Tardor a Londres: De Bob Dylan a Vermeer (I)

El passat dia 5 de novembre, a la seu de la galeria Halcyon, a la New Bond Street de Londres, l’expectació era màxima. S’inaugurava la darrera exposició de Bob Dylan, The Beaten Path, un mes després de la concessió del Nobel de Literatura. També allà la controvèrsia generada era present i se sentien comentaris de tota mena. La concessió d’aquest premi a Bob Dylan no fa més que constatar, una vegada més, que vivim moments de grans canvis en els quals les concepcions i estructures polítiques, socials, filosòfiques i culturals que hem conegut fins ara s’estan qüestionant dia rere dia.

La seva trajectòria com a compositor i músic és coneguda per tothom. Podríem destacar els 125 milions de discs venuts, les 600 cançons compostes, els 100 concerts que dóna anualment o premis com el Príncipe de Asturias, dotze Grammys, un Pulitzer, un Oscar i un Academy Award. Blowin’ in The Wind o Knockin’ On Heaven’s Door han esdevingut icones de la cultura contemporània i la seva influència ha transcendit l’àmbit purament musical.

La seva pintura és com la seva veu, senzilla, aspre i de vegades fràgil. Pinzellades plenes d’espontaneïtat, expressives, carregades de color que, igual que en les seves cançons, relaten una Amèrica no contaminada per la cultura pop i de consum. Motels, ponts, parades de camions, cotxes, benzineres conformen el paisatge viscut per Bob Dylan en els seus milers de kilòmetres recorreguts per anar de concert en concert. En un dels quadres una carretera s’allunya cap a l’horitzó, és una carretera secundària, d’aquestes que a Bob Dylan li agrada conduir seguint l’estil lliure de Jack Kerouac i l’Amèrica dels anys cinquanta i seixanta. Tant en les seves obres amb pintura acrílica com en les seves aquarel·les o els seus dibuixos, hi ha un afany realista que el fa prescindir de tota càrrega emocional. Els paisatges i racons pintats són reals, l’artista no hi ha intervingut recreant-los o somiant-los.

La trajectòria de Bob Dylan com a pintor neix als anys seixanta. A les seves memòries del 2004, Chronicles, escriu: «Què dibuixar? Bé, suposo que començaria amb allò que tingués a mà. Vaig seure a la taula, vaig agafar un llapis i un paper, i vaig dibuixar la màquina d’escriure, un crucifix, una rosa, llapis, ganivets, caixes buides de cigarretes. Perdia completament la noció del temps… No pensava pas que fos un gran dibuixant però sentia que posava ordre al caos que m’envoltava.» És a partir de l’any 2007 que la seva obra plàstica comença a despertar l’interès de nombroses institucions artístiques. D’entre les exposicions més destacades hi trobem la del Palazzo Reale a Milà, la de l’Asahi Exhibitions Centre a Tòquio o la seva primera exposició en un museu, a la National Portrait Gallery de Londres l’agost de 2013.

Ens podem preguntar què empeny un cantant com Bob Dylan a agafar el llapis o els pinzells. Però el cert és que ell no és una excepció. Nombrosos cantants s’han sentit atrets per la pintura, un medi alternatiu a la veu per expressar les seves emocions, pensaments i maneres d’entendre el món. A Espanya el cas de Luís Eduardo Aute o el de Manolo García són prou coneguts. Ambdós es mouen en un territori semblant, imatges amb una forta càrrega onírica.

En un proper article tindrem l’oportunitat de conèixer altres propostes artístiques que ofereix Londres aquesta tardor, una ciutat que ha esdevingut referent mundial per la qualitat de la seva oferta expositiva. L’exposició sobre expressionisme abstracte a la Royal Academy of Arts o l’exquisida col·lecció de la Kenwood House seran algunes de les aturades que farem.

tardor-a-londres_-de-bob-dylan-a-vermeer-i

Inauguració de l’exposició The Beaten Path

Leave a Reply