Archive for Agosto, 2016

El rovell en l’obra de Sulé Duc

Domingo, Agosto 28th, 2016

Fins al proper 11 de setembre el convent de Sant Diego acull una exposició que du per títol Diàleg de matèria. José Luís Juaneda (Irpis) i Joan Carles Soler Duc (Sulé Duc) hi presenten els seus treballs: en pedra de marès el primer, i en ferro, òxid i tela de sac, el segon.

Les escultures i teles suspeses de Sulé Duc ocupen la part central de l’església creant un laberint en el qual la solidesa del ferro alterna amb la fragilitat de la tela. El rovell, present en les escultures i també en les teles, agermana aquests dos materials tan diferents. El projecte, que du per nom «Deferrovell», arriba a Menorca després de ser presentat a la Casa de Cultura de Felanitx. El nom neix de la unió de dos conceptes: «de ferro vell», el ferro com a material escultòric; i «de fer rovell», la textura i l’efecte visual del rovell com a material pictòric i com a superfície. El temps i la seva empremta són presents a cada bocí de tela, a cada bocí de ferro. Són, a més a més, materials reciclats, objectes amb vides passades i utilitats distintes que en Solé Duc transforma donant-los un nou significat, una dignitat, una gravetat i una transcendència mai somiada.

El projecte «Deferrovell» es composa d’escultures (Columnes i esferes, Presons interiors) i teles (Absències). Les darreres són un conjunt de teles velles i esparracades (de sac, draps de matances o llençols antics) exposades a l’acció del rovell mitjançant peces de ferro amb formes diverses i durant temps variables. El resultat són unes teles dibuixades o pintades amb òxid que, suspeses del sostre a mode d’estendards, ens recorden la fragilitat de la matèria, l’empremta del temps i la poesia continguda en el material més senzill, més pobre, aquell que ja ningú es mira. Les formes creades per l’òxid, estructures abstractes i geomètriques, ens remeten a cultures ancestrals en què els signes i els símbols explicaven l’existència.

Diverses escultures totèmiques en ferro del conjunt d’Absències creen un bosc de columnes que, amb formes sinuoses, corren cap al cel. La volta de canó de l’església de Sant Diego les estira cap al món celestial. Són escultures construïdes amb ferros d’origen industrial (tubs, femelles, cargols, barres d’obra…). La seva verticalitat i lleugeresa i el seu equilibri són fruit de la repetició, de la fragmentació; són peces que conformen un tot unitari, una forma nova a partir de la matèria en desús.

Les columnes fan alternança amb esferes. L’esfera, símbol que expressa la perfecció, la unitat i l’absolut, relaciona el material amb l’espiritual. Les esferes de Sulé Duc, rovellades, tel·lúriques, magmàtiques, són, però, contenidors d’espais buits que es comuniquen amb l’exterior a través d’orificis diversos. Atractives des d’una perspectiva esteticista, aquestes peces incideixen en l’oblit, la memòria i l’absència, temes sobre els quals l’artista ens interpel·la.

I, per últim, la mostra conclou amb les Presons interiors, veritables poemes visuals amb títols com Desig, Dolor, Plaer, Educació, Família, L’avarícia o La supèrbia. Les nostres febleses i cares ocultes empresonades per estructures imposades o auto imposades. Macs de la mar enreixats per estructures de ferro i rovell. El temps com a presó. Però també el temps com a rastre en les petjades del rovell en un drap vell i sorgit. No se la perdin.

 

Deferrovell

La lírica de Pilar Perdices

Domingo, Agosto 14th, 2016

Del compromís i la generositat de l’art i els artistes amb la comunitat i amb les causes humanitàries tots en coneixem exemples. D’entre ells podríem anomenar els cartells antifranquistes o les obres icòniques de la història de l’art en defensa de la llibertat i la dignitat humanes. A Menorca són prou conegudes les donacions de quadres per a associacions que lluiten contra malalties o en favor d’iniciatives ciutadanes diverses.

L’any 2009 Pilar Perdices, amb una intensa vida dedicada a la docència i a la pràctica artística, va fer donació al poble de Menorca d’una setantena de quadres. Un acte de generositat d’aquest abast tan sols es pot entendre des del profund amor cap a la seva terra d’origen, una illa, que si bé l’ha ignorat durant anys malgrat els èxits aconseguits, sempre ha estat l’alè que l’ha impulsat a crear. En aquests mesos d’estiu el Consell Insular de Menorca, l’Ateneu de Maó i l’Ajuntament de Maó han volgut fer accessible al públic aquesta donació organitzant una gran exposició que es podrà veure fins el 30 de setembre. Tres espais expositius (Ca n’Oliver, Claustre del Carme i la sala de cultura “Sa Nostra”) permeten gaudir dels tres grans suports en els que Pilar Perdices ha experimentat i ha construït el seu llenguatge pictòric: el cartó, la tela, la fusta i el paper. Comissariada per en Josep Bagur i en Miquel Antoni Pons el recorregut per cadascuna de les sales permet adquirir un ampli coneixement de la seva obra. Una pintura però que com ens recordava na Pilar en la seva conferència prèvia a la inauguració conté dos dificultats afegides en un país poc culturitzat: la de ser obra d’una dona i la de ser abstracte.

Ser dona i pintora duia fins fa pocs anys a l’ostracisme. Tan sols algunes pintores al llarg de la història van obtenir visibilitat com ens recordava na Pilar en la seva conferència. Sortosament la situació està canviant arreu i avui centres d’art com la New Tate de Londres o el Reina Sofia de Madrid tenen entre les seves prioritats donar major visibilitat al treball de dones creadores. També a Menorca s’observa una normalització que ha vingut donada per la nombrosa presència de dones en els nous llenguatges contemporanis (performance, vídeo, instal·lació…) i en la fotografia.

La pintura abstracta, tot i que ja fa més de cent anys que es va crear segueix sent minoritària com recordava en un article anterior tractant sobre el gust estètic. Però Pilar Perdices aviat va sentir-se còmode i als anys setanta es declarava rotundament abstracte amb les seves obres informalismes. El color aniria omplint les seves teles i papers esdevenint formes amb significats propis. La línia tindrà un paper molt destacat també però no per definir formes reconeixibles sinó per expressar sentiments i idees. Són línies rectes o corbes, inclinades o verticals, gruixudes o fines, i sovint cal·ligràfiques, que distribuïdes en l’espai pictòric confereixen ritme a la composició. A aquest lirisme la pintora hi afegeix també la matèria, una presència rotunda però alhora humil que ens recorda la fragilitat de lo corpori. Deia Kandisnky que la pintura havia de fer-se abstracte per assolir l’espiritualitat de la música. Pilar Perdices, dona i pintora abstracte, ha cercat durant anys aquesta espiritualitat mitjançant la línia i el color sorgides d’una estructura que és el símbol de la recerca espiritual: la porta. La seva presència és una constant en els seus papers, teles i cartons prenent les formes més diverses. La porta com a delimitació de dos móns: l’interior i sagrat i l’exterior i profà, el llindar que obre el camí cap al coneixement i a un altre estat de la consciència.

La lírica de Pilar Perdices