De robatoris i misteris. La Monna Lisa (II)

La cultura popular del segle xx s’ha construït, en part, a base d’icones. De tots ells La Monna Lisa n’és el més gran de tots. Segons Henry Loyrette, exdirector del Museu du Louvre, dels 8.700.000 visitants que van accedir al museu l’any passat el 80% va anar a veure principalment La Monna Lisa. Molts la van veure des de lluny, van fer la fotografia de rigor o un selfie que certifiqués «jo hi vaig ser», i van marxar.

Poques obres mestres de la història de l’art han estat envoltades de tant misteri com aquesta. Quan Leonardo da Vinci la va pintar, entre el 1503 i el 1517, ho va fer sense esbós previ, mitjançant la tècnica de l’sfumato i utilitzant veladures de fosc a clar per donar-li profunditat. Els estudis radiològics han demostrat que no hi va haver penedimenti (penediments), reforçant així la seva consideració d’obra mestra de la pintura. Qui era aquesta dona de somriure intrigant? Segons la història oficial es tractava de la tercera esposa del notari florentí Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, Lisa di Antonio di Maria di Noldo Gherardini. La Gioconda seria, doncs, el nom associat al seu marit, mentre que Monna Lisa, nom establert per Vasari cap el 1550, respondria a Monna (apòcope de «madonna») i Lisa (el nom propi de la retratada). Tanmateix, Leonardo no va lliurar mai el retrat i el va guardar fins a la seva mort, el 1519. Després va passar a mans de la reialesa i fins i tot Napoleó el va retirar del Louvre per gaudir-ne en privat, diuen, a la seva recambra personal.

Quan Vicenzo Perugia va robar el quadre el 21 d’agost del 1911 del saló Quadrat del Louvre, l’obra estava situada entre una de Tiziano i una de Corregio, pintors més valorats que Leonardo da Vinci. El seu robatori va desfermar, però, el primer gran fenomen de masses del segle xx, en el qual la premsa va jugar un paper cabdal. La notícia del robatori, insòlit en aquella època, va córrer com la pólvora i aviat se’n feien ressò els noticiaris cinematogràfics i apareixia a les tanques publicitàries, postals i fins i tot en capses de xocolata (Darian Leader, El robo de la Mona Lisa: lo que el arte nos impide ver, Sexto Piso, 2014). La investigació policial va esdevenir una qüestió d’Estat, i quan una setmana després del robatori es va reobrir el museu llargues cues de curiosos esperaven per veure el buit que La Gioconda havia deixat al mur. Molts d’ells ni tan sols l’havien vist abans. Començava a construir-se el gran mite del segle xx.

L’onze de desembre de 1913 va reaparèixer a Florència. El mateix Perugia, que l’havia mantingut amagat dos anys, el va oferir el quadre a un antiquari per 1.500 lliures. En presència del director de la Galleria degli Uffizi i d’agents de la policia va ser detingut i condemnat a un any i quinze dies de presó, condemna reduïda després a set mesos i nou dies. A continuació, es va iniciar una itinerància per Florència, Roma i Milà mostrant l’obra com un trofeu abans de ser tornada a París, on va arribar al Louvre en una improvisada processó popular el 4 de gener de 1914. Passada la primera guerra mundial el mite de La Monna Lisa va anar creixent, i quan el 1963 va visitar la National Gallery de Washington els mateixos John F. Kennedy i la seva esposa Jackie van precedir una comitiva d’un milió i mig de persones.

La construcció del mite de La Monna Lisa, alimentat pel seu robatori, ens ha dut doncs a la creació d’un imaginari col·lectiu en el qual pesa més la idea, l’ideal, que la bellesa mateixa de l’obra. Contemplar avui La Monna Lisa és mirar la història i els fets que l’han acompanyada.

Officials gather around Leonardo da Vinci's 'Mona Lisa' (aka 'La Gioconda' or 'La Joconde') upon its return to Paris, 4th January 1914. It was stolen from the Musee du Louvre by Vincenzo Peruggia in 1911, and has only just been recovered. (Photo by Paul Thompson/FPG/Archive Photos/Getty Images)

“La Monna Lisa” el dia de la seva arribada al Louvre

Leave a Reply