Archive for octubre, 2016

Art a casa: quin, com i on

domingo, octubre 23rd, 2016

Per a gaudir plenament d’un quadre o una escultura s’han de seguir unes pautes en el moment de col·locar-los. Una obra d’art no és un objecte decoratiu, i per tant la seva ubicació no està en relació amb els elements que l’envolten. És a dir, el criteri principal per a situar-la no és si fa joc amb les cortines, el sofà o el moble bufet. Té existència pròpia, és un ens autònom que ens proporciona un plaer o una emoció característics que s’adiu amb la nostra personalitat i el nostre imaginari.

Les condicions de conservació, l’espai on s’ubica, la seva disposició en la paret, l’alçada, les obres que l’envolten i el marc que duu tenen una importància cabdal en la seva fruïció.

En primer lloc, és recomanable agrupar les obres en funció de la seva tècnica de manera que l’obra gràfica (litografies, gravats i serigrafies) comparteixi àrees comunes. Atès que duen vidre –requisit imprescindible per a una conservació adequada– l’ideal és no barrejar-les amb obres originals; i si és així, que hi hagi una distància suficient per tal que la seva contemplació sigui independent. Les obres on domina el negre tendeixen a produir reflexes, per tant, tant la llum natural com l’artificial hauria de ser lateral o indirecta, i cal evitar en la mesura del possible la llum frontal. Existeixen, però, vidres antireflectants anomenats «de museu» que resolen aquest problema.

De la mateixa manera que intentarem agrupar les obres gràfiques, també ho farem amb els olis i les aquarel·les. Aquestes últimes són molt sensibles a la llum i per tant evitarem la llum solar directa i, igual que l’obra gràfica, les emmarcarem amb vidre.

Cal tenir molt present que la humitat afecta especialment el paper. Per això, a Menorca és molt efectiu separar les obres de la paret entre un o dos centímetres per tal que l’aire corri entre la paret i l’obra. Un sistema senzill és clavar en el marc dos petits claus en els dos angles inferiors. Per a una conservació òptima, especialment del paper, també és aconsellable evitar penjar el quadre damunt dels radiadors o qualsevol font de calor, i si és així, utilitzar el sistema esmentat abans.

El motiu representat en el quadre pot estar molt o poc detallat. En el primer cas, la seva contemplació demanarà una distancia curta. Són obres que sovint ubicarem en zones que ens permetin acostar-nos i on no hi hagi mobles al davant. Serà el cas, per exemple, d’un passadís. Les obres on dominen les masses de color ens permetran gaudir d’una contemplació a major distància.

La disposició de les obres en una paret permet moltes variacions que depenen de l’harmonia i l’equilibri que vulguem donar. Es pot donar el cas que ens interessi trencar aquest equilibri perquè ens agrada més, però sempre ha de ser una decisió meditada i amb un propòsit clar. Les disposicions més habituals són la creació de parelles a una mateixa alçada o escalades, grups de quadres creant un mosaic, en creu, o fent una seriació en horitzontal. Un criteri general alhora de penjar un quadre és que el centre del quadre a d’estar a l’alçada dels ulls. També és comú agrupar les obres en funció del tema, la tècnica, les textures o els colors que contenen o la semblança dels marcs. Tanmateix, les agrupacions requereixen respectar una certa distància entre les obres. Aquesta dependrà de les dimensions de la peça, però és comú no fer-ho a una distància inferior a vint centímetres quan no és una sèrie.

En tot cas, ritme, cohesió i harmonia són sovint factors decisius per a una contemplació adequada d’una obra d’art. Conviure amb elles i gaudir-ne no es redueix al saló o el dormitori, fins i tot el bany i la cuina, amb una protecció correcta de l’obra mitjançant un vidre, pot fer-nos començar el dia amb un millor estat d’ànim.

art-a-casa-quincom-i-on

 

El segle d’or

domingo, octubre 9th, 2016

La Gemäldegalerie, a Berlín, és un d’aquests llocs on hom es reconcilia amb el gènere humà, especialment en una ciutat com aquesta, devastada per la guerra, dividida i on el genocidi jueu és present arreu. Admiració, commoció i bellesa s’alternen en el recorregut a través de les sales d’una de les millors pinacoteques del món, on trobem extraordinaris exemples de la pintura primitiva italiana, holandesa, alemanya, francesa i els millors i més nombrosos Rembrandt.

Fins al 31 d’octubre, a més a més, a les sales centrals se celebra l’exposició El Siglo de Oro. Die Ära Velázquez [El Siglo de Oro: la era de Velázquez] una de les èpoques més florents de l’art espanyol i europeu. Provinents de museus de tot el món, la Gemäldegalerie afegeix, a la seva ja rica col·lecció d’art espanyol iniciada el 1881 per Wilhelm von Bode (director dels museus estatals de Berlín), obres mestres de Velázquez, El Greco, Zurbarán, Murillo, Gregorio Fernández i Ribera, entre d’altres.

L’Espanya de 1577, quan El Greco va arribar a Toledo i Felipe II construïa El Escorial, era una Espanya poderosa que administrava el més gran imperi que hi ha hagut mai. Territoris d’Amèrica, Països Baixos, Milà, Sicília, Nàpols, Sardenya, Guinea Equatorial, Filipines, Guam o les Illes Marianes i Carolines a Oceania aportaven a Espanya una riquesa i poder enormes. Una de les armes que els reis van utilitzar per a exercir aquest poder va ser l’expansió de la fe catòlica, una fe que, amenaçada pel protestantisme, es va radicalitzar arran del Concili de Trento i la reinstauració de la Inquisició. Per a fer efectiu el manteniment d’aquesta fe i alenar-la, tant l’Església com el poder polític van veure en l’art el principal instrument de propaganda. En aquells temps, Església i poder polític eren un tot i la difusió de l’art també va ser útil per a aparentar una fortalesa i estabilitat que l’imperi anava perdent. Pintors i escultors van ser requerits als centres de poder de la península més actius: Bartolomé Murillo (1618-1682), Juan de Valdés Leal (1622-1690) o Francisco de Zurbarán (1598-1664) a Sevilla; José de Ribera (1591-1652) i Francisco Ribalta (1565-1628) a València; Gregorio Fernández (1576-1636) a Valladolid; El Greco (1541-1614) a Toledo; Alonso Cano (1601-1667) o Diego Velázquez (1599-1660) a Madrid.

L’esperit del barroc no era idealitzar la bellesa, sinó buscar un efecte dramàtic i tràgic dins el naturalisme per tal de commoure el fidel. Un exemple que ens permet entendre com aquesta tradició cultural està relacionada amb el territori és la reacció que produeix l’obra de Pedro de Orrente El martirio de Santiago el Menor, en la qual l’apòstol és mort a cops de mall. Els visitants, alemanys molts d’ells, s’espanten, segurament més del que s’espantaria un espanyol. El Concili de Trento va ser l’autoritat que va establir els criteris artístics que havien de facilitar l’expansió del catolicisme mitjançant pintures devocionals, ascètiques i imatges pures. Va ser sens dubte Francisco de Zurbarán qui millor va assolir aquest magisteri. En l’exposició El Siglo de Oro. Die Ära Velázquez destaca un grup escultòric imponent: La Passió de Crist, de Gregorio Fernández. Es tracta d’un paso que encara surt en la processó de Divendres Sant a Valladolid i que és un prodigi de l’escultura en fusta. La policromia és també d’altíssima qualitat, realitzada segurament per un pintor del seu taller, ja que en aquell temps pintors i escultors sovint treballaven plegats. En el barroc, l’escultura va adquirir una gran reputació, ja que es creia que transmetia millor el missatge de l’Església atès que era més real que la pintura, que no deixa de ser una ficció.

El Siglo de Oro. Die Ära Velázquez ja és l’exposició més visitada de l’any a Berlín, possiblement perquè hi trobem obres d’art que 300 anys després encara tenen la capacitat de commoure’ns.

 

el-siglo-de-oro