L’emancipació del paper I

Abans que existís el llenguatge oral i l’escriptura, l’home ja s’expressava mitjançant imatges. Les pintures rupestres ens indiquen que existia un llenguatge simbòlic complex i que les imatges dibuixades als murs de les coves eren la materialització d’un pensament.

Sovint, el dibuix ha estat el procediment més adient per expressar de manera immediata i espontània una idea o una emoció. Però durant molts segles a occident es va entendre que aquesta forma d’expressió no tenia prou entitat per sí mateixa. De fet, la distinció entre obra major (art damunt tela o fusta) i obra menor (art damunt paper) encara perviu en el valor artístic i econòmic que assignem a les obres d’art. No és així a orient, on sembla que es van inventar el paper com a substitut econòmic de la seda, cap a l’any 105 aC. L’art oriental, fonamentat en l’expressió del traç i el gest, sempre ha donat el mateix valor al fons i a la forma, al blanc del paper i al negre de la tinta, al buit i al ple. Hokusai va resumir la màxima aspiració d’un pintor oriental dient: «A l’edat de sis anys, tenia la mania de dibuixar tota mena de coses. […] A l’edat de 80 anys, hauré millorat encara més, […], als 110, cada punt i cada línia dels meus dibuixos tindran vida pròpia.» La importància del paper va fer que a la Xina alguns papers arribessin a valdre el seu pes en or.

A Europa el paper va arribar al segle xi de la mà dels àrabs a través d’Espanya, i es van crear les primeres fàbriques de paper a Xàtiva (València) i a Fabriano (Itàlia). A aquest primer paper fet de fibres de lli i cànem el va seguir, quatre segles més tard, el paper fet amb cotó; serà llavors quan l’ús del paper s’estén entre els pintors. A partir del segle xv el paper serà concebut com un suport per a la realització d’esbossos i apunts que després seran traslladats a la tela, a la fusta o als frescos pintats damunt la paret. Aquest rol secundari persistirà fins ben entrat el segle xviii, i serà Francisco de Goya el primer pintor que donarà al paper un estatus equiparable al d’altres suports. Amb ell neix una nova consciència en la qual l’artista decideix crear la seva obra al marge dels encàrrecs, que fins llavors havien estat la raó de ser de l’artista. Amb Goya i el romanticisme s’obre una nova concepció de l’art, un art entès com a expressió subjectiva del creador, que troba en el paper un territori infinit en què explorar.

L’exposició L’emancipació del paper, que ha organitzat l’Ajuntament de Maó al centre d’art Ca n’Oliver fins al 2 d’abril, ens permet fer un recorregut per la història de l’art a Menorca a través de l’art sobre paper. L’exposició s’obre amb dos dibuixos de Pascual Calbó: un autoretrat que simbolitza la llibertat creativa de l’artista en els segles posteriors, i una escena de gènere que posa de relleu les noves temàtiques de l’art i el paper com el suport més idoni per a plasmar-les. En una propera entrega en continuarem parlant.

La emancipación del papel 

Antes de que existiera el lenguaje oral y la escritura, el hombre ya se expresaba por medio de imágenes. Las pinturas rupestres nos indican que existía un lenguaje simbólico complejo y que las imágenes dibujadas en los muros de las cuevas eran la materialización de un pensamiento.

A menudo el dibujo ha sido el procedimiento ideal para expresar de manera inmediata y espontánea una idea o una emoción. Pero durante muchos siglos en occidente se creyó que esta forma de expresión no tenía suficiente entidad en sí misma. De hecho la distinción entre obra mayor (arte sobre tela o madera) y obra menor (arte sobre papel) todavía hoy está vigente en el valor artístico y económico que asignamos a las obras de arte. Esto no sucede en oriente, donde parece que se inventaron el papel como sustituto económico de la seda, hacia el año 105 aC. El arte oriental, basado en la expresión del trazo y el gesto, siempre ha dado el mismo valor al fondo y a la forma, al blanco del papel y al negro de la tinta, al espacio vacío y al lleno. Hokusai resumió la máxima aspiración de un pintor oriental diciendo: “Cuando tenía 6 años, tenía la manía de dibujar todo tipo de cosas {…} a los 80 años habré mejorado aun más, {…} a los 110, cada punto y cada línea de mis dibujos tendrán vida propia”. La importancia del papel hizo que en China algunos papeles llegaran a valer su peso en oro.

En Europa el papel llegó en el siglo XI por mediación de los árabes a través de España, y se crearon las primeras fábricas de papel en Xàtiva (Valencia) y en Fabriano (Italia). A este primer papel hecho de fibras de lino y cáñamo le siguió, cuatro siglos más tarde, el papel hecho de algodón; es en ese momento cuando el uso del papel se extiende entre los pintores. A partir del siglo XV el papel se concibe como un soporte para la realización de esbozos i apuntes que se trasladarán después a la tela, a la madera o a los frescos pintados sobre la pared. Este rol secundario se prolongará hasta bien entrado el siglo XVIII, y será Francisco de Goya el primer pintor que dará al papel un estatus equiparable al de otros soportes. Con él nace una nueva conciencia, en la que el artista decide crear su obra al margen de los encargos, que hasta ese momento habían sido la razón de ser del artista. Con Goya y el romanticismo se abre una nueva concepción del arte, un arte entendido como expresión subjetiva del creador, que encuentra en el papel un territorio infinito en el que explorar.

La exposición “L’emancipació del paper”, que ha organizado el Ayuntamiento de Maó en el Centre d’Art Ca n’Oliver hasta el 2 de abril, nos permite hacer un recorrido por la historia del arte en Menorca a través del arte sobre papel. La exposición se inicia con dos dibujos de Pascual Calbó: un autorretrato que simboliza la libertad creativa del artista en los siglos posteriores y una escena de género que pone de relieve las nuevas temáticas del arte y el papel como el soporte más adecuado para plasmarlas.

En una próxima entrega seguiremos hablado de ello.

Leave a Reply