L’emancipació del paper (i III)

En l’article anterior explicàvem com el dibuix sobre paper va esdevenir una manifestació artística de primer ordre al segle xix. En aquell mateix segle, un moviment artístic sorgit a París va capgirar tota la història de l’art: l’impressionisme. En el seu anhel per captar l’instant de llum i pintar a l’aire lliure, aquests pintors van decidir prescindir del dibuix per delimitar la forma i van començar a pintar mitjançant masses acolorides. El paper en va ser un ferm aliat, i els pastels damunt paper d’autors com Edgar Degas o Pierre-Auguste Renoir són considerats avui obres mestres de l’art universal. A Menorca, aquest estil va arribar de la mà de Josep Vives Llull (Maó, 1901-1982) a principis de la dècada de 1930, després de formar part de l’escola de Pollença, un grup de pintors encapçalats per Hermenegild Anglada Camarasa que va introduir l’impressionisme a les Illes Balears. Coetani de Vives Llull, el pintor Josep Robert Torrent (Ciutadella, 1904-1990), aviat va desenvolupar un estil molt personal proper a l’expressionisme, i que en aquesta exposició està representat amb unes ceres sobre cartolina, tècnica que va emprar abundosament. L’impressionisme va ser l’estil dominant a Menorca fins a finals del segle xx, i molt pintors el van seguir. Dins d’aquesta exposició, a la secció anomenada «Taca», podem trobar dos autors contemporanis, Zulema Bagur i Marcel Villier, amb una obra damunt paper molt nombrosa. D’entre les absències destacades no podem oblidar Dolores Boettcher.

La secció «Gest» s’inicia amb el primer avantguardista menorquí del segle xx: Francesc Hernández Mora (Máo, 1905-1980). Després d’un llarg període durant el qual va realitzar il·lustració, disseny industrial, pintura i retrat costumista, i magnífiques xilografies, als anys seixanta va iniciar un llarg camí cap a l’abstracció. Amb un fort component gestual, que l’apropa a l’abstracció lírica que, trenta anys abans, Hans Hartung havia iniciat a Menorca, Hernández i Mora va llegar al poble de Menorca un impressionant fons d’obres sobre paper que custodia l’Ajuntament de Maó. Mitico Shiraiva, des d’una gestualitat orientalista, i Mikel Díez Alaba i Pilar Perdices des del lirisme, són avui destacats exemples d’aquest llenguatge plàstic.

Són les avantguardes de començaments del segle xx les que revolucionen l’ús del paper com a suport, introduint tècniques que han estat fonamentals en l’art posterior. El grattage o el frottage, descobertes per Max Ernst, són algunes d’aquestes tècniques. Les podem observar en les obres exposades d’Arnulf Björnal (Tromsø, 1934-2005) o de Ton Orth (Rotterdam, 1935), introductors a Menorca de l’avantguarda fonamentada en la «Textura» (nom de la secció on s’encabeixen) i precursors de l’informalisme. Kenneth Draper, pintor d’origen anglès arrelat a Menorca i present amb l’obra Monument – Noon Mirage, n’és un exemple en els nostres dies.

Algunes vegades, el paper esdevé la tècnica mateixa, tal com Pablo Picasso va descobrir el 1907 adherint trossos de paper per tal de crear una nova realitat, tot inventant el el cubisme. El «Collage», esdevé així la manifestació més excelsa del poder expressiu del paper. Les obres de Març Rabal i de Pacífic Camps, en aquest cas properes a l’assemblatge i als haiku, en són bons exemples.

En la secció «Llibre d’artista» el paper adquireix les qualitats d’objecte d’art. Els seus antecedents, els llibres miniats medievals i els origami japonesos, han despertat molt d’interès entre alguns autors contemporanis, interessats a convertir l’espai poètic i l’espai visual en un tot. A Menorca, autors com Pere Pons, Francesc Florit Nin i Març Rabal ens aporten creacions del tot interessants.

El «Gravat» és sens dubte la primera manifestació artística sobre paper amb entitat pròpia. Podem retrocedir al segle xvi per trobar els seus inicis. Avui dia, a Menorca hi ha un bon nombre de gravadors: Pere Pons, amb la seva permanent experimentació i amb l’ús de la planxa de ferro; les xilografies de Carles Moll; les aiguades de Mitico Shiraiva; i els aiguaforts de Miquel Vilà, Josep Vives Campomar o Hans Hartung, en són exemples prou importants.

L’exposició conclou amb una instal·lació de Nuria Román concebuda com una al·legoria del paper com a contenidor de memòria i coneixement.

Poden gaudir d’aquesta experiència entorn del paper fins al proper 2 d’abril: la fragilitat del paper, la seva humilitat, la seva honestedat i alhora el seu poder, li confereixen avui, en temps d’excessos i saturació, una dimensió moral.

Leave a Reply