Archive for Diciembre, 2016

Tardor a Londres: de Bob Dylan a Vermeer (i III)

Domingo, Diciembre 18th, 2016

Per concloure aquesta sèrie hem reservat dos plats forts que responen a dues concepcions ben diferents del que pot ser un museu i una exposició. Per una banda, a la Royal Academy of Arts es presenta l’exposició Abstract expressionism, una mostra sensacional al voltant d’un moviment que va canviar el curs de l’art en el segle xx. És una exposició de les anomenades blockbusters: concebuda per atraure el màxim nombre de visitants. D’altra banda, hi ha la Kenwood House, una casa-museu a Hamstead, al nord de Londres, que va pertànyer a Edward Cecil Guinness, comte de Iveagh, i que allotja una extraordinària col·lecció de quadres dels grans mestres de la pintura. La primera exposició la vaig veure entre desenes de visitants que afortunadament feien poques fotos i selfies. La segona va ser ben diferent: recordo estar tot sol (amb el vigilant de seguretat) en una sala plena de luxosos mobles i catifes i envoltat de Rembrandt, Vermeer, Constable, Francesco Guardi, Franz Hals i altres monstres de la pintura.

La Royal Academy, fundada el 1768 pel rei George III, ha aconseguit reunir la mostra més gran sobre expressionisme abstracte des de l’anomenada The New American Painting, que va tenir lloc el 1959 al MoMA de Nova York. El recorregut comença amb Arshile Gorky, el seu impulsor, i continua amb Jackson Pollock, Willem de Kooning i Mark Tobey, que representen una pintura més centrada en el gest. Mark Rothko o Clyfford Still, coneguts pels seus camps de color (els colour-field paintings) ocupen els espais centrals amb obres de gran format.

Tots ells, junt amb d’altres artistes, conformen un moviment artístic que neix a mitjans dels anys quaranta i que significarà la fi d’Europa –, i especialment de París–, com a centres de l’art modern. Per tala que això es consolidési es va crearà un lobby o grup de poder que, juntament amb el silenci que el moviment va practicar durant la Guerra Freda, va convertir aquest art en l’ART. En aquest lobby la CIA hi va jugarà un paper destacat, fins al punt de crear el 1950 el Congrés per la Llibertat de la Cultura, el qual Congrés que va propiciar l’exposició a la què m’he referit abans al MoMA. Com va dir Nelson Rockefeller, president del MoMA, l’expressionisme abstracte és «”la pintura de la lliure empresa»”. William Paley, fundador de la CIA, també pertanyia a la junta del museu. Va ser un art promogut precisament per la seva inexistent crítica social, que més endavant va derivar cap a l’art pop, per una banda, i cap a l’expressionisme figuratiu, per un altra. A aquest últim moviment ja ens hem referit en diverses ocasions, ja que ha esdevingut una mena de lingua franca estesa pel món sencer. Un exemple de la presència encara avui de l’expressionisme figuratiu és el fet que dels quatre artistes de qui hem parlat en els anteriors articles (Bob Dylan, Brian Clarke, Lygia Page i Paula Rego) dos d’ells (Bob Dylan i Paula Rego) practiquen una pintura marcadament expressionista.

La Kenwood House va ser construïda al segle xviii per Robert Adam, un eminent arquitecte neoclàssic anglès al qual es dedica una exposició en aquestes dates al Sir John Soane’s Museum. D’estil neoclàssic i envoltada de boscos, amb un llac als seus peus i l’antic Londres en la llunyania, la mansió ens transporta als temps en què el refinament i el cultiu de l’esperit guiaven la vida dels nobles i les classes adinerades. Les diferents cambres de la casa contenen mobles d’època i una de les col·leccions d’art més exquisides. No és una col·lecció nombrosa (consta d’unes 63 obres), però sí d’altíssima qualitat. Hi trobem diverses obres de Sir Joshua Reynolds, John Constable i Thomas Gainsborough, màxims exponents de la pintura anglesa dels segles xviii-xix, i un magnífic Turner pintat a l’oli que ja anuncia la seva fascinació pels cels tempestuosos (A coast scene with a fishermen Hauling a Boat Ashore, 1803). Al menjador penja un autoretrat que Rembrandt va pintar cap als seixanta anys, el 1665, al costat de dos deliciosos Francesco Guardi, màxim exponents de la pintura vedutista veneciana. Al menjador (vegeu la fotografia) es poden contemplar dos retrats de dos mestres del segle xvii, Frans Hals i Anthony van Dyck i un quadre de Vermeer, La guitarrista, pel qual Lord Iveagh va pagar el 1889 1.050 lliures, l’equivalent a 100.000€ actuals. La seva revaloració ha estat extraordinària: l’any 2004 es van pagar en subhasta pública 21 milions d’euros pel quadre Dona jove asseguda davant del clavicordi de Vermeer. Però al marge del seu valor econòmic, el fet de poder contemplar quasi en soledat aquestes pintures és un privilegi que els recomano que experimentin alguna vegada.

tardor-a-londres-de-bob-dylan-a-vermeer-i-iii

Kenwood House, Londres

Tardor a Londres: de Bob Dylan a Vermeer (II)

Domingo, Diciembre 4th, 2016

Mentre tenia lloc la inauguració de l’exposició de Bob Dylan a la Halcyon Gallery de New Bond Street, a la qual ja vàrem fer referència en l’últim article, a l’altre costat d’aquest luxós carrer del barri de Mayfair de Londres, Sotheby’s exhibia la col·lecció que va pertànyer al també cantant David Bowie. Curiosa coincidència… O no tant, en aquest món nostre tan aficionat a la mitomania i a l’espectacle. Després de recórrer diferents seus, la casa de subhastes presentava la col·lecció de mobles, escultures i pintures a Londres, pocs dies abans de celebrar-se la subhasta. Prop de cinquanta-cinc mil persones l’havien visitat en les diferents seus, i durant les dues sessions que va durar la venda al voltant de mil col·leccionistes van intervenir via telefònica. Segons un comunicat de la mateixa casa de subhastes, les vendes van superar els 32 milions de lliures i 59 artistes van veure com es superava el seu propi rècord. La col·lecció, eclèctica, centrada en l’art de postguerra i contemporani i amb referències constants a la figura humana, posava de manifest una forta personalitat i un compromís clar amb la creació plàstica. Això ja es feia palès en l’accés a les sales, on hi havia unes paraules del mateix David Bowie: «L’art ha estat, certament, l’única cosa que sempre he volgut posseir. Sempre ha estat per a mi una font constant d’aliment. L’utilitzo. Pot canviar la manera com em sento pel matí. La mateixa obra em pot canviar de diverses maneres depenent del que estic vivint llavors.»

Sense sortir de Mayfair –el barri on es concentra gran part del mercat de l’art britànic fins a convertir-lo en el segon mercat mundial després dels Estats Units i per davant de la Xina–, tres magnífiques exposicions van captar la nostra atenció. D’una banda, la galeria Pace London presentava l’obra recent de Brian Clarke: més de 200 dibuixos d’orquídies omplien de cap a peus les parets de la galeria. Orquídies plenes de colors, les obres en reproduïen una rara espècie que s’obre de nit, originària de Papua Nova Guinea. L’artista va treballar en aquest projecte durant mesos, en el seu estudi de West London, entre les set de la tarda i mitjanit, quan la foscor obre els pètals d’aquesta flor per a facilitar la pol·linització. La bellesa i delicadesa de la natura expressada en centenars de dibuixos pintats al pastel damunt d’un paper negre com la nit. També els vitralls de Brian Clarke són una bella al·legoria de la natura, vitralls que l’artista ha instal·lat a nombroses parts del món com Kazakhstan, Nova York, Brasil, Suècia, Aràbia Saudita, etc.

També són pastels damunt paper, però aquests de gran format, els que conformen l’extraordinària sèrie Dancing Ostriches que Paula Rego (Lisboa, 1935) presenta a la galeria Malborough. Inspirada en la pel·lícula Fantasia de Walt Disney (1960), aquella meravella en la que la música de Txaikovski, Bach i altres compositors dóna vida a mons inversemblants, l’artista reelabora els estruços ballarins amb tutú i sabatilles de punta i els substitueix per dones fortes i de carns generoses, trencant així els estereotips sobre el cos femení i la idealització del món de Disney. Les obres produeixen un efecte contradictori i desconcertant entre el realisme de les figures, la seva innocència, la bellesa continguda, el sinistre de l’escena i el grotesc de les postures i del conjunt. Per aconseguir aquest efecte, Rego utilitza el pastel en una manera molt diferent a les ballarines d’Edgar Degas. Si bé en aquest el pastel és aplicat de forma lleugera, evocant velocitat, i atmosfèric, l’artista lisboeta l’aplica en espesses capes i amb rotunditat. Per als tons de la carn utilitza el verd de base, com feien els grans mestres, i després superposa ocres, rosats i marrons. D’aquesta manera la carn, el muscle i el greix adquireix una solidesa i un pes característic.

Hauser&Wirth es troba a poques passes de la galeria Malborough. En una de les dues seus que la galeria té a Mayfair, vam trobar una magnífica instal·lació de Lygia Pape (Rio de Janeiro, 1927-2004). Coneguda per la seva crítica a les jerarquies polítiques i socials creades pels governs, la seva obra ha estat exposada arreu (l’any 2011 en el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid). Està considerada una de les màximes representants de l’anomenat art concret, un corrent dins l’abstracció centrat en la construcció geomètrica. En la instal·lació, en una sala a les fosques, uns raigs de llum transportats per feixos de fils de niló, entrecreuats uns, caient en vertical d’altres, crean un interessant joc d’espais negatius i positius en una atmosfera carregada de misteri.

En la primera remesa d’aquesta sèrie els anunciava una referència a l’exposició de la Royal Academy of Arts i a la Kenwood House. En breu en parlarem.

 

tardor-a-londres_-de-bob-dylan-a-vermeer-ii-2

Brian Clarke. Night Orchids

tardor-a-londres_-de-bob-dylan-a-vermeer-ii-1

tardor-a-londres_-de-bob-dylan-a-vermeer-ii

Paula Rego. Dancing Ostriches

tardor-a-londres_-de-bob-dylan-a-vermeer-ii-3

Lygia Pape. Ttéias