Tardor a Londres: de Bob Dylan a Vermeer (i III)

Per concloure aquesta sèrie hem reservat dos plats forts que responen a dues concepcions ben diferents del que pot ser un museu i una exposició. Per una banda, a la Royal Academy of Arts es presenta l’exposició Abstract expressionism, una mostra sensacional al voltant d’un moviment que va canviar el curs de l’art en el segle xx. És una exposició de les anomenades blockbusters: concebuda per atraure el màxim nombre de visitants. D’altra banda, hi ha la Kenwood House, una casa-museu a Hamstead, al nord de Londres, que va pertànyer a Edward Cecil Guinness, comte de Iveagh, i que allotja una extraordinària col·lecció de quadres dels grans mestres de la pintura. La primera exposició la vaig veure entre desenes de visitants que afortunadament feien poques fotos i selfies. La segona va ser ben diferent: recordo estar tot sol (amb el vigilant de seguretat) en una sala plena de luxosos mobles i catifes i envoltat de Rembrandt, Vermeer, Constable, Francesco Guardi, Franz Hals i altres monstres de la pintura.

La Royal Academy, fundada el 1768 pel rei George III, ha aconseguit reunir la mostra més gran sobre expressionisme abstracte des de l’anomenada The New American Painting, que va tenir lloc el 1959 al MoMA de Nova York. El recorregut comença amb Arshile Gorky, el seu impulsor, i continua amb Jackson Pollock, Willem de Kooning i Mark Tobey, que representen una pintura més centrada en el gest. Mark Rothko o Clyfford Still, coneguts pels seus camps de color (els colour-field paintings) ocupen els espais centrals amb obres de gran format.

Tots ells, junt amb d’altres artistes, conformen un moviment artístic que neix a mitjans dels anys quaranta i que significarà la fi d’Europa –, i especialment de París–, com a centres de l’art modern. Per tala que això es consolidési es va crearà un lobby o grup de poder que, juntament amb el silenci que el moviment va practicar durant la Guerra Freda, va convertir aquest art en l’ART. En aquest lobby la CIA hi va jugarà un paper destacat, fins al punt de crear el 1950 el Congrés per la Llibertat de la Cultura, el qual Congrés que va propiciar l’exposició a la què m’he referit abans al MoMA. Com va dir Nelson Rockefeller, president del MoMA, l’expressionisme abstracte és «”la pintura de la lliure empresa»”. William Paley, fundador de la CIA, també pertanyia a la junta del museu. Va ser un art promogut precisament per la seva inexistent crítica social, que més endavant va derivar cap a l’art pop, per una banda, i cap a l’expressionisme figuratiu, per un altra. A aquest últim moviment ja ens hem referit en diverses ocasions, ja que ha esdevingut una mena de lingua franca estesa pel món sencer. Un exemple de la presència encara avui de l’expressionisme figuratiu és el fet que dels quatre artistes de qui hem parlat en els anteriors articles (Bob Dylan, Brian Clarke, Lygia Page i Paula Rego) dos d’ells (Bob Dylan i Paula Rego) practiquen una pintura marcadament expressionista.

La Kenwood House va ser construïda al segle xviii per Robert Adam, un eminent arquitecte neoclàssic anglès al qual es dedica una exposició en aquestes dates al Sir John Soane’s Museum. D’estil neoclàssic i envoltada de boscos, amb un llac als seus peus i l’antic Londres en la llunyania, la mansió ens transporta als temps en què el refinament i el cultiu de l’esperit guiaven la vida dels nobles i les classes adinerades. Les diferents cambres de la casa contenen mobles d’època i una de les col·leccions d’art més exquisides. No és una col·lecció nombrosa (consta d’unes 63 obres), però sí d’altíssima qualitat. Hi trobem diverses obres de Sir Joshua Reynolds, John Constable i Thomas Gainsborough, màxims exponents de la pintura anglesa dels segles xviii-xix, i un magnífic Turner pintat a l’oli que ja anuncia la seva fascinació pels cels tempestuosos (A coast scene with a fishermen Hauling a Boat Ashore, 1803). Al menjador penja un autoretrat que Rembrandt va pintar cap als seixanta anys, el 1665, al costat de dos deliciosos Francesco Guardi, màxim exponents de la pintura vedutista veneciana. Al menjador (vegeu la fotografia) es poden contemplar dos retrats de dos mestres del segle xvii, Frans Hals i Anthony van Dyck i un quadre de Vermeer, La guitarrista, pel qual Lord Iveagh va pagar el 1889 1.050 lliures, l’equivalent a 100.000€ actuals. La seva revaloració ha estat extraordinària: l’any 2004 es van pagar en subhasta pública 21 milions d’euros pel quadre Dona jove asseguda davant del clavicordi de Vermeer. Però al marge del seu valor econòmic, el fet de poder contemplar quasi en soledat aquestes pintures és un privilegi que els recomano que experimentin alguna vegada.

tardor-a-londres-de-bob-dylan-a-vermeer-i-iii

Kenwood House, Londres

Leave a Reply