Florit Nin, entre dones-arrel i homes-fulla

A Dibuix de l’ombra, poemari publicat l’any 2015, Francesc Florit Nin escriu: «Quin regal el silenci de la teva cara. / Per als moments delicats, demanam silenci. / Pregam silenci per respecte. / Per escoltar-nos, reclamam silenci.»

Són paraules que semblen brollar de cadascuna de les cares dibuixades que ens contemplen al claustre del Seminari de Ciutadella. Vuit grans caps que, amb els seus quasi dos metres, ens recorden la nostra condició humana i alhora divina. Una condició, aquesta última, perduda en la nostra societat, que deliberadament ha sostret l’home de la dimensió espiritual que el connectava amb l’intangible per tal de convertir-lo en un usuari/consumidor/mercaderia. Aquesta espiritualitat, que no és més que la connexió de l’home amb l’univers i tot el que conté, demana una actitud contemplativa i de recolliment que Francesc Florit Nin ens proposa mitjançant el diàleg amb la seva obra. Lluny de les estridències, de les banalitats i la buidor que omplen part de l’escena contemporània, l’autor reivindica l’ART, expressió d’una realitat que ens es desvetllada mitjançant l’experiència estètica.

Igual que aquella jove de Corint, que va dibuixar a la paret la silueta del seu estimat l’ombra del qual projectava una espelma, Florit Nin ens mostra l’empremta deixada per dones-arrel i homes-fulla damunt d’un suport d’aspecte marmori. Hi ha, en tots ells, un sentiment de nostàlgia, la presència d’una absència, d’un humanisme que ha perdut la seva divinitat. Igual que aquelles pintures rituals de les parets de les coves, i, en èpoques més modernes, els grafits, els caps de Florit Nin desprenen una aroma mítica, l’evocació d’una existència originària i primigènia en la qual el quadre és el ritu que connecta el profà amb el sagrat. L’art acompleix amb el ritu aquesta funció simbòlica que des de l’art rupestre fins a l’art contemporani, passant per l’art budista o el precolombí, ha procurat connectar el visible amb l’invisible. Mite, ritu i art formen part d’una unitat sagrada. L’elecció del claustre del Seminari de Ciutadella no és, doncs, casual. El silenci de l’espai es veu alterat només per cants gregorians que accentuen el significat de les obres.

Un aspecte essencial en l’obra de Florit Nin, que ens acosta a la idea de mite, és el binomi home-natura. En els caps de les seves dones i els seus homes, el món vegetal no tan sols hi és present, sinó que és una part indestriable de la seva existència. I així, Florit Nin recupera la creença antiga segons la qual l’ésser humà tenia constància de la presència de Déu a través de la natura. L’autor denuncia la interrelació actual de l’home amb la natura, fonamentada en una relació subjecte-objecte, de submissió –ambdós han estat sempre subjectes–, i anhela l’harmonia perduda en un món originari en el qual l’home-fulla o la dona-arrel eren éssers sobrenaturals, propers a Déu, l’energia universal o chi (posin vostès el nom): Divinitats humanes, com els anomena en Florit Nin.

Com va deixar escrit a Dibuix a l’ombra: «Res no em sostreu d’aquesta noble sort / de tornar tard o prest a la Mare.» Perquè, al cap i a la fi, som terra, aigua, aire i foc.

Leave a Reply