Qüestió de gustos (II)

Dèiem que el gust estètic és quelcom involuntari i universal, tots emetem un judici en veure una obra d’art. Tanmateix, aquest judici està condicionat per una sèrie de factors que expliquen, per exemple, perquè L’Àngelus de Jean-François Millet és el quadre preferit de la població o perquè l’art abstracte només agrada a una minoria.

A Menorca els gustos no són molt diferents dels de Catalunya, encara que sí es diferencien dels gustos d’altres parts d’Espanya, on el dramatisme i l’austeritat prevalen per damunt de la sensualitat i la lluminositat mediterrània.

Encara avui els gustos són en general conservadors; molts ciutadans tenen preferència per les relectures i reinterpretacions d’estils anteriors. Si bé la pintura costumista, tan apreciada a l’illa al llarg dels segles xviii, xix i xx, ja no es troba entre les preferències dels menorquins, sí que destaquen el neoimpressionisme, el realisme o la neofiguració. En els últims vint anys l’interès per l’abstracció ha anat en augment. Prova d’això és la seva creixent presència a les cases de subhastes. El mercat, que tot ho fagocita, ha promocionat un art abstracte decoratiu que ja es troba a Ikea. Aquests quadres fets en sèrie han vingut a substituir els paisatges bucòlics que abans omplien les cases de mobles. La historicitat del gust també passa per les modes. Murillo, com també Velázquez, va tenir una gran acceptació fins a la darreria del segle xix, quan tothom ja s’havia oblidat de l’artista. El mateix li va passar a Marià Fortuny un cop mort.

De la mateixa manera que escollim els nostres amics en funció del nostre caràcter i dels nostres humors també escollim les obres d’art, deia David Hume (filòsof del segle xviii). És per això que l’educació juga un paper molt important, ja que permet l’individu emetre judicis més elaborats, com ha demostrat la psicologia de l’art. Fins als sis anys els nens són incapaços de construir un autèntic judici i confonen l’objecte artístic amb el representat. Cap als sis o set anys, les preferències se centren en les obres realistes i és la perfecció de la imitació de la realitat el criteri de més valor en el judici. Cap als deu anys encara perdura la preferència cap al mimètic en la representació, però el nen comença a distingir entre certs estils i formes d’art. Amb el pas dels anys augmenta l’interès per les qualitats de l’objecte i l’individu s’allibera del principi realista. Quan l’educació i l’entorn cultural és pobre, el desenvolupament d’aquestes aptituds pot quedar detingut en un estadi primitiu.

El gust és també un factor de sociabilitat, i a Menorca la representació de la singularitat del seu paisatge ha jugat un paper aglutinador de primer ordre. També a Menorca la distinció social s’ha manifestat en els gustos estètics mitjançant la incorporació de certs artistes a les col·leccions particulars. Parlar de distinció és parlar de Pierre Bourdieu, sociòleg francès de la segona meitat del segle xx. El gust és un element de diferenciació social que ens permet distingir-nos i al mateix temps ser distingits. La burgesia ho ha practicat al llarg dels segles, exercint d’aquesta manera el control de l’economia de la cultura. Avui, però, una nova variable s’ha afegit a l’equació destarotant el seu resultat: les plataformes digitals.

La suposada llibertat d’elecció i d’informació que sembla oferir el món digital està esdevenint també un miratge en la qüestió dels gustos. Els pensadors, crítics d’art i els mateixos artistes estan sent substituïts per grans empreses de dades (Amazon, Google, Facebook, Spotify, Netflix…) que mitjançant algoritmes van filtrant i estandarditzant els nostres gustos cada vegada que naveguem per la xarxa. Al pensament únic se li afegeix també la uniformització el gust.

Questió de gustos (I)

LÀngelus. 1859. Jean-François Millet. Oli/tela. 56 x66 cm

Leave a Reply