Archive for Julio, 2016

Qüestió de gustos (II)

Domingo, Julio 31st, 2016

Dèiem que el gust estètic és quelcom involuntari i universal, tots emetem un judici en veure una obra d’art. Tanmateix, aquest judici està condicionat per una sèrie de factors que expliquen, per exemple, perquè L’Àngelus de Jean-François Millet és el quadre preferit de la població o perquè l’art abstracte només agrada a una minoria.

A Menorca els gustos no són molt diferents dels de Catalunya, encara que sí es diferencien dels gustos d’altres parts d’Espanya, on el dramatisme i l’austeritat prevalen per damunt de la sensualitat i la lluminositat mediterrània.

Encara avui els gustos són en general conservadors; molts ciutadans tenen preferència per les relectures i reinterpretacions d’estils anteriors. Si bé la pintura costumista, tan apreciada a l’illa al llarg dels segles xviii, xix i xx, ja no es troba entre les preferències dels menorquins, sí que destaquen el neoimpressionisme, el realisme o la neofiguració. En els últims vint anys l’interès per l’abstracció ha anat en augment. Prova d’això és la seva creixent presència a les cases de subhastes. El mercat, que tot ho fagocita, ha promocionat un art abstracte decoratiu que ja es troba a Ikea. Aquests quadres fets en sèrie han vingut a substituir els paisatges bucòlics que abans omplien les cases de mobles. La historicitat del gust també passa per les modes. Murillo, com també Velázquez, va tenir una gran acceptació fins a la darreria del segle xix, quan tothom ja s’havia oblidat de l’artista. El mateix li va passar a Marià Fortuny un cop mort.

De la mateixa manera que escollim els nostres amics en funció del nostre caràcter i dels nostres humors també escollim les obres d’art, deia David Hume (filòsof del segle xviii). És per això que l’educació juga un paper molt important, ja que permet l’individu emetre judicis més elaborats, com ha demostrat la psicologia de l’art. Fins als sis anys els nens són incapaços de construir un autèntic judici i confonen l’objecte artístic amb el representat. Cap als sis o set anys, les preferències se centren en les obres realistes i és la perfecció de la imitació de la realitat el criteri de més valor en el judici. Cap als deu anys encara perdura la preferència cap al mimètic en la representació, però el nen comença a distingir entre certs estils i formes d’art. Amb el pas dels anys augmenta l’interès per les qualitats de l’objecte i l’individu s’allibera del principi realista. Quan l’educació i l’entorn cultural és pobre, el desenvolupament d’aquestes aptituds pot quedar detingut en un estadi primitiu.

El gust és també un factor de sociabilitat, i a Menorca la representació de la singularitat del seu paisatge ha jugat un paper aglutinador de primer ordre. També a Menorca la distinció social s’ha manifestat en els gustos estètics mitjançant la incorporació de certs artistes a les col·leccions particulars. Parlar de distinció és parlar de Pierre Bourdieu, sociòleg francès de la segona meitat del segle xx. El gust és un element de diferenciació social que ens permet distingir-nos i al mateix temps ser distingits. La burgesia ho ha practicat al llarg dels segles, exercint d’aquesta manera el control de l’economia de la cultura. Avui, però, una nova variable s’ha afegit a l’equació destarotant el seu resultat: les plataformes digitals.

La suposada llibertat d’elecció i d’informació que sembla oferir el món digital està esdevenint també un miratge en la qüestió dels gustos. Els pensadors, crítics d’art i els mateixos artistes estan sent substituïts per grans empreses de dades (Amazon, Google, Facebook, Spotify, Netflix…) que mitjançant algoritmes van filtrant i estandarditzant els nostres gustos cada vegada que naveguem per la xarxa. Al pensament únic se li afegeix també la uniformització el gust.

Questió de gustos (I)

LÀngelus. 1859. Jean-François Millet. Oli/tela. 56 x66 cm

Gracia de Juan: Blau Místic

Domingo, Julio 17th, 2016

Gracia de Juan parla amb vehemència i passió. Acaba de presentar el seu últim treball Blau místic al Centre Internacional de Gravat Xalubínia amb una afluència de públic més que notable. Ens visita gràcies a un programa de residències promogut per l’Institut d’Estudis Baleàrics que li ha permès materialitzar un projecte iniciat a Mallorca, d’on prové.

La sala d’exposicions és avui una cova inundada d’una llum blava que té nom propi (International Klein Blue). És un blau ultramar intens i brillant creat per l’artista Yves Klein el 1960 en la seva recerca de l’espiritualitat. Del sostre, a vint centímetres de les parets, a l’alçada dels ulls, pengen unes petites planxes de metacrilat. Incises en aquestes planxes mitjançant la punta seca i entintades amb color fluorescent, unes subtils figures es projecten a les parets blanques en una dansa permanent. Les ombres projectades ens fan veure allò que en la realitat se’ns fa difícil de percebre a la planxa, però que no són més que l’aparença del real. En aquesta cova, que evoca el mite de Plató descrit al llibre VII de la República, Gracia de Juan incorpora la tradició endevinatòria i interpretativa de les cartes del tarot convertint cada arcà major en un autoretrat. Cada planxa de metacrilat és un arcà on cada figura arquetípica (el mag, el carro, la justícia, l’ermità, el penjat, la mort, la sacerdotessa, l’emperadriu…), és l’artista retratada. Cada arquetip il·lustra les diferents manifestacions de la pròpia personalitat i les nostres experiències vitals.

En el seu treball d’autoexploració, la imatge del llop l’acompanya en tot moment. El llop, símbol de la llum en les tradicions greges i nòrdiques, és el seu altre ego, l’instint no civilitzat que apareix en el procés creatiu. La seva presència en gran part de les planxes de metacrilat adquireix, però, una significació especial en la que presideix el conjunt: el boig. El seu arquetip està relacionat amb la passió, la iniciativa, l’entusiasme, l’espontaneïtat, el plaer… la bogeria. És la porta a l’autoconeixement, i també el seu millor autoretrat.

En aquesta recerca permanent de la llum, allà on la realitat es fa visible tal com és i ja no ens deixem endur per les aparences –com escrivia Plató al mite de la cova–, Menorca ha esdevingut per a Gracia de Juan una estreta aliada. La pedra i la terra de l’illa acompanyen cada arcà i ens acosten a aquest sentit primigeni de la naturalesa humana: intuïció i instint.

Aquesta atmosfera, entre onírica i mística, ha estat el resultat d’una comunió natural entre l’antic art del gravat i la contemporaneïtat de l’art de la llum, el color i el metacrilat. L’art és tradició, deia Picasso. La punta seca aplicada damunt del metacrilat és el resultat d’anys d’estudi i pràctica amb el gran mestre Franco Pistelli, a Florència. El seu profund coneixement de la tècnica li ha permès canviar la planxa de metall per la de metacrilat i utilitzar-la no com a mitjà sinó com a fi en si mateix. La llum, el color i el moviment fan la resta creant una obra cohesionada i coherent, en la qual els mitjans utilitzats faciliten la comprensió del missatge, un missatge que ens qüestiona temes com la identitat, la personalitat i la versemblança de les nostres percepcions.

Gracia de Juan Blau Místic

“Blau Místic”. Detall

Qüestió de gustos (I)

Domingo, Julio 3rd, 2016

Davant d’una obra d’art ens podem preguntar què representa, intentant identificar els elements que apareixen; per què, per tal d’entendre allò representat; com, relatiu a l’estructura, la composició i la tècnica; qui n’és l’autor; o quan, per situar-lo en el temps. Són preguntes per a les quals no sempre tenim respostes, de fet, el gran misteri de l’art rau en preguntar més que en respondre. Encara avui les grans obres mestres de la història de l’art són enigmes als quals no em trobat una explicació complerta, ja que apel·len a la nostra mateixa condició humana.

Hi ha, però, una pregunta per a la qual sempre tenim resposta: m’agrada o no m’agrada? És el que anomenem el gust estètic. Tots vostès el tenen, no s’escull de tenir-lo o no. Deia Clement Greenberg, crític d’art i promotor de l’expressionisme abstracte americà, que no pots escollir si t’agrada o no un obra d’art, de la mateixa manera que tampoc pots escollir que el sucre sigui dolç o la llimona àcida. El gust per un quadre, una escultura, un vídeo, una fotografia o qualsevol altra creació artística no depèn de la nostra voluntat, és involuntari i té lloc en el mateix acte de la contemplació. Quantes vegades en un museu o una exposició han sentit al seu voltant: t’agrada? Segur que moltes. En ocasions la resposta haurà estat sí o no; en d’altres haurà consistit en una frase i en d’altres, en un paràgraf. En tots els casos haurà estat la verbalització d’una emoció, un sentiment o una idea que sorgeix espontàniament i que de vegades dóna lloc a acalorades discussions que no porten a enlloc, ja que els gustos no responen a una reflexió intel·lectual a posteriori.

Quan emetem un judici sobre una obra no fem més que valorar la nostra experiència estètica en relació a les qualitats de l’obra que contemplem. Per a què l’experiència estètica tingui lloc és necessària la concentració en l’objecte, l’atenció i l’absència de prejudicis. Una obra abstracta no es pot mirar com un paisatge, on el tema juga un paper important en el nostre judici. La nostra experiència estètica davant d’un quadre abstracte neix principalment dels seus aspectes formals (composició, ritme, simetria, color, textura, matèria, etc.). Si bé dèiem que el gust és universal, les seves qualitats dependran del nivell de formació, s’aprèn a apreciar l’art com també s’aprèn a fer art.

Si repassem les afluències de públic a les exposicions que tenen lloc a Menorca o fora l’illa observarem que hi ha una relació directa amb els gustos de la població. El mateix succeeix amb l’art que penja a les cases, expressió dels gustos actuals. Properament en parlarem, però els avanço que és sorprenent els gran divorci existent entre l’art contemporani i els gustos majoritaris. Aquest és un quadre pintat el 1859 (L’Àngelus de Jean-Francois Millet), el preferit per la població segons un estudi de la UNESCO del 1971. Els pòsters més venuts avui dia al món sencer són, precisament, aquesta obra realista i la La núvia de Chagall, pur simbolisme. L’art abstracte, nascut ja fa més d’un segle, continua sent minoritari. Raons de caràcter històric, social, cultural i psicològic ens ajudaran a entendre el perquè.

 

Questió de gustos (I)

L’Àngelus. 1859. Jean-Francois Millet. Oli sobre tela. 56 x 66 cm