Archive for Septiembre, 2016

Art i poder (II)

Domingo, Septiembre 25th, 2016

En l’article anterior vèiem com alguns artistes han fet costat al poder polític al llarg de la història, i també com alguns corrents artístics han estat utilitzats pel poder com a mitjà de propaganda. L’expressionisme és, des de fa més de mig segle, un d’ells. De fet és un dels pocs moviments de les avantguardes del segle xx que encara perdura, i que s’ha convertit, en paraules de l’historiador de l’art Jean Clair, en una lingua franca que conté el caràcter de l’home contemporani, els seus mites i les seves obsessions. Es tracta d’un estil que presenta diferències locals: un grafisme convuls; una paleta dissonant o reduïda a blanc i negre, o una factura descuidada, de vegades anomenada bad painting, com l’última època de Picasso. El filòsof Karl Popper (Viena, 1902 – Londres, 1994) opina que l’expressionisme, més centrat en l’expressió i la comunicació, ha relegat la representació, que és una funció superior del llenguatge i pròpia dels humans, a un paper marginal.

Si entenem el discurs oficial dels estats i nacions com una narració construïda des del poder per explicar i justificar aquest poder, no podem deixar de banda el paper de l’art. En aquest procés de fabricació juguen un rol central les produccions culturals i, en especial, l’art: moltes de les imatges que expliquen la història d’un país són quadres, sovint encàrrecs oficials amb una finalitat propagandística. Avui, però, hi ha manifestacions culturals més eficaces: les pel·lícules, les telesèries, la música pop o les revistes són algunes d’elles. En general, la banalització i la submissió dels valors culturals al dictat de la mercantilització han esdevingut una eina de manipulació que busca desviar l’atenció de l’individu cap als detalls i les coses poc importants. En el llibre Gramáticas de la creación George Steiner diu: «La comercialització de l’estètica, la seva reducció al kitsch, és una de les característiques definitòries de les cultures capitalistes. S’han utilitzat cites de Shakespeare y Kant per vendre detergents en pols. Es va utilitzar un tema de Haydn per posar ritme la llançament d’una nova línia de mitjons […]. Georg Lukács va afirmar que el pensador i l’artista seran els responsables fins a la fi dels temps no només de l’ús sinó també de l’abús que es faci de les seves composicions.». Afortunadament, organitzacions com Vegap, defensora dels drets dels autors, vetllen per evitar un possible mal ús de les creacions artístiques.

Però l’art té les seves pròpies lleis i els bons artistes tenen una necessitat de llibertat irrefrenable. Aquesta llibertat, sovint coartada pels poders i les classes dominants, ha trobat també maneres d’expressar-se al llarg de la història. A partir del renaixement, mentre la sàtira i la parodia eren territori dels còmics i els guionistes teatrals, els pintors van començar a expressar el seu posicionament polític. Ja Diego Velázquez, en el seu retrat de Felip IV de 1653, posa de relleu el declivi de l’imperi espanyol pintant un rei desproveït dels símbol reials i humanitzat, despullat de la gràcia divina que se li pressuposava. Francisco de Goya, dos segles més tard, va deixar palès el seu compromís polític i ètic denunciant la crueltat humana amb sèries de gravats com Desastres de la guerra o Los fusilamientos de tres de mayo. També Picasso va representar el patiment humà comprometent-se políticament quan el 1937 va pintar el Guernica. Preguntat per un oficial nazi: «Això ho ha fet vostè?», l’artista va respondre: «No, ho han fet vostès.»

El compromís polític i social de l’artista és part, doncs, del seu paper com a creador de relats i cultura. Ja sigui per omissió, per adscripció al poder o per oposició a aquest, l’artista pren un partit o un altre. Tanmateix, l’art ha d’utilitzar les eines que li són pròpies, al marge de la mera propaganda o l’agitació política, i amb les seves propostes ha de ser capaç d’enriquir el debat i sacsejar les consciències.

 

Disobedient1000

Art polític. Eclectic Electric Collective i col·lectiu Enmedio. Barcelona 2011

Artistes i poder (I)

Domingo, Septiembre 11th, 2016

L’estiu de fa dos anys Carles Gomila exposava a El Roser i, amb motiu d’aquesta mostra, vaig compartir amb vostès algunes reflexions sobre la professionalització de l’artista. La seva nova presència a la galeria Vidrart de Ciutadella em duu a recordar aquell text i a fer noves reflexions sobre les relacions entre la responsabilitat de l’artista, la societat i el poder.

El debat entre l’estètica i la responsabilitat social o moral de l’artista ha estat constant al llarg de la història. Si bé semblaria desitjable que ètica i estètica anessin de la mà –atès que els beneficis perceptius i espirituals no poden deslligar-se d’una pràctica honesta i verdadera de la pràctica artística–, la concepció moralista de l’art ha dominat gran part de la història. De fet, la censura, màxima expressió de la idea moralista de l’art, té el seu origen en Plató, que entenia que la bellesa es trobava en la idea i que l’artista era el responsable de materialitzar-la en un objecte. La valoració de l’adequació de l’objecte a la idea passava pel filòsof i a continuació pel mestre. Es dedueix, doncs, la importància de l’artista com a constructor de l’imaginari col·lectiu; d’aquí l’interès dels poders polítics i econòmics per sotmetre’l o manipular-lo al llarg de tota la història. Un exemple és la imatge reproduïda, censurada i retirada per la Kunsthalle de Berna el 1969.

Amb la modernitat de principis del segle XIX l’art es secularitzarà i adquirirà un caràcter lúdic centrat en la reconstrucció de l’humà i en el geni creador, lliure i autònom. La bellesa deixarà de ser un fi en si mateix i el rol del creador ja no serà el de productor d’objectes estètics embadalits. El corrent esteticista que se’n derivarà serà utilitzat per poders polítics com l’americà a mitjan segle xx per promoure un art deslligat de qualsevol compromís social. I per aconseguir això, què millor que fer-ne un producte comercial! En l’altre extrem, i seguint els corrents utòpics de filòsofs socialistes francesos com Proudhom, Comte o Fourier, així com de John Ruskin o Tolstoi, es defensa un artista que renuncia a la seva llibertat creativa per posar-se al servei del poble utilitzant l’art com a ideologia, capaç de facilitar el desenvolupament intel·lectual i millorar l’entorn amb objectes agradables i bells.

Els artistes, de vegades per convicció, d’altres per comoditat i sovint per vanitat i orgull, es deixen estimar pels poders polítics i econòmics. Recordem la simpatia de Jaques-Louis David pel Terror de la França de 1793 o la d’Emil Nolde, Edward Munch i d’altres expressionistes per l’Alemanya nazi de Goebbels, abans de ser declarat art degenerat per Rosenberg el 1937. Aquest art va ser ignorat després de la segona guerra mundial pels Estats Units en benefici de l’art abstracte, que va ser imposat a Europa. Però l’expressionisme va veure un ressorgiment a Itàlia amb la transavantguarda italiana (Sancro Chia, Francesco Clemente…) i a Alemanya amb Kiefer, Polke o Baselitz. Fins i tot la School of London va assumir gran part dels seus postulats incorporant-los a la tradició anglesa: és el cas de Lucian Freud, Frank Auerback, Francis Bacon o Leon Kossof.

A España, el poder polític també va promoure un art clarament expressionista als anys vuitanta, amb la idea de reforçar la idea del «geni espanyol». Artistes com García Sevilla, Pérez Vilalta o José María Sicilia van ser icones de l’Espanya postfranquista, aquella Espanya que va ignorar Salvador Dalí i va perdonar Antoni Tàpies per haver participat a la Biennal de Venècia del 1952.

Massa sovint l’artista practica un art hermètic i incomprensible per a la comunitat. Aquell «tot per les masses però sense les masses» també és aplicable a part de la comunitat artística. El creador contemporani, amb manifestacions artístiques més centrades en la producció, distribució i difusió d’idees i conceptes que en la creació d’objectes té el repte fonamental de fer-se comprensible si vol incidir en la societat amb una obra realment transcendent i fugir de la banalitat imperant.

Artistes i poder

La unidad extática, 1969, Dorothy Iannone.