Les noves estratègies de les galeries d’art

En les últimes dècades el mercat de l’art ha experimentat canvis significatius que no es poden deslligar de dos factors fonamentals: la pròpia naturalesa de l’art contemporani, més intel·lectualitzat i més interessat en la idea que no pas en la forma; i la irrupció de les cases de subhastes amb la conseqüent alteració del valor econòmic de l’art.

Les galeries d’art, el pilar fonamental en què s’havia sustentat el mercat i el món de l’art, han hagut de redefinir la seva posició i les seves estratègies en aquest nou marc. Una d’aquestes estratègies consisteix a crear dinàmiques més col·laboratives. És el cas per exemple d’Apertura Madrid Gallery Weekend, una iniciativa promoguda per l’associació de galeries d’art de Madrid que ha esdevingut l’esdeveniment urbà més gran del sector de l’art a la ciutat. Té lloc al setembre per inaugurar la temporada, i durant tres dies 50 galeries inauguren alhora amb una programació i uns horaris excepcionals. A Barcelona, diverses galeries han promogut l’Art Bike Tour, visites guiades en bicicleta que recorren diversos espais expositius de la ciutat.

Les galeries d’art adopten també pràctiques noves per arribar a nous públics mitjançant, per exemple, l’obertura d’espais de caràcter més polivalent. És el cas de la galeria Senda de Barcelona, que recentment va obrir el LAB36, un espai dedicat a la creació contemporània i a la presentació de projectes d’investigació en la línia dels que duen a terme els centres d’art. Piramidón, galeria d’art i fàbrica de creació, és pionera a Espanya: inaugurada fa 25 anys ocupa les últimes cinc plantes d’un edifici del barri de La Pau de Barcelona i és ja un referent a Espanya. També s’estén la participació de comissaris en les exposicions. LAB36 es va inaugurar amb una mostra comissariada per Chus Martínez, i el mes de maig de 2016 la galeria Àngels, també de Barcelona, va convidar Anthony Reynolds, galerista de Londres, a comissariar una exposició de Peter Gallo.

A la competència que ha suposat l’aparició de nombroses sales de subhastes amb la conseqüent variació, en general a la baixa, de la cotització dels artistes promoguts per les galeries d’art, ara s’afegeix una pràctica que realitzen grans cases de subhastes com Christie’s i Sotheby’s: les ventes privades. Ho fan valent-se de les seves connexions amb col·leccionistes, però la diferència és que es guien exclusivament per criteris especulatius, mentre que les bones galeries d’art, en assumir la promoció i la divulgació d’un artista, acompleixen una funció cultural i social.

També les galeries d’art estan fent-se càrrec de la gestió de l’obra d’artistes morts que sovint era gestionada pels hereus. És el que s’anomena artists’ estate. Així trobem, per exemple, que la galeria Hauser & Wirth gestiona l’obra d’Arshile Gorky (el primer expressionista abstracte americà), Lygia Page (en vàrem parlar recentment) o Phillip Guston (un expressionista abstracte tardà).

Les galeries potents juguen un paper cada vegada més destacat en el mercat de l’art, obrint delegacions arreu, amb espais més propis d’un museu que els permeten exposar l’art contemporani més avantguardista. Les galeries d’art també han estat íntimament lligades al procés de gentrificació, la reconversió d’àrees urbanes deprimides en barris de classe mitjana o alta; és el que va succeir al Soho de Nova York o, més recentment, al Lower East Side, i a Londres això està succeint ara al barri de Shoredicth. Galeries d’art, a les quals s’han afegit botigues de productes biològics, barberies, etc., estan donant pas a una nova classe que paga lloguers més alts i desplaça els seus antics residents. Molts d’ells són els anomenats «hipsters» (barbuts, amb camisa de llenyataire i peus menuts) que aviat donaran pas als «yuppies», a les botigues de luxe i a lloguers encara més alts.

Aquest fenomen –els artistes i l’art són els primers colonitzadors d’àrees deprimides, zones que després aprofiten les immobiliàries– està prenent, però, una nova forma als Estats Units: l’art washing. Boyle Heights, un barri de Los Angeles, n’és un exemple, però també s’està vivint a Miami i a Detroit. Són barris pobres i deprimits on les immobiliàries fan negocis molt lucratius utilitzant l’art com un mitjà eficient per expulsar els veïns i fer negocis. Una cosa semblant al que fan les grans empreses amb la causa mediambiental i social, l’anomenada responsabilitat corporativa.

 

Leave a Reply