Archive for Marzo, 2017

Un Guggenheim a Menorca?

Domingo, Marzo 26th, 2017

Amb motiu del seu cinquè aniversari, el Cercle d’Economia de Menorca va organitzar el passat 20 de febrer un debat que partia de la primera nota d’opinió emesa pel Cercle: «Menorca a la cruïlla». Els diferents ponents van dibuixar alguns dels trets que haurien de formar part d’un model de desenvolupament que sàpiga compatibilitzar el turisme, la preservació del territori, el manteniment d’una economia diversificada, la cohesió social i l’aportació de valor afegit. En una recent enquesta duta a terme pel Consell Insular de Menorca, un 69% dels enquestats creuen que no hi ha un model turístic definit, tot i que els efectes positius del turisme són majoritàriament acceptats. Destaca també l’opinió favorable a la desestacionalització i a la potenciació del turisme cultural. Durant el debat, a la Sala de plens de l’Ajuntament de Maó, el fenomen Guggenheim-Bilbao planava per la sala com un anhel, com el manà que ens ha de treure d’aquesta rotonda de la qual no acabem de sortir. Però dissortadament (o sortosament!), el model Guggenheim no és extrapolable, ja que respon a unes circumstàncies que difícilment es repetiran. De fet, s’ha intentat exportar en diferents ocasions sense èxit: el National Centre for Popular Music a Sheffield (Anglaterra), el Nagoya/Boston Museum of Fine Arts (Japó), el Contemporary Art Museum KIASMA de Hèlsinki, el West Kowloon Cultural Project a Hong Kong, el Pompidou-Shanghai (Xina) o el Guggenheim-Las Vegas (Estats Units).

Enguany se celebra el vintè aniversari de la fundació del Guggenheim-Bilbao, sota el lema El arte lo cambia todo, un lema que posa de manifest la capacitat transformadora de l’art. Els nombres parlen per si mateixos: segons dades de l’any 2016, el museu va rebre 1 169 404 visitants; l’aportació al PIB d’Euskadi va ser de 424,6 milions d’euros; el seu nivell autofinançament és avui del 68% entre patrocinadors, entrades i marxandatge; i la hisenda pública basca va ingressar 65,8 milions d’euros.

Com ha estat possible, això? Com es pot haver donat una transformació urbana, econòmica, social i cultural tan profunda en vint anys?

Per una banda, cal destacar la complicitat i la implicació activa de la societat bilbaïna i del sector públic (Estat, Govern autònom, Diputació i Ajuntament) per a dur a terme tal transformació urbana en una ciutat industrial i ambientalment deteriorada. Mitjançant intervencions estratègiques programades i coordinades es va intervenir en l’arquitectura, la mobilitat, la millora de la qualitat de vida, els serveis i les comunicacions. També es van introduir noves polítiques dirigides a potenciar l’anomenada economia creativa (innovació, tecnologia i investigació) per a minimitzar els efectes de l’estacionalitat i diversificar l’estructura productiva amb sectors amb valor afegit.

Per una altra cal anomenar els equipaments culturals, l’arquitectura de qualitat i els nombrosos programes que reforcen l’oferta del Guggenheim. L’art, present arreu, ha esdevingut un potent motor econòmic del qual participa tota la comunitat, i Bilbao és avui un centre de referència en l’organització d’esdeveniments culturals i esportius.

Pel que fa al Guggenheim i la seva gestió, hi ha diversos aspectes que expliquen el seu èxit: la força de la marca Guggenheim (el consumidor se sent atret per destins amb una marca consolidada); la qualitat de les exposicions (la major afluència coincideix amb les millors); una alta inversió en publicitat i màrqueting; l’arquitectura com a element icònic; el compromís actiu i estable de patrocinadors i mecenes –uns 150 entre públics i privats–, que garanteix la continuïtat del projecte; la implicació de la població local (el nombre d’Amics del Museu ascendeix a 15 000, el tercer major d’Europa darrere del Louvre i la Tate Gallery); i, per últim, la influència de la premsa i d’internet (Guggenheim-Bilbao apareix a 285 000 pàgines; Bilbao, a 45 milions de pàgines; i cada article al New York Times genera 22 987 nous turistes l’any).

Menorca necessita el seu propi model, un model que, tal com expressen el menorquins a l’enquesta citada, pivoti al voltant del paisatge, el patrimoni i la cultura, prestant especial atenció a l’art, potent dinamitzador econòmic d’abast mundial. El seu èxit, com ha estat a Bilbao, dependrà de la complicitat i el compromís del sector públic i privat i haurà d’aportar valor per tal de distingir-se de la nombrosa oferta turística existent.

L’emancipació del paper (i III)

Domingo, Marzo 12th, 2017

En l’article anterior explicàvem com el dibuix sobre paper va esdevenir una manifestació artística de primer ordre al segle xix. En aquell mateix segle, un moviment artístic sorgit a París va capgirar tota la història de l’art: l’impressionisme. En el seu anhel per captar l’instant de llum i pintar a l’aire lliure, aquests pintors van decidir prescindir del dibuix per delimitar la forma i van començar a pintar mitjançant masses acolorides. El paper en va ser un ferm aliat, i els pastels damunt paper d’autors com Edgar Degas o Pierre-Auguste Renoir són considerats avui obres mestres de l’art universal. A Menorca, aquest estil va arribar de la mà de Josep Vives Llull (Maó, 1901-1982) a principis de la dècada de 1930, després de formar part de l’escola de Pollença, un grup de pintors encapçalats per Hermenegild Anglada Camarasa que va introduir l’impressionisme a les Illes Balears. Coetani de Vives Llull, el pintor Josep Robert Torrent (Ciutadella, 1904-1990), aviat va desenvolupar un estil molt personal proper a l’expressionisme, i que en aquesta exposició està representat amb unes ceres sobre cartolina, tècnica que va emprar abundosament. L’impressionisme va ser l’estil dominant a Menorca fins a finals del segle xx, i molt pintors el van seguir. Dins d’aquesta exposició, a la secció anomenada «Taca», podem trobar dos autors contemporanis, Zulema Bagur i Marcel Villier, amb una obra damunt paper molt nombrosa. D’entre les absències destacades no podem oblidar Dolores Boettcher.

La secció «Gest» s’inicia amb el primer avantguardista menorquí del segle xx: Francesc Hernández Mora (Máo, 1905-1980). Després d’un llarg període durant el qual va realitzar il·lustració, disseny industrial, pintura i retrat costumista, i magnífiques xilografies, als anys seixanta va iniciar un llarg camí cap a l’abstracció. Amb un fort component gestual, que l’apropa a l’abstracció lírica que, trenta anys abans, Hans Hartung havia iniciat a Menorca, Hernández i Mora va llegar al poble de Menorca un impressionant fons d’obres sobre paper que custodia l’Ajuntament de Maó. Mitico Shiraiva, des d’una gestualitat orientalista, i Mikel Díez Alaba i Pilar Perdices des del lirisme, són avui destacats exemples d’aquest llenguatge plàstic.

Són les avantguardes de començaments del segle xx les que revolucionen l’ús del paper com a suport, introduint tècniques que han estat fonamentals en l’art posterior. El grattage o el frottage, descobertes per Max Ernst, són algunes d’aquestes tècniques. Les podem observar en les obres exposades d’Arnulf Björnal (Tromsø, 1934-2005) o de Ton Orth (Rotterdam, 1935), introductors a Menorca de l’avantguarda fonamentada en la «Textura» (nom de la secció on s’encabeixen) i precursors de l’informalisme. Kenneth Draper, pintor d’origen anglès arrelat a Menorca i present amb l’obra Monument – Noon Mirage, n’és un exemple en els nostres dies.

Algunes vegades, el paper esdevé la tècnica mateixa, tal com Pablo Picasso va descobrir el 1907 adherint trossos de paper per tal de crear una nova realitat, tot inventant el el cubisme. El «Collage», esdevé així la manifestació més excelsa del poder expressiu del paper. Les obres de Març Rabal i de Pacífic Camps, en aquest cas properes a l’assemblatge i als haiku, en són bons exemples.

En la secció «Llibre d’artista» el paper adquireix les qualitats d’objecte d’art. Els seus antecedents, els llibres miniats medievals i els origami japonesos, han despertat molt d’interès entre alguns autors contemporanis, interessats a convertir l’espai poètic i l’espai visual en un tot. A Menorca, autors com Pere Pons, Francesc Florit Nin i Març Rabal ens aporten creacions del tot interessants.

El «Gravat» és sens dubte la primera manifestació artística sobre paper amb entitat pròpia. Podem retrocedir al segle xvi per trobar els seus inicis. Avui dia, a Menorca hi ha un bon nombre de gravadors: Pere Pons, amb la seva permanent experimentació i amb l’ús de la planxa de ferro; les xilografies de Carles Moll; les aiguades de Mitico Shiraiva; i els aiguaforts de Miquel Vilà, Josep Vives Campomar o Hans Hartung, en són exemples prou importants.

L’exposició conclou amb una instal·lació de Nuria Román concebuda com una al·legoria del paper com a contenidor de memòria i coneixement.

Poden gaudir d’aquesta experiència entorn del paper fins al proper 2 d’abril: la fragilitat del paper, la seva humilitat, la seva honestedat i alhora el seu poder, li confereixen avui, en temps d’excessos i saturació, una dimensió moral.