Archive for febrero, 2017

L’emancipació del paper (II)

domingo, febrero 26th, 2017

L’exposició L’emancipació del paper, oberta fins al proper 2 d’abril al centre d’art Ca n’Oliver de Maó, permet rellegir el que ha estat el paper com a suport artístic a Menorca des que va conquerir l’autonomia respecte a la tela o la fusta, a principis del segle xix, fins avui. La transcendència d’aquesta independització rau en la multiplicitat de tècniques que permet i en la seva significació com a territori d’innovació i experimentació per als artistes d’èpoques passades i presents. És per això que la mostra s’estructura al voltant de les tècniques que més impacte han tingut en la història de l’art modern i contemporani: el dibuix, el gest, la il·lustració, la taca, la textura, el gravat, el collage, el llibre d’artista i la instal·lació. L’objectiu d’aquest article, i del següent, és donar algunes pinzellades sobre els orígens d’aquestes tècniques i la influència que han tingut en la creació contemporània menorquina.

Pasqual Calbó i Caldés (Maó, 1752-1817) exemplifica, amb l‘Obra didàctica, una sèrie de tractats sobre les matemàtiques, la geometria, l’arquitectura i la indústria naval, el nou ideari de les acadèmies de Belles Arts de finals del segle xviii: el dibuix com a eina d’estudi de la història, la natura i la incipient industrialització. Amb ell s’inicia a Menorca una nova etapa (la modernitat), en la qual tenen lloc profunds canvis en les formes i temàtiques de l’art i en la consciència mateixa dels artistes. La funció del paper com a esbós de les obres sobre fusta o llenç ja no serà la principal funció del paper en l’art, i, a més a més, l’artista s’alliberarà dels encàrrecs. A la península, Francisco de Goya, amb el seu Cuaderno italiano (1771-1793), serà el primer europeu que treballarà de forma autònoma el dibuix sobre paper sense la necessitat de traslladar-lo al llenç.

Anys després, Joan Font i Vidal (Maó, 1811-1885), imbuït de l’esperit romàntic, va realitzar dibuixos com el que es mostra a l’exposició (Vaixell, ca. 1850) en el qual, mitjançant el llapis, expressa una atmosfera psicològica pròpia dels romàntics, que a Europa practiquen artistes com Johann Heinrich Füssli, William Blake o Caspar David Friedrich. Füssli, per exemple, va dedicar tota la seva producció artística a l’obra sobre paper. Aquesta nova llibertat conquerida per l’artista s’evidencia en la diversitat de tècniques i suports que Font i Vidal posa en pràctica: oli, tinta, aquarel·la, llapis, aiguada, paper, llenç, nacra, fusta o cartró.

Les dues aquarel·les d’Anton Schranz (Oschenhausen, Alemanya, 1769 – Malta, 1839) presents a l’exposició (Vista de Sa Mesquida i Port de Fornells) il·lustren, d’una banda, el nou interès del romanticisme pel paisatge i les marines com a substitut de la pintura històrica dominant fins al neoclassicisme; de l’altra, la demanda d’obres sobre paper per tal de satisfer les necessitats d’una nova classe social, la burgesia, apareguda amb la industrialització i amb un comerç marítim molt actiu.

La secció de dibuixos continua amb dues obres de Francesc Hernández Sanz (Maó, 1863-1949), que subratllen el seu vessant com a dibuixant dins del moviment realista de finals del segle xix i principis del xx. El caràcter descriptiu de la línia, present fins aleshores, prendrà un rol secundari i serà el traç el que conferirà densitat i emoció, i que esdevindrà cabdal entre els artistes contemporanis. És el cas de Matías Quetglas, Francesc Florit Nin, Joan Taltavull o Kaori Ishihara.

L’aparició dels mitjans de reproducció mecànica a mitjan segle xix va significar també un impuls decisiu per a l’art sobre paper. Il·lustradors menorquins com Josep Maria Riudavets i Monjo (Maó, 1840 – Madrid, 1902) van destacar en revistes com La Ilustración Española y Americana. L’aparició del cartellisme, a principis del segle xx, amb Tolouse-Lautrec com a màxim representant, va esperonar també el treball damunt paper de molts artistes. Josep Vives i Llull (Maó, 1901-1982) va posar en pràctica l’obra sobre paper amb força èxit, seguint la tècnica del guaix que va generalitzar Toulouse-Lautrec. D’entre els artistes contemporanis, les il·lustracions de Marc Jesús i Kodomos en àmbits tan diversos com el llibre infantil, la publicitat, les revistes il·lustrades o el cartellisme, aporten codis nous i donen nova vida a la il·lustració a Menorca.

En un proper article repassarem les aportacions que els artistes menorquins han fet al voltant del gravat, la textura, el collage, el llibre d’artista, el gest o les masses de color com a substitutes del dibuix.

 

L’emancipació del paper I

domingo, febrero 12th, 2017

Abans que existís el llenguatge oral i l’escriptura, l’home ja s’expressava mitjançant imatges. Les pintures rupestres ens indiquen que existia un llenguatge simbòlic complex i que les imatges dibuixades als murs de les coves eren la materialització d’un pensament.

Sovint, el dibuix ha estat el procediment més adient per expressar de manera immediata i espontània una idea o una emoció. Però durant molts segles a occident es va entendre que aquesta forma d’expressió no tenia prou entitat per sí mateixa. De fet, la distinció entre obra major (art damunt tela o fusta) i obra menor (art damunt paper) encara perviu en el valor artístic i econòmic que assignem a les obres d’art. No és així a orient, on sembla que es van inventar el paper com a substitut econòmic de la seda, cap a l’any 105 aC. L’art oriental, fonamentat en l’expressió del traç i el gest, sempre ha donat el mateix valor al fons i a la forma, al blanc del paper i al negre de la tinta, al buit i al ple. Hokusai va resumir la màxima aspiració d’un pintor oriental dient: «A l’edat de sis anys, tenia la mania de dibuixar tota mena de coses. […] A l’edat de 80 anys, hauré millorat encara més, […], als 110, cada punt i cada línia dels meus dibuixos tindran vida pròpia.» La importància del paper va fer que a la Xina alguns papers arribessin a valdre el seu pes en or.

A Europa el paper va arribar al segle xi de la mà dels àrabs a través d’Espanya, i es van crear les primeres fàbriques de paper a Xàtiva (València) i a Fabriano (Itàlia). A aquest primer paper fet de fibres de lli i cànem el va seguir, quatre segles més tard, el paper fet amb cotó; serà llavors quan l’ús del paper s’estén entre els pintors. A partir del segle xv el paper serà concebut com un suport per a la realització d’esbossos i apunts que després seran traslladats a la tela, a la fusta o als frescos pintats damunt la paret. Aquest rol secundari persistirà fins ben entrat el segle xviii, i serà Francisco de Goya el primer pintor que donarà al paper un estatus equiparable al d’altres suports. Amb ell neix una nova consciència en la qual l’artista decideix crear la seva obra al marge dels encàrrecs, que fins llavors havien estat la raó de ser de l’artista. Amb Goya i el romanticisme s’obre una nova concepció de l’art, un art entès com a expressió subjectiva del creador, que troba en el paper un territori infinit en què explorar.

L’exposició L’emancipació del paper, que ha organitzat l’Ajuntament de Maó al centre d’art Ca n’Oliver fins al 2 d’abril, ens permet fer un recorregut per la història de l’art a Menorca a través de l’art sobre paper. L’exposició s’obre amb dos dibuixos de Pascual Calbó: un autoretrat que simbolitza la llibertat creativa de l’artista en els segles posteriors, i una escena de gènere que posa de relleu les noves temàtiques de l’art i el paper com el suport més idoni per a plasmar-les. En una propera entrega en continuarem parlant.

La emancipación del papel 

Antes de que existiera el lenguaje oral y la escritura, el hombre ya se expresaba por medio de imágenes. Las pinturas rupestres nos indican que existía un lenguaje simbólico complejo y que las imágenes dibujadas en los muros de las cuevas eran la materialización de un pensamiento.

A menudo el dibujo ha sido el procedimiento ideal para expresar de manera inmediata y espontánea una idea o una emoción. Pero durante muchos siglos en occidente se creyó que esta forma de expresión no tenía suficiente entidad en sí misma. De hecho la distinción entre obra mayor (arte sobre tela o madera) y obra menor (arte sobre papel) todavía hoy está vigente en el valor artístico y económico que asignamos a las obras de arte. Esto no sucede en oriente, donde parece que se inventaron el papel como sustituto económico de la seda, hacia el año 105 aC. El arte oriental, basado en la expresión del trazo y el gesto, siempre ha dado el mismo valor al fondo y a la forma, al blanco del papel y al negro de la tinta, al espacio vacío y al lleno. Hokusai resumió la máxima aspiración de un pintor oriental diciendo: “Cuando tenía 6 años, tenía la manía de dibujar todo tipo de cosas {…} a los 80 años habré mejorado aun más, {…} a los 110, cada punto y cada línea de mis dibujos tendrán vida propia”. La importancia del papel hizo que en China algunos papeles llegaran a valer su peso en oro.

En Europa el papel llegó en el siglo XI por mediación de los árabes a través de España, y se crearon las primeras fábricas de papel en Xàtiva (Valencia) y en Fabriano (Italia). A este primer papel hecho de fibras de lino y cáñamo le siguió, cuatro siglos más tarde, el papel hecho de algodón; es en ese momento cuando el uso del papel se extiende entre los pintores. A partir del siglo XV el papel se concibe como un soporte para la realización de esbozos i apuntes que se trasladarán después a la tela, a la madera o a los frescos pintados sobre la pared. Este rol secundario se prolongará hasta bien entrado el siglo XVIII, y será Francisco de Goya el primer pintor que dará al papel un estatus equiparable al de otros soportes. Con él nace una nueva conciencia, en la que el artista decide crear su obra al margen de los encargos, que hasta ese momento habían sido la razón de ser del artista. Con Goya y el romanticismo se abre una nueva concepción del arte, un arte entendido como expresión subjetiva del creador, que encuentra en el papel un territorio infinito en el que explorar.

La exposición “L’emancipació del paper”, que ha organizado el Ayuntamiento de Maó en el Centre d’Art Ca n’Oliver hasta el 2 de abril, nos permite hacer un recorrido por la historia del arte en Menorca a través del arte sobre papel. La exposición se inicia con dos dibujos de Pascual Calbó: un autorretrato que simboliza la libertad creativa del artista en los siglos posteriores y una escena de género que pone de relieve las nuevas temáticas del arte y el papel como el soporte más adecuado para plasmarlas.

En una próxima entrega seguiremos hablado de ello.