Archive for mayo, 2017

Florit Nin, entre dones-arrel i homes-fulla

domingo, mayo 21st, 2017

A Dibuix de l’ombra, poemari publicat l’any 2015, Francesc Florit Nin escriu: «Quin regal el silenci de la teva cara. / Per als moments delicats, demanam silenci. / Pregam silenci per respecte. / Per escoltar-nos, reclamam silenci.»

Són paraules que semblen brollar de cadascuna de les cares dibuixades que ens contemplen al claustre del Seminari de Ciutadella. Vuit grans caps que, amb els seus quasi dos metres, ens recorden la nostra condició humana i alhora divina. Una condició, aquesta última, perduda en la nostra societat, que deliberadament ha sostret l’home de la dimensió espiritual que el connectava amb l’intangible per tal de convertir-lo en un usuari/consumidor/mercaderia. Aquesta espiritualitat, que no és més que la connexió de l’home amb l’univers i tot el que conté, demana una actitud contemplativa i de recolliment que Francesc Florit Nin ens proposa mitjançant el diàleg amb la seva obra. Lluny de les estridències, de les banalitats i la buidor que omplen part de l’escena contemporània, l’autor reivindica l’ART, expressió d’una realitat que ens es desvetllada mitjançant l’experiència estètica.

Igual que aquella jove de Corint, que va dibuixar a la paret la silueta del seu estimat l’ombra del qual projectava una espelma, Florit Nin ens mostra l’empremta deixada per dones-arrel i homes-fulla damunt d’un suport d’aspecte marmori. Hi ha, en tots ells, un sentiment de nostàlgia, la presència d’una absència, d’un humanisme que ha perdut la seva divinitat. Igual que aquelles pintures rituals de les parets de les coves, i, en èpoques més modernes, els grafits, els caps de Florit Nin desprenen una aroma mítica, l’evocació d’una existència originària i primigènia en la qual el quadre és el ritu que connecta el profà amb el sagrat. L’art acompleix amb el ritu aquesta funció simbòlica que des de l’art rupestre fins a l’art contemporani, passant per l’art budista o el precolombí, ha procurat connectar el visible amb l’invisible. Mite, ritu i art formen part d’una unitat sagrada. L’elecció del claustre del Seminari de Ciutadella no és, doncs, casual. El silenci de l’espai es veu alterat només per cants gregorians que accentuen el significat de les obres.

Un aspecte essencial en l’obra de Florit Nin, que ens acosta a la idea de mite, és el binomi home-natura. En els caps de les seves dones i els seus homes, el món vegetal no tan sols hi és present, sinó que és una part indestriable de la seva existència. I així, Florit Nin recupera la creença antiga segons la qual l’ésser humà tenia constància de la presència de Déu a través de la natura. L’autor denuncia la interrelació actual de l’home amb la natura, fonamentada en una relació subjecte-objecte, de submissió –ambdós han estat sempre subjectes–, i anhela l’harmonia perduda en un món originari en el qual l’home-fulla o la dona-arrel eren éssers sobrenaturals, propers a Déu, l’energia universal o chi (posin vostès el nom): Divinitats humanes, com els anomena en Florit Nin.

Com va deixar escrit a Dibuix a l’ombra: «Res no em sostreu d’aquesta noble sort / de tornar tard o prest a la Mare.» Perquè, al cap i a la fi, som terra, aigua, aire i foc.

L’art després de la guerra

domingo, mayo 7th, 2017

Les dues grans guerres del segle xx van provocar una gran crisi existencial que va repercutir en tots els àmbits de la creació i del pensament. Perduda la confiança en l’ésser humà, l’art va reaccionar de diferent manera en una i altra guerra.

La primera guerra mundial va tallar de soca-rel aquell esperit de progrés i renovació que havia il·luminat els inicis del segle xx. Així, corrents com el cubisme i el futurisme que practicaven Pablo Picasso i Carlo Carrà, respectivament, van deixar de ser l’expressió d’un sentiment d’esperança i confiança en el futur. Ells, i molts d’altres, van reaccionar amb un art classicista que tornava a dirigir la seva mirada cap a l’antiguitat grecoromana i el Renaixement. Hi havia una necessitat de tornar a l’ordre, a la bellesa clàssica i a la figura humana. D’altres artistes van optar per iniciar una revolució de l’absurd, de l’anti-art, atès el fracàs de la intel·ligència i els valors humans durant la guerra. Amb ells es va iniciar el moviment dadaista que pels volts del 1924 va derivar en el moviment surrealista, en el qual el racional, desacreditat, deixava pas a l’oníric i el subconscient.

La segona guerra mundial, però, va ser un cop molt més dur i va significar un canvi radical en la manera d’expressar-se i entendre l’home i el món. Amb la guerra va néixer l’art contemporani i la successió d’una sèrie de moviments artístics que han qüestionat repetidament les formes mateixes de l’art, l’artista com a tal i l’art com a mercaderia. Acabada la segona guerra mundial, l’any 1958, es va publicar a Alemanya Abstrakte Kunst eine Weltsprache (L’art abstracte, un idioma universal), de G. Poensgen i L. Zahn. Pocs anys després, l’abstracció esdevenia efectivament l’idioma del món lliure en contraposició al realisme socialista. Però l’abstracció també va ser una manera de fugir d’un ésser humà desmitificat mitjançant un art sense memòria, sense passat i sense cap referència a l’home. Tan sols Jean Dubuffet, Antoni Tàpies, Francis Bacon, Antonio Saura, entre d’altres, van introduir cossos fragmentats amb una violència deliberada. L’expressionisme abstracte americà i l’informalisme a Europa van iniciar així un camí en el qual la bellesa, que anys abans havia reconfortat els artistes de la tragèdia, va ser substituïda per un concepte nascut amb el romanticisme i anomenat el sublim, un goig ambigu entre el plaer i el dolor.

Retorno a la belleza és una exposició que poden veure a la Fundación Mapfre de Madrid fins al 4 de juny. En la mostra s’explora la pintura italiana d’entreguerres d’un moviment d’abast europeu que proclamava un retorn a l’ordre i als cànons clàssics de bellesa. Aquest corrent s’inspirava en l’art grecoromà i en la pintura italiana del segle xiv i xv, especialment en Masaccio, Giotto, Mantegna i Piero della Francesca. A aquesta recerca de la bellesa, fonamentada en l’equilibri i la serenitat, hi van afegir una marcada sensació d’estranyesa, sobrietat i atemporalitat. És la pintura metafísica de Giorgio de Chirico, Giorgio Morandi o Carlo Carrà, molt influent en el realisme màgic que practicava Ubaldo Oppi o Antonio Donghi, en les obres dels quals objectes rars i fora de context són incorporats amb gran realisme en la composició.

Aquest onirisme que observem en les obres de Giorgio de Chirico, per exemple, on estàtues de marbre, columnes i arcades conviuen estranyament amb joguines, trens i maniquins sense rostre, va tenir una forta influència en el surrealisme, i també en la nova objectivitat alemanya dels anys vint, amb Georg Grosz i Otto Dix com a màxims exponents. Aquest últim, que va abandonar l’expressionisme per fer una pintura realista en la qual emfatitzava la lletgesa, va dir: «No he pintat la guerra per evitar-la, l’he pintada per execrar-la.» A partir de llavors, la bellesa, en el sentit clàssic, restarà deslligada de l’art.

“Retorno a la belleza” Fundación Mapfre, Madrid