Archive for enero, 2017

Les noves estratègies de les galeries d’art

domingo, enero 29th, 2017

En les últimes dècades el mercat de l’art ha experimentat canvis significatius que no es poden deslligar de dos factors fonamentals: la pròpia naturalesa de l’art contemporani, més intel·lectualitzat i més interessat en la idea que no pas en la forma; i la irrupció de les cases de subhastes amb la conseqüent alteració del valor econòmic de l’art.

Les galeries d’art, el pilar fonamental en què s’havia sustentat el mercat i el món de l’art, han hagut de redefinir la seva posició i les seves estratègies en aquest nou marc. Una d’aquestes estratègies consisteix a crear dinàmiques més col·laboratives. És el cas per exemple d’Apertura Madrid Gallery Weekend, una iniciativa promoguda per l’associació de galeries d’art de Madrid que ha esdevingut l’esdeveniment urbà més gran del sector de l’art a la ciutat. Té lloc al setembre per inaugurar la temporada, i durant tres dies 50 galeries inauguren alhora amb una programació i uns horaris excepcionals. A Barcelona, diverses galeries han promogut l’Art Bike Tour, visites guiades en bicicleta que recorren diversos espais expositius de la ciutat.

Les galeries d’art adopten també pràctiques noves per arribar a nous públics mitjançant, per exemple, l’obertura d’espais de caràcter més polivalent. És el cas de la galeria Senda de Barcelona, que recentment va obrir el LAB36, un espai dedicat a la creació contemporània i a la presentació de projectes d’investigació en la línia dels que duen a terme els centres d’art. Piramidón, galeria d’art i fàbrica de creació, és pionera a Espanya: inaugurada fa 25 anys ocupa les últimes cinc plantes d’un edifici del barri de La Pau de Barcelona i és ja un referent a Espanya. També s’estén la participació de comissaris en les exposicions. LAB36 es va inaugurar amb una mostra comissariada per Chus Martínez, i el mes de maig de 2016 la galeria Àngels, també de Barcelona, va convidar Anthony Reynolds, galerista de Londres, a comissariar una exposició de Peter Gallo.

A la competència que ha suposat l’aparició de nombroses sales de subhastes amb la conseqüent variació, en general a la baixa, de la cotització dels artistes promoguts per les galeries d’art, ara s’afegeix una pràctica que realitzen grans cases de subhastes com Christie’s i Sotheby’s: les ventes privades. Ho fan valent-se de les seves connexions amb col·leccionistes, però la diferència és que es guien exclusivament per criteris especulatius, mentre que les bones galeries d’art, en assumir la promoció i la divulgació d’un artista, acompleixen una funció cultural i social.

També les galeries d’art estan fent-se càrrec de la gestió de l’obra d’artistes morts que sovint era gestionada pels hereus. És el que s’anomena artists’ estate. Així trobem, per exemple, que la galeria Hauser & Wirth gestiona l’obra d’Arshile Gorky (el primer expressionista abstracte americà), Lygia Page (en vàrem parlar recentment) o Phillip Guston (un expressionista abstracte tardà).

Les galeries potents juguen un paper cada vegada més destacat en el mercat de l’art, obrint delegacions arreu, amb espais més propis d’un museu que els permeten exposar l’art contemporani més avantguardista. Les galeries d’art també han estat íntimament lligades al procés de gentrificació, la reconversió d’àrees urbanes deprimides en barris de classe mitjana o alta; és el que va succeir al Soho de Nova York o, més recentment, al Lower East Side, i a Londres això està succeint ara al barri de Shoredicth. Galeries d’art, a les quals s’han afegit botigues de productes biològics, barberies, etc., estan donant pas a una nova classe que paga lloguers més alts i desplaça els seus antics residents. Molts d’ells són els anomenats «hipsters» (barbuts, amb camisa de llenyataire i peus menuts) que aviat donaran pas als «yuppies», a les botigues de luxe i a lloguers encara més alts.

Aquest fenomen –els artistes i l’art són els primers colonitzadors d’àrees deprimides, zones que després aprofiten les immobiliàries– està prenent, però, una nova forma als Estats Units: l’art washing. Boyle Heights, un barri de Los Angeles, n’és un exemple, però també s’està vivint a Miami i a Detroit. Són barris pobres i deprimits on les immobiliàries fan negocis molt lucratius utilitzant l’art com un mitjà eficient per expulsar els veïns i fer negocis. Una cosa semblant al que fan les grans empreses amb la causa mediambiental i social, l’anomenada responsabilitat corporativa.

 

Johannes Vermeer

domingo, enero 15th, 2017

De les nombroses exposicions interessants que aquest any 2017 se celebraran, n’hi ha una de destacable: Vermeer and the Masters of Genre Painting: Inspiration and Rivalry (Vermeer i els mestres de la pintura de gènere: inspiració i rivalitat). Inicia el seu recorregut al Museu del Louvre, després es presenta a la National Gallery of Ireland (Dublín) i acaba a la National Gallery of Art de Washington D.C., on es clausurarà el 21 de gener del 2018. Ja s’han desvetllat els quadres de Johannes Vermeer (Delft, 1632 – 1675) que en formaran part: un total de set obres entre les quals hi ha La lletera, Dona sostenint una balança, Dama escrivint una carta i la seva donzella i Noia del collaret de perles. Enrere queda aquella extraordinària exposició on vàrem poder contemplar vint-i-tres quadres del pintor holandès (el seixanta-cinc per cent de la seva producció) que es van exposar a la National Gallery of Art de Washington D.C. i al Royal Cabinet of Paintings Mauritshuis de L’Haia en els anys 1995 i 1996.

Parlar de Johannes Vermeer és parlar d’un pintor conegut en el seu temps a Delft, la seva ciutat, però oblidat posteriorment. No és fins al 1842 quan el col·leccionista Thoré Bürger el redescobreix i el converteix en un pintor de culte. Vint anys abans Marcel Proust, ja malalt, havia revisitat al Museu del Louvre el quadre Vista de Delft, un quadre que ja havia vist a L’Haia i al qual es referia com «el quadre més bell del món». A l’esquerra del quadre va observar una taca groga en un mur il·luminada pel sol daurat del capvespre. En aquesta taca, que el va commoure enormement, va percebre el misteri de l’art i de la vida, un instant en el temps, la bellesa d’allò senzill i quotidià. En el seu llibre A la recerca del temps perdut, escrit poc després, Proust duu aquesta commoció al súmmum quan el novel·lista Bergotte cau esvaït davant el quadre i mor.

L’obra que ens va deixar Vermeer és molt minsa: tan sols trenta-sis quadres. La majoria d’ells s’exhibeixen a diferents museus del món. El quadre Santa Pràxedes, d’autoria discutida i poc representatiu de l’obra del pintor, va ser venut l’any 2014 a la sala de subhastes Christie’s per deu milions de dòlars, una xifra baixa per a aquest autor si tenim en compte que deu anys abans Dona jove asseguda davant del clavicordi va ser adjudicada per 24 milions d’euros a un col·leccionista de Nova York. Aquestes són les dues úniques pintures de Vermeer en mans privades. Amb una producció tan escassa és fàcil d’imaginar l’expectació que qualsevol exposició del pintor genera entre el públic i les garanties que s’han satisfer perquè un museu presti una obra del pintor. La història recent ens recorda com n’és de vulnerable Vermeer, especialment pels robatoris de què ha estat objecte (cinc des del 1971). D’aquests n’hi ha dos que sorprenen per la seva connotació política: Rose Dugdale, filla d’un milionari i activista de la banda terrorista IRA, va ser la responsable del robatori de La guitarrista, el 1971, i de Dama escrivint una carta i la seva donzella, el 1974. La primera obra va ser sostreta de la Kenwood House de Londres i la segona de la Russborough House, a prop de Dublín, juntament amb altres 18 pintures. Totes elles van ser recuperades pocs mesos després i en bon estat. Que l’art és poder, ningú en té cap dubte. Per això ha estat i és utilitzat com a arma política. Però l’art és també identitat, patrimoni i l’expressió d’una manera d’entendre la realitat, la visible i la oculta. Johannes Vermeer, amb la seva pintura silenciosa, d’instants congelats i dones embadalides, fa visible l’invisible, i de les coses més humils en fa una epifania.

Dona jove asseguda davant del clavicordi

1670-1675

Oli / tela

51,5 x 45,5 cm

domingo, enero 1st, 2017

…i gaudirem del quadre mai pintat, de les paraules encara no escrites, de la melodia mai sentida, d’emocions i pensaments inesperats…

Venturós any 2017 !!!!!