensió estètica. En aquest sentit, ens hem de referir inevitablement a un concepte de bellesa que té una forta presència en l’art contemporani: el bell com a manifestació d’allò polit, complaent, exempt de negativitat, de reflexió, desmitificat i consumible. Han sentit parlar d’un tal Jeff Koons? Ell n’és la màxima expressió.

L’obra de Dai Bih-In recull els dos aspectes més tradicionals de la pintura xinesa: la cal·ligrafia i el paisatge. La cal·ligrafia, en la seva gestualitat, subtil de vegades, violenta d’altres, configura un paisatge en el qual la vacuïtat és un concepte determinant.

Tota l’obra d’aquest artista parteix de la confrontació entre els oposats –nit-dia, blanc-negre, alt-baix, positiu-negatiu…– amb l’objectiu de transcendir-los. Quan va arribar a Europa, Dai Bih-In va constatar que la civilització occidental ha posat tradicionalment l’èmfasi en allò físic, material, en l’execució. L’Orient, però, s’ha interessat més pels aspectes immaterials de l’art, en especial per la seva espiritualitat. L’ús del paper, lleuger i fràgil, en oposició a la tela o la fusta, pròpia d’Occident, il·lustren aquestes dues concepcions de la pràctica artística.

El seu contacte amb l’informalisme, corrent artístic d’arrel europea interessat en la pobresa dels materials i en l’economia de recursos, va dur l’artista a iniciar un procés d’investigació al voltant de les relacions entre vacuïtat i matèria que va donar lloc a un treball de gran profunditat. Si bé l’informalisme i la cal·ligrafia oriental poden coincidir en les formes per mitjà de la gestualitat, conceptualment no diuen el mateix. És per això que davant una obra de Dai Bih-In sentim una certa ambigüitat: formalment sabem que és una obra informalista però conceptualment sabem que no ho és. I és aquí on rau el goig de la seva lectura o contemplació. Dues cultures, dues tradicions artístiques fusionades en un sincretisme que ens enriqueix culturalment.

Dai Bih-In. Sense títol. Tècnica mixta sobre paper. 60 x 50 cm

 

Orient – Occident

Domingo, Junio 4th, 2017

En la recent edició de la Fira d’Antiquaris de Barcelona, celebrada a les Drassanes, em va sorprendre l’estand d’una galeria de Munic anomenada Kotobuki GmbH. La galeria està especialitzada en uns gravats japonesos anomenats ukiyo-e. Es tracta d’un tipus de gravat sobre fusta (xilografia) molt popular al Japó durant el període Edo (del 1603 al 1867). Edo, l’antiga Tòquio, va esdevenir un centre econòmic i de poder molt actiu que va facilitar l’aparició d’una classe mitjana pròspera, lúdica i sensible a l’art. Els ukiyo-e representaven molt bé aquest esperit ociós amb les seves escenes de la vida urbana, les cases de te, les geishes, els lluitadors de sumo… El nom mateix d’aquest tipus de gravat, ukiyo-e, «imatges del mon flotant», expressa ja aquesta visió hedonista de la vida.

Quan l’any 1854 el Japó va obrir la porta al comerç amb Occident, l’afició a la cultura i l’art japonesos es va escampar ràpidament per la societat europea. Aquest tipus d’estampes populars va esdevenir objecte d’admiració i col·leccionisme, tant per part de la burgesia com dels mateixos artistes. Els interiors burgesos es van omplir d’ornaments japonitzants –robes estampades, paravents, ombrel·les, ventalls…– que més tard serien assimilats per les arts decoratives europees, com és el cas del modernisme. A diferència del corrent orientalista, també molt actiu al llarg del segle xix i interessat a desvetllar els misteris i l’exotisme de l’Àsia occidental (en especial d’Egipte i el Magreb), el japonisme va tenir una influència cabdal en les avantguardes europees. La línia, les tintes planes, els enquadraments i els formats dels ukiyo-e van interessar especialment impressionistes com Camille Pissarro, Claude Monet, Edgas Degas, Henri Toulouse-Lautrec, Paul Gaugin o Vincent van Gogh. Aquest últim va deixar escrit: «Envejo els japonesos per la increïble i neta claredat de què estan impregnats tots els seus treballs. Mai no resulten avorrits ni fan l’efecte d’haver-los realitzat a corre-cuita… El seu estil és tan senzill com respirar. Són capaços de fer una figura amb uns quants traços segurs, i que sembli tan fàcil com cordar-se l’armilla.» Claude Monet es va sentir especialment atret pels gravats de Katsushita Hokusai (1760-1849). Els quadres de la sèrie dels nenúfars estan inspirats en les flors d’Hokusai, així com les vistes del mont Fuji inspiren la llarga sèrie de la catedral de Rouen. L’admiració de Monet per la sensibilitat japonesa el va empènyer fins i tot a construir un jardí i un pont japonesos a casa seva. La música també va rebre influències dels ukiyo-e, en especial les composicions de Claude Debussy, pare, juntament amb Stravinsky, de la música moderna.

L’interés d’Occident per Orient no va pas decaure al llarg del segle xx. Són molts els pintors que a mitjan segle xx van recórrer a les ensenyances de la pintura tradicional xinesa: des de Mark Rothko a Antoni Tàpies passant per Jackson Pollock, Mark Tobey, Hans Hartung i molts altres. El cas d’Antoni Tàpies és especialment significatiu. En el seu interès per la gestualitat, el paisatge i la filosofia oriental hi va jugar un paper destacat la seva amistat amb Dai Bih-In, un artista taiwanès arribat a Catalunya els anys setanta i que des d’ençà ha alternat les seves estades entre Taiwan i un petit poble de l’Empordà. A la inversa, també l’informalisme de Tàpies va exercir una forta influència en l’obra Dai Bih-In, una obra que és el resultat de la barreja de dues cultures i que avui, com ho ha estat sempre, és una mostra de tolerància, respecte i capacitat innovadora i creadora. Parlarem d’ell més endavant.

Hiroshige Utagawa, 1858. “Hakone no kosui”. Ukiyo-e. 25 x 37 cm