L’art després de la guerra

Les dues grans guerres del segle xx van provocar una gran crisi existencial que va repercutir en tots els àmbits de la creació i del pensament. Perduda la confiança en l’ésser humà, l’art va reaccionar de diferent manera en una i altra guerra.

La primera guerra mundial va tallar de soca-rel aquell esperit de progrés i renovació que havia il·luminat els inicis del segle xx. Així, corrents com el cubisme i el futurisme que practicaven Pablo Picasso i Carlo Carrà, respectivament, van deixar de ser l’expressió d’un sentiment d’esperança i confiança en el futur. Ells, i molts d’altres, van reaccionar amb un art classicista que tornava a dirigir la seva mirada cap a l’antiguitat grecoromana i el Renaixement. Hi havia una necessitat de tornar a l’ordre, a la bellesa clàssica i a la figura humana. D’altres artistes van optar per iniciar una revolució de l’absurd, de l’anti-art, atès el fracàs de la intel·ligència i els valors humans durant la guerra. Amb ells es va iniciar el moviment dadaista que pels volts del 1924 va derivar en el moviment surrealista, en el qual el racional, desacreditat, deixava pas a l’oníric i el subconscient.

La segona guerra mundial, però, va ser un cop molt més dur i va significar un canvi radical en la manera d’expressar-se i entendre l’home i el món. Amb la guerra va néixer l’art contemporani i la successió d’una sèrie de moviments artístics que han qüestionat repetidament les formes mateixes de l’art, l’artista com a tal i l’art com a mercaderia. Acabada la segona guerra mundial, l’any 1958, es va publicar a Alemanya Abstrakte Kunst eine Weltsprache (L’art abstracte, un idioma universal), de G. Poensgen i L. Zahn. Pocs anys després, l’abstracció esdevenia efectivament l’idioma del món lliure en contraposició al realisme socialista. Però l’abstracció també va ser una manera de fugir d’un ésser humà desmitificat mitjançant un art sense memòria, sense passat i sense cap referència a l’home. Tan sols Jean Dubuffet, Antoni Tàpies, Francis Bacon, Antonio Saura, entre d’altres, van introduir cossos fragmentats amb una violència deliberada. L’expressionisme abstracte americà i l’informalisme a Europa van iniciar així un camí en el qual la bellesa, que anys abans havia reconfortat els artistes de la tragèdia, va ser substituïda per un concepte nascut amb el romanticisme i anomenat el sublim, un goig ambigu entre el plaer i el dolor.

Retorno a la belleza és una exposició que poden veure a la Fundación Mapfre de Madrid fins al 4 de juny. En la mostra s’explora la pintura italiana d’entreguerres d’un moviment d’abast europeu que proclamava un retorn a l’ordre i als cànons clàssics de bellesa. Aquest corrent s’inspirava en l’art grecoromà i en la pintura italiana del segle xiv i xv, especialment en Masaccio, Giotto, Mantegna i Piero della Francesca. A aquesta recerca de la bellesa, fonamentada en l’equilibri i la serenitat, hi van afegir una marcada sensació d’estranyesa, sobrietat i atemporalitat. És la pintura metafísica de Giorgio de Chirico, Giorgio Morandi o Carlo Carrà, molt influent en el realisme màgic que practicava Ubaldo Oppi o Antonio Donghi, en les obres dels quals objectes rars i fora de context són incorporats amb gran realisme en la composició.

Aquest onirisme que observem en les obres de Giorgio de Chirico, per exemple, on estàtues de marbre, columnes i arcades conviuen estranyament amb joguines, trens i maniquins sense rostre, va tenir una forta influència en el surrealisme, i també en la nova objectivitat alemanya dels anys vint, amb Georg Grosz i Otto Dix com a màxims exponents. Aquest últim, que va abandonar l’expressionisme per fer una pintura realista en la qual emfatitzava la lletgesa, va dir: «No he pintat la guerra per evitar-la, l’he pintada per execrar-la.» A partir de llavors, la bellesa, en el sentit clàssic, restarà deslligada de l’art.

“Retorno a la belleza” Fundación Mapfre, Madrid

Leave a Reply