Archive for Noviembre, 2016

Tardor a Londres: De Bob Dylan a Vermeer (I)

Domingo, Noviembre 20th, 2016

El passat dia 5 de novembre, a la seu de la galeria Halcyon, a la New Bond Street de Londres, l’expectació era màxima. S’inaugurava la darrera exposició de Bob Dylan, The Beaten Path, un mes després de la concessió del Nobel de Literatura. També allà la controvèrsia generada era present i se sentien comentaris de tota mena. La concessió d’aquest premi a Bob Dylan no fa més que constatar, una vegada més, que vivim moments de grans canvis en els quals les concepcions i estructures polítiques, socials, filosòfiques i culturals que hem conegut fins ara s’estan qüestionant dia rere dia.

La seva trajectòria com a compositor i músic és coneguda per tothom. Podríem destacar els 125 milions de discs venuts, les 600 cançons compostes, els 100 concerts que dóna anualment o premis com el Príncipe de Asturias, dotze Grammys, un Pulitzer, un Oscar i un Academy Award. Blowin’ in The Wind o Knockin’ On Heaven’s Door han esdevingut icones de la cultura contemporània i la seva influència ha transcendit l’àmbit purament musical.

La seva pintura és com la seva veu, senzilla, aspre i de vegades fràgil. Pinzellades plenes d’espontaneïtat, expressives, carregades de color que, igual que en les seves cançons, relaten una Amèrica no contaminada per la cultura pop i de consum. Motels, ponts, parades de camions, cotxes, benzineres conformen el paisatge viscut per Bob Dylan en els seus milers de kilòmetres recorreguts per anar de concert en concert. En un dels quadres una carretera s’allunya cap a l’horitzó, és una carretera secundària, d’aquestes que a Bob Dylan li agrada conduir seguint l’estil lliure de Jack Kerouac i l’Amèrica dels anys cinquanta i seixanta. Tant en les seves obres amb pintura acrílica com en les seves aquarel·les o els seus dibuixos, hi ha un afany realista que el fa prescindir de tota càrrega emocional. Els paisatges i racons pintats són reals, l’artista no hi ha intervingut recreant-los o somiant-los.

La trajectòria de Bob Dylan com a pintor neix als anys seixanta. A les seves memòries del 2004, Chronicles, escriu: «Què dibuixar? Bé, suposo que començaria amb allò que tingués a mà. Vaig seure a la taula, vaig agafar un llapis i un paper, i vaig dibuixar la màquina d’escriure, un crucifix, una rosa, llapis, ganivets, caixes buides de cigarretes. Perdia completament la noció del temps… No pensava pas que fos un gran dibuixant però sentia que posava ordre al caos que m’envoltava.» És a partir de l’any 2007 que la seva obra plàstica comença a despertar l’interès de nombroses institucions artístiques. D’entre les exposicions més destacades hi trobem la del Palazzo Reale a Milà, la de l’Asahi Exhibitions Centre a Tòquio o la seva primera exposició en un museu, a la National Portrait Gallery de Londres l’agost de 2013.

Ens podem preguntar què empeny un cantant com Bob Dylan a agafar el llapis o els pinzells. Però el cert és que ell no és una excepció. Nombrosos cantants s’han sentit atrets per la pintura, un medi alternatiu a la veu per expressar les seves emocions, pensaments i maneres d’entendre el món. A Espanya el cas de Luís Eduardo Aute o el de Manolo García són prou coneguts. Ambdós es mouen en un territori semblant, imatges amb una forta càrrega onírica.

En un proper article tindrem l’oportunitat de conèixer altres propostes artístiques que ofereix Londres aquesta tardor, una ciutat que ha esdevingut referent mundial per la qualitat de la seva oferta expositiva. L’exposició sobre expressionisme abstracte a la Royal Academy of Arts o l’exquisida col·lecció de la Kenwood House seran algunes de les aturades que farem.

tardor-a-londres_-de-bob-dylan-a-vermeer-i

Inauguració de l’exposició The Beaten Path

Informació no és coneixement

Domingo, Noviembre 6th, 2016

El psiquiatra i neurocientífic Manfred Spitzer afirmava en una entrevista recent que la tecnologia digital perjudica l’aprenentatge dels nens i adolescents. Segons els seus estudis, l’ús d’smartphones i ordinadors a l’aula els impedeix de concentrar-se i aprendre, ja que aquests dispositius són eines útils quan hom ja disposa d’unes estructures cognitives madures. L’aprenentatge està fonamentat en l’establiment de noves connexions neuronals amb les experiències passades, i aquestes tenen lloc quan s’interacciona amb el medi (jugant, treballant en equip, conversant, llegint, escrivint…). Les grans companyies tecnològiques (Playstation entre elles) volen fer-nos creure que els jocs digitals proporcionen habilitats útils per al treball i que tant homes com dones som capaços de fer diverses coses alhora. Però el cert és que pocs de nosaltres tenim capacitat per a això i les suposades habilitats no semblen traduir-se en una millora en les oportunitats laborals dels joves d’avui, amb feines menys retribuïdes que les dels seus pares a la seva edat.

Vivim en una distracció permanent en la qual el mòbil ha esdevingut tirà i servent alhora. Trucades, whatsapp, correus, notificacions i missatges intercedeixen en les nostres activitats i converses creant una dispersió contínua. Diferents estudis conclouen que es difícil estar més d’onze minuts concentrats en una tasca sense que alguna cosa o algú ens interrompi. La nostra ment ja té tendència a distreure’s; han provat vostès de contar fins a deu sense que cap pensament els distregui?.

Vivim en una societat en què la informació ha substituït el coneixement. La sobresaturació d’informació no fa possible la comprensió; per arribar a la comprensió cal jerarquitzar, filtrar, i això requereix temps, un temps que no tenim. La informació no és coneixement, mai ho ha estat. El coneixement s’ha de mastegar, empassar, deglutir, digerir i expulsar, és un procés complex que la tecnologia no pot fer per nosaltres.

Aquest excés d’informació i la manca d’eines per tractar-la dificulta la creació d’un criteri, d’un sentit crític i d’una personalitat que hauria de contribuir a fer-nos ciutadans lliures i plens.

En les anomenades indústries culturals i de l’art també s’observa certa tendència a fer prevaldre la informació sobre el coneixement. Els corrents dominants pel que fa a la concepció de les propostes expositives, sovint es mouen empesos per la necessitat d’informar un públic que no arriba amb els coneixements desitjables, especialment al nostre país, i releguen a un segon terme l’experiència emocional i estètica del gaudiment de l’art. Recentment vaig utilitzar l’audioguia d’un museu de Berlín amb la intenció d’obtenir una comprensió més profunda de les obres exposades. Els confesso que vaig haver de prescindir-ne aviat, en sentir-me incapaç de gaudir del quadre al mateix temps que escoltava descripcions de l’obra o esdeveniments que van tenir lloc al voltant de la seva creació. No sóc un home multitasca. O faig una cosa o en faig una altra, i m’estimo més contemplar la bellesa o el dramatisme d’una creació artística en silenci, intentant comprendre (un procés no intel·lectual) el missatge que hi ha al seu darrere. La informació de les audioguies, no podria ser un estadi previ a la confrontació amb l’obra d’art?

De la mateixa manera, la imatge gràfica d’una exposició, la retolació i el disseny gràfic, haurien d’estar al servei del seu contingut, les obres o objectes exposats, no a l’inrevés. Els textos serveixen per guiar l’espectador i facilitar la comprensió, però han de tenir la mida justa. Un disseny expositiu ha de ser atractiu, inclús escenogràfic, però no estrident. També les tipografies neutres, així com la contenció en l’ús del color són generalment més respectuoses amb l’exposat. Massa sovint també les obres d’art contemporani –especialment les conceptuals– s’acompanyen de manuals d’instruccions que obliguen a fer una anàlisi intel·lectual de l’objecte quan l’art transita per altres mons.

De la mateixa manera, les traduccions en diferents idiomes, especialment en àrees turístiques, no haurien de protagonitzar l’espai expositiu. La llengua local ha de vehicular el recorregut i les traduccions s’han de facilitar en un format que no hi interfereixi. Del contrari, la sobreinformació resta força al contingut (sempre que n’hi hagi, és clar!) i confon.

informacio-no-es-coneixement